Benvinguts a 300 dites que faran història.

En aquest espai, des del 13 de gener al 9 de novembre de 2014, dia que som convocats a les urnes per decidir cap a on volem anar i què volem ser, podrem resseguir el procés nacional d’autodeterminació a través de les dites del refranyer català.

dimecres, 30 d’abril de 2014

109 - Qui matina fa farina

Cada dia té vint-i-quatre hores per a tothom. I cadascú les aprofita (o no) com millor li sembla, amb la tranquil·litat de saber que l’endemà, tornarà a disposar d’unes altres vint-i-quatre hores per disposar-ne de la millor manera que li sembli.

El refranyer ens diu que la mandra és una mala companya de viatge i que cal matinar per disposar de les millors oportunitats. Així ens diu que Al matiner tot li surt bé o que d’aixecar-se de matí ningú se n’ha de penedir.

Ja ens ho deia Pep Guardiola: Si ens llevem ben d’hora, ben d’hora…, refermant allò après en el refranyer.


dimarts, 29 d’abril de 2014

108 - Quan el vent passa per la flauta és l’hora de fer anar els dits

Diuen que les oportunitats no es presenten més d’un cop i que cal aprofitar-les quan arriben. Per tant, cal no vacil·lar i actuar amb decisió quan es presenten les bones oportunitats, perquè ja diuen que l’ocasió cal agafar-la per la punta dels cabells.

I aquest procés que vivim ha anat madurant amb temps i palla i ara és el moment de fer anar els dits perquè en surti la melodia de la independència.

Cal no perdre de vista, però, que perquè l’ocasió es presenti, cal fer tots els possibles perquè això s’esdevingui. És com la sort. Cal cercar-la perquè ens arribi.


dilluns, 28 d’abril de 2014

107 - Una mà renta l’altra i les dues la cara

Aquesta dita ens ensenya que les persones han d'ajudar-se mútuament i també que no hi ha ningú que no degui un favor a algú altre. En definitiva, que els treballs en col·laboració poden ser més ambiciosos que els que faria cada persona per separat.

És evident que una mà no pot rentar-se a ella mateixa. Necessita obligatòriament de l’altra mà. I si col·laboren, es fa molt més senzilla la labor de rentar-se la cara.

Cal tenir-ho present: col·laboració, perquè tot suma i experiències i coneixements diferents, més que cercar l’enfrontament el que han de fer és complementar-se.


diumenge, 27 d’abril de 2014

106 - Quan no les pot haver diu que són verdes

Es diu referint-se a algú que fingeix no interessar-se per una cosa quan en realitat no la pot obtenir. Ja ho fem sovint això d’autoenganyar-nos per no tenir una decepció encara major.

La dita és pressa de la tradició faulística atribuïda a Isop i explica la història d’una guineu. Conten que una guineu famolenca va veure uns raïms que penjaven d’una parra i els va voler abastar, però no va poder. Allunyant-se’n es va dir: Són verds!

Hem d’aprendre a mesurar els riscos i les opcions per no caure en decepcions que ens obliguin a abaratir el somni.


dissabte, 26 d’abril de 2014

105 - Digues-me amb qui vas i et diré qui ets

Una versió humorística de la dita fa: Digues-me amb qui vas i et diré quants sou. En el fons, però, la dita del que ens vol prevenir és que les males companyies ens poden condicionar molt negativament. O també que per la companyia, se suposa com és l'altra persona.

Diuen que la família ens ve donada, però que els amics els triem. Segons com fem aquesta tria prendrem un camí o un altre.

Hi ha els animals de companyia, les companyies d’espardenya (que fàcilment es desfan) i diu el refranyer que quan el caldero és buit, la companyia és desfeta. I també que en casa dels joglars, la companyia és balladora, com no podria ser d’altra manera.


divendres, 25 d’abril de 2014

104 - Quan el mal ve d'Almansa, a tots alcança

És d’aquelles dites, relacionades amb De ponent, ni vent ni gent, que mostren recel envers el que ens arriba de Castella. En aquest cas concret, referit a una cruenta batalla.

Fa referència a la batalla d’Almansa (Albacete), durant la Guerra de Successió, el 1707, que marca l’abolició de l’estructura política del Regne de València i per la qual s’imposà la incorporació al Regne de Castella, per dret de conquesta, sota el mandat de Felip V.

Evidentment, els efectes d’aquella desfeta es van fer notar a tot i a tothom, com prevé la dita.


dijous, 24 d’abril de 2014

103 - Per ben assegut que estiguis, que no pots caure no diguis

El podíem vincular amb aquell altre refrany que diu que qui estigui bé, que no es mogui, en el sentit que quan les coses van bé, millor no fer canvis substancials.

I de la mateixa manera, les coses que van bé, pot ser que en un determinat moment, sigui pel que sigui, deixin de funcionar i s’espatllin.

No hi ha res com ser versàtil i amb capacitat per adaptar-se a les novetats i als nous corrents.


dimecres, 23 d’abril de 2014

102 - Per Sant Jordi, roses

La festivitat de Sant Jordi va molt lligada als llibres i a les roses. I que la festivitat de l’amor al meu país vagi del bracet de la cultura, doncs ho trobo un tret distintiu i que ens honora.

Sí que al darrere també hi ha el consumisme. Però sembla que embolicat amb els llibres sigui una mica més dissimulat. Només falta que sigui veritablement una diada festiva, de festa laboral com havia estat fa molts anys. I posats a demanar, que el sector del llibre no depengui de les vendes d’aquest dia per tenir una bona o mala temporada.

I que per molts anys puguem dir Per Sant Jordi, a l'abril, llibres i roses a mils.


dimarts, 22 d’abril de 2014

101 - El morter sempre fa pudor d’alls

L’all diuen que és un aliment molt sa i beneficiós per al nostre organisme. Potser perquè repeteix, i repeteix, i repeteix, fins a afartar-nos.

Bromes a part, és una aliment difícil de digerir i que ens deixa un regust peculiar (i ofensiu) a l’alè.

El refranyer, a partir d’aquests coneixements sobre les característiques de l’all ens recorda que qui n’és de mena, mai no s’esmena. O, en altres paraules, que la Cabra avesada a saltar, salta i saltarà o que Cascuna criatura fa segons sa natura. Perquè En el cap ho té la cabra.


dilluns, 21 d’abril de 2014

100 - El jornal entra per la porta i se’n va pel fumeral

Aquesta dita se’ns fa ben present durant el cru hivern, quan hem de fer mans i mànigues per poder pagar la despesa energètica d’escalfar la nostra llar. Ens ve a dir, doncs, que menjar i escalfar la casa comporten una gran despesa en la majoria de llars. I quan el sou justeja, la situació esdevé dramàtica.

Aquesta crisi a la qual ens ha abocat l’avarícia dels que més tenen, ha fet que enyorem els sous mileuristes que abans eren el clixé del treballador mal pagat per feines poc valorades.

Hem arribat a l’extrem que moltes persones, tot i mantenir la feina, han esdevingut pobres fins al punt de no poder pagar els consums mínims per alimentar-se i mantenir una casa en unes mínimes condicions de confort.


diumenge, 20 d’abril de 2014

099 - Val més un ou avui que una gallina demà

De la mateixa manera que ens recomana que no deixem per a demà el que puguem fer avui, a l’hora de fer volar coloms i repetir el conte de la lletera, és preferible un petit guany avui que la promesa d’una gran recompensa demà, que qui sap si mai arribarà. O també Més val un té que dos te daré.

En un altre ordre de coses, quan prometem alguna cosa, també podem fer ús del refranyer i dir: Avui açò i demà Déu dirà. Ho prens o ho perds.

Perquè ja se sap, que Avui mengem, demà ja ho veurem, o que Avui hi som, demà no hi som. Perquè avui per demà que hagis de cobrar, vés-hi a cavall i no pas caminant.


dissabte, 19 d’abril de 2014

098 - Els anys passen per a tothom

Encara cap alquimista no ha trobat la pedra que converteixi en or allò que toca ni el secret de la longevitat. Cada dia morim una miqueta, en una lenta i progressiva decadència per la qual tots hi acabem passant.

Ací no hi valen lleis de l’embut, ni cartes de recomanació, ni altres credencials. Mor el rei, mor el Papa… i de la mort ningú se n’escapa.

Tots marxem de la mateixa manera que naixem: nus i amb una alenada.


divendres, 18 d’abril de 2014

097 - Cent quimeres no paguen un deute

Tots necessitem il·lusions i utopies que ens ajudin a progressar i a mirar endavant. Hem d’aprendre a saber què volen dir les ítaques.

Però dels somnis i dels pardals al cap no sempre en surt per posar un tros a l’olla. Ni per pagar les factures.

Per tant, sí, a les il·lusions i als somnis, però fent l’exercici, de tant en tant, de posar els peus a terra i analitzar el que tenim al davant i el possible esdevenidor.


dijous, 17 d’abril de 2014

096 - A pagar, vés-hi a peu; a cobrar, vés-hi a cavall

Que savi, el nostre refranyer! Es pot millorar una ensenyança tan clara i sintètica com aquesta?

Ens ve a dir, amb una imatge ben clara, que no tinguem pressa per pagar, però sí per a cobrar.

De vegades, un petit lapse de temps, arribar en el moment just i adequat, pot fer que un cop de sort ens beneficiï o ens pugui perjudicar. Per tant, temps al temps...


dimecres, 16 d’abril de 2014

095 - Favor que et faig, favor que em deus

No hi ha res comparable a la sensació que ens queda quan hem pogut ajudar algú. Perquè sí. Sense contrapartides. Diu el refranyer: L’almoina, quan la faràs, no miris a qui la fas.

Però habitualment els favors són com els plats d’una balança i, de tant en tant, és bo fer balanç. Perquè tampoc pot ser sostenible un desequilibri sistèmic: dono, dono, dono i mai rebo res a canvi.

És veritat que no ens hi hem de mirar quan podem ajudar algú. Però és allò d’Avui per tu i demà per mi. I segurament, en la majoria dels casos, la balança no es mostrarà massa desequilibrada.


dimarts, 15 d’abril de 2014

094 - Pagant, sant Pere canta

Mal que ens pesi i encara que diguem que els diners no fan la felicitat, amb aquesta dita afirmem que amb diners tot s’acaba arreglant, per difícil que sembli.

Els diners són com la llengua franca, que t’acaben obrint totes les portes.

I hi ha qui intenta posar preu a tot i a tothom. I hi ha aquelles persones, amb càrrec públic sovint, que a la targeta de presentació hi tenen escrit el preu. Perquè a tot hi posen preu i molts es venen per un plat de llenties.


dilluns, 14 d’abril de 2014

093 - El que no es paga amb diners es paga amb dinades

Aquesta dita amaga una confusió, però el sentit de la frase és clar: el que no es paga d’una manera s’acaba pagant d’una altra manera. Perquè tot té un preu i tot té un cost.

L’equívoc prové del mot ‘dinades’, que s’ha interpretat en el sentit de l’àpat del dinar. Però en realitat, antigament, volia dir Quantitat d'alguna cosa que es dóna per un diner o peça de pa que valia un diner. Per tant, volia dir que es podia pagar amb monedes o “en espècies”. Però s’havia d’acabar pagant igualment.


diumenge, 13 d’abril de 2014

092 - El llop muda les dents, però no els pensaments

O també: El llop canvia de pèl, però no de manyes. En la tradició rondallística europea el llop hi és ben present. És l’animalot més dolent dels nostres boscos. Atacava ramats i persones. Era el papu que havia de fer por les criatures.

I el refranyer ens en prevé tot sovint i amb diferents intensitats i intencions. Vol dir que la gent dolenta pot canviar d'aspecte, de posició social, etc., però no sol perdre els seus mals instints. Cap d'ovella i garres de llop.

Sovint es diu que no es pot posar el llop de pastor de les ovelles, perquè Ase de molts el llop se’l menja. I recordeu també que Llops amb llops no es mosseguen.


dissabte, 12 d’abril de 2014

091 - Qui vulgui peix que es mulli el cul

Hi ha moltes dites sinònimes per expressar que qui vol alguna cosa s’hi ha d’esmerçar per aconseguir-la: Qui no sembra, no cull; Qui no s’arrisca, no pisca; Qui no s’aventura, no passa la mar.

Cal risc i decisió per aconseguir les coses. I evidentment que qui fa es pot equivocar, però Qui no fa res, no s'equivoca i qui fa feina és el qui s'erra. Perquè Qui no fa res, esgota.

Per tant, ens hem d’espavilar si volem aconseguir alguna cosa, perquè ningú farà per nosaltres allò que no fem.


divendres, 11 d’abril de 2014

090 - Qui té el cul llogat no seu quan vol

Una magnífica mostra d’escatologia i metonímia ben visuals: fem servir el cul per seure i si el tenim llogat, no podem seure quan volem, sinó que hem de demanar permís a qui li hem llogat el nostre cul.

I la metonímia també serveix per explicar la relació entre llogar el cul i tenir la voluntat sotmesa a algú que pot decidir per nosaltres (i contra nosaltres).

Al refranyer quan fem referència a llogar o anar de lloguer, acostuma a tenir un valor negatiu, d’anar a mal borràs, de perdre-hi en el camí. Què hem de fer? Vendre la casa i anar de lloguer significa, doncs, perdre casa nostra i haver d’anar rellogats a alguna altra banda. I pagant. I tenir el cul llogat enclou el mateix significat de dependència.


dijous, 10 d’abril de 2014

089 - Costums trenquen lleis

Ahir dèiem que Costums fan lleis, en el sentit que la reiteració d’un fet habitual pot acabar esdevenint llei.

De la mateixa manera, en un sentit antitètic i antiparèmic (sempre hi ha parèmies que volen dir coses absolutament contraposades, com en aquest cas) un fet habitual i reiteratiu pot acabar amb lleis que legislaven contràriament.

La justícia és un dels àmbits més immobilistes del nostre entorn. Però cal no defallir i pensar que lleis injustes poden caure per la força dels bons usos o costums.


dimecres, 9 d’abril de 2014

088 - Costums fan lleis

Perquè sí. Perquè sempre s’ha fet així. Per què fins ara ho he pogut fer i ara em dius que no?

Realment el costum té un poder que li reconeixen les lleis. I sovint aquestes lleis s’adapten a través dels usos i costums que en fa la gent i els pobles.

I aquest dret consuetudinari és recollit en la doctrina judicial i pot acabar creant precedent.


dimarts, 8 d’abril de 2014

087 - La corda sempre es trenca pel cantó més prim

Tots els estrategues militars, davant d’una contesa, intenten trobar-hi el punt feble, cerquen atacar aquell punt que pot fer caure la resistència dels assaltats. Tot i tothom té el seu taló d’Aquil·les.

En estructures febles o amb un equilibri incert, només cal trobar aquell acte que pugui trencar aquell equilibri, com una ventada davant un castell de cartes o una determinada baula en una cadena.

Cal anàlisi, estratègia i insistència, com el mall que acaba donant forma al ferro quan pren la temperatura adequada per deformar-se o la gota que acaba foradant la pedra.


dilluns, 7 d’abril de 2014

086 - El mal ve a bótes i se’n va a gotes

Quan ens envaeix un sentiment pessimista, solem pensar que tot ens passa a nosaltres, que sempre plou sobre mullat i tenim la sensació de travessar moments d’especial negativitat on tot es veu en contra nostra.

Són percepcions, encara que el refranyer ens digui amb aquesta dita que hi ha un desequilibri entre el mal que rebem i com podem gestionar-lo. Ens està dient que ens arriba a mans salves i que costa de foragitar-lo del nostre entorn.

Ens pot remetre a veure el got mig ple o mig buit (amb optimisme!) o ho podem relacionar amb la imatge d’aquell vaixell que naufraga i que, des de dins estant, intentem treure l’aigua que hi entra amb una galleda. Cal trobar l’equilibri i que el vaixell no s’enfonsi!


diumenge, 6 d’abril de 2014

085 - Fil que penja, botifarra que falta

No cal ser un investigador expert per detectar les evidències que se’ns mostren d’una manera més o menys clara, més o menys subtil.

Davant d’un fil penjant hi caben moltes interpretacions possibles. I el refranyer aposta per una evidència incontestable: Qui s’ha endut la botifarra que hi havia? Evidentment, abans ens cal alguna informació addicional, com el fet de saber que hi havia hagut una botifarra penjant.

Amb aquesta dita el que ens està demanant és analitzar les situacions i valorar les possibles alternatives o respostes, ni més ni menys.


dissabte, 5 d’abril de 2014

084 - Del mal que fan els llops, molt se n’alegren els corbs

A l’hora de fer mal, sempre hi ha els qui el fan directament i els que se’n beneficien d’alguna manera.

Ara que davant l’empenta i continuïtat del procés parlen de les actuacions de les clavegueres de l’Estat, o si recordem la intervenció a partir de manipulació d’informacions periodístiques en les darreres eleccions catalanes, cal parar compte de qui surt beneficiat de determinades informacions o actuacions.

Recorda una mica allò de llençar la pedra i amagar la mà o actuar amb nocturnitat i traïdoria. Alerta, que en veurem de tots colors!


divendres, 4 d’abril de 2014

083 - De porc i de senyor se n’ha de venir de mena

És també una parèmia ben antiga i expressiva, que significa que dels nascuts o criats en un ambient de vulgaritat, no és freqüent que surtin obres de generositat. I estenent el camp semàntic de la dita, fa referència a la manca d’educació de determinades persones que es mouen en ambients marginals o vulgars, dels quals és molt difícil desempallegar-se.

Més que parlar en termes de llinatge a mi m’agrada destacar (en negatiu) la vulgaritat i la mediocritat, que no s’hereten.

La mena o la casta ens porta a poder relacionar aquesta dita amb d’altres que fan referència a l’ambient familiar on neixen i creixen les persones. I per això també ens diu el refranyer que Cascuna criatura fa segons sa natura, D'on no n'hi ha, no en pot rajar, Segons l'arbre, el fruit o encara El porc ja és porc de mena.


dijous, 3 d’abril de 2014

082 - De ponent, ni vent ni gent

Aquesta dita meteorològica ens serveix per expressar els recels de tot allò que ens arriba de l’oest, ja siguin vents o gent. No és exclusiu del Principat, sinó que en general, no es desitja res procedent de l’interior, ja que a les terres valencianes arriben molt poques pluges, fluixes, i el vent procedent de la Manxa és molt assecador.

El vent de ponent és un vent amb molt mala premsa. Tant, que el refranyer li dedica uns quants refranys: Cel ponent, pluja o vent. De ponent, tot malament. El ponent la mou i el llevant la plou.

Portada la metàfora als extrems, ens indica que no hem de cercar lligams amb la gent de Castella. I ho rebla amb una dita, de caire rondallístic, molt expressiva que fa: El ponent té una filla a llevant, que la va a veure rient i se'n torna plorant. O encara, El ponent va deixar morir sa mare de talent. Ja veieu que l’animadversió i recel ve de lluny!


dimecres, 2 d’abril de 2014

081 - De més verdes en maduren

Qui es podia imaginar fa uns anys (no gaires: deu o una mica més enllà) que l’opció independentista prendria aquesta revolada i seria l’opció majoritària del poble de Catalunya? Política ficció, sens dubte.

Però ens hem anat carregant de raó i de raons i, a causa del menyspreu d’un estat que no respecta la diversitat ni la pluriculturalitat de la seva gent, ha crescut aquesta llavor que vol portar la nostra nació cap on vulguin els seus pobladors.

Menyspreu i asfíxia. I els brams d’ase messetaris que han ajudat a convèncer els indecisos.


dimarts, 1 d’abril de 2014

080 - A poc a poc i bona lletra

O De mica en mica s’omple la pica. És una recomanació a fer les coses amb seny, ben meditades i amb tots els efectes i repercussions ben estudiats i previstos.

Les presses són males conselleres i de vegades és millor traçar una ruta ben clara i anar-hi amb decisió i persistència.

I en aquest transitar cap a un objectiu ben traçat hi cal perseverança, claredat d’idees i no desviar-se de la carretera per una drecera. Perquè de vegades una drecera és marrada.