Benvinguts a 300 dites que faran història.

En aquest espai, des del 13 de gener al 9 de novembre de 2014, dia que som convocats a les urnes per decidir cap a on volem anar i què volem ser, podrem resseguir el procés nacional d’autodeterminació a través de les dites del refranyer català.

dijous, 31 de juliol de 2014

201 - De pare músic, fill ballador

Tenim molts refranys per expressar aquesta mateixa idea de la semblança entre pares i fills, ja sigui físicament o pel que fa a gustos o tirada.

Diuen que els testos s’assemblen a les olles (del mig o de les vores); Tal pare, tal fill; De bon arbre, en surt bon fruit; El fill de la gata, rates mata; El pare joglar i el fill timbaler; A tals pares, tals fills; Fill de pare ballador, tot el dia salta; Qui s'assembla als seus, no fa tort a ningú; De tal buc, tal eixam; No és bord qui retira als seus; Cabres virades fan cabrits virats; Per on salta la cabra, salta la xota… I en trobaríem molts i molts més. És un filó inesgotable!

Amb tot, cal tenir en compte que aquest tipus de parèmies habitualment s’apliquen en sentit negatiu, perquè els fills s'assemblen als pares i solen heretar llurs mateixos defectes.


dimecres, 30 de juliol de 2014

200 - A camí llarg, passa curta

Una bona recomanació de com emprendre una tasca llarga i feixuga, com aquesta de publicar durant 300 dies seguits una dita relacionada amb el procés d’autodeterminació del poble català. A poc a poc i bona lletra, i sense precipitació, no fos cas que féssim una sortida de cavall i aturada d’ase.

Som a mig camí ja passat. Anem pel bon camí. Anem pel camí dret i un bon camí no és marrada, sinó que un bon camí sempre és drecera. I el camí més curt no sempre és el millor. Perquè camí començat és mig acabat. Perquè a aquestes alçades, no desfarem pas el camí. I sí és cert que el qui troba bon padrí, ja ha conegut mig camí. Però no hem fet pas el viatge del peresós, que per un camí en fa dos, perquè sabíem que en llarg camí una palla pesa i l’hem fet lleugers, però decidits.

I ja sabeu: Fent camí s'arriba a la fi.


dimarts, 29 de juliol de 2014

199 - Com més cosins, més endins

És una dita sarcàstica, d’aquelles que de tant en tant trobem al refranyer, on traspua un cert llibertinatge i transgressió de l’ordre establert.

En aquest cas no deixa de ser una rima fàcil, però que al darrera porta una càrrega forta de relacions familiars no admeses o consentides. Encara que en alguns reculls se’ns vulgui explicar com al fet que sovint els parents ens porten més mala voluntat que els externs. O encara d’una manera no gaire clara, però ja apuntant cap al sentit que oferíem inicialment: “A vegades es prenen confiances excessives amb alguns parents que són més allunyats que no pròxims”.

Perquè ja se sap que, on no hi ha sang, botifarres no s’hi fan.


dilluns, 28 de juliol de 2014

198 - Sap més el dimoni per vell que per dimoni

Encara que té la connotació negativa de ser aplicada al dimoni, aquesta dita és una lloança a l’experiència, a l’acumulació de saviesa que només es pot obtenir en la vellesa.

És molt present la figura del dimoni en el nostre refranyer, de profunda arrel cristiana. Així, quan algú acaba dedicant-se a una cosa que ningú s’esperava, diem que a la vellesa, el dimoni es va fer sabater. Quan algú té remordiments perquè no ha actuat bé, diem que a qui es burla, el dimoni li furga. I quan algú és molt dolent, diem que el dimoni només li guanya de banyes.

I èpiques són les baralles i les temptacions del dimoni amb Sant Antoni o Sant Martí, entre d’altres. Sempre amatent per fer-los desviar del bon camí i de les bones intencions.


diumenge, 27 de juliol de 2014

197 - Qui escup al cel, a la cara li cau

Vol dir que les injúries dirigides a Déu, o a les coses santes, es converteixen en dany del qui les profereix o en un altre sentit, més genèric, quan una mala acció reverteix en un mateix.

És una sentència bíblica de l’Eclesiastés, prou antiga, doncs per a blasmar els blasfems. I juga amb una imatge ben gràfica, aprofitant que la tradició situa Déu al cel. Si vols escopir-li, el gargall no tindrà prou força i s’acabarà tornant en contra teva.

Moltes són les paraules, actuacions o fets que es poden tornar contra un mateix, talment com si fos un bumerang. Perquè ja ens adverteixen que, la paraula solta, no té volta.


dissabte, 26 de juliol de 2014

196 - Déu inventà la balança, i el diable la romana

… i Montoro les balances fiscals. Amanides i ben embolicades amb paper de cel·lofana per a regal (i perquè no facin tuf). Sempre hi ha hagut el dubte sobre si les balances, siguin quines siguin, pesen correctament o són manipulades (sempre en favor del propietari i en contra del comprador).

La Justícia és representada com una dona amb els ulls tapats i unes balances a la mà, com a metàfora de la imparcialitat, que se li suposa.

La balança té aquest punt d’equilibri dels seus plats, a la recerca d’un pes just, imparcial i matemàtic. I no sé perquè sempre ens mirem les balances amb aquell punt d’incredulitat o de desconfiança.



divendres, 25 de juliol de 2014

195 - Continua gotera forada la casa

Dèiem fa uns dies que qui no adoba la gotera ha d’adobar la casa entera, en el sentit que cal prendre les decisions quan toquen i cal fer els arranjaments necessaris en el moment que encara no són un problema greu.

La saviesa dels refranys també ens indica que de petit es cria l’arbre dret. Perquè quan encara no té un tronc robust, encara som a temps d’adreçar-lo i fer-lo anar amunt o cap on ens vagui.

Cal ser persistent, a l’hora d’educar i a l’hora de perseguir els somnis. Si no defallim acabarem arribant a aquell objectiu desitjat, per poc que ens ho proposem.


dijous, 24 de juliol de 2014

194 - Cada casa és un món

Vol dir que cada família té els seus costums i la manera pròpia de veure les coses. Casa nostra és la nostra intimitat, allò més propi de cadascú. És com un petit reialme.

I tan petit! Com que cada vegada costa més tenir i mantenir aquelles quatre parets que ens han d’acollir i protegir, per molt que per llei tinguem dret a una casa digna.

Perquè cada vegada costa més tenir una llar pròpia i les condicions d’aquestes llars cada cop són més precàries. Cases que són un cop de puny on no hi ha espai per a les persones i les seves coses.

Ens toca fer camí ben lleugers, perquè no tenim on desar ni acumular les nostres coses, ni els nostres records.


dimecres, 23 de juliol de 2014

193 - Qui estigui lliure de culpa, que llanci la primera pedra

Qui acusa un altre del que sigui, cal que s'examini ell mateix abans. Ens remet aquesta dita a la tradició bíblica, tant present en el nostre refranyer, al costat de la tradició grecollatina i àrab.

Potser som arribats en aquell moment que cal demanar explicacions i responsabilitats als qui ens governen i ens han dut a la deriva en aquesta crisi tan salvatge i insolidària.

La solidaritat, quina gran paraula! Em recorda aquella citació de Martin Niemüller: El silenci.

Primer van agafar els comunistes,
i jo no vaig dir res perquè no era comunista.
Després es van endur els jueus,
i jo no vaig dir res perquè no era jueu.
Després, van venir a buscar els obrers;
no vaig dir res, perquè jo no era obrer ni sindicalista.
Més tard es van ficar amb els catòlics,
i no vaig dir res perquè jo era protestant.
I quan, finalment, em van agafar a mi,
ja no quedava ningú per protestar.


dimarts, 22 de juliol de 2014

192 - Recorda-te’n, sogra, que vas ser nora

Quan estem bé ens oblidem o no volem recordar quan estàvem malament o els esforços que ens ha costat arribar a la condició o posició que actualment tenim. També es diu que el rector no es recorda de quan era escolà, o d’una manera més genèrica, el qui és fart mai no se’n recorda del dejú.

També diuen que ningú es recorda de Santa Bàrbara, més que quan trona, perquè habitualment no pensem en les coses que ens desagraden si no és que alguna circumstància ens la fa venir a la ment.

Encara movent-nos en l’àmbit del record, diu el refranyer que té tant a prop les dents, que no es recorda dels parents, volent indicar que les necessitats personals tenen prioritat sobre qualsevol altra consideració.


dilluns, 21 de juliol de 2014

191 - L’hàbit no fa el monjo

Però per contra també diem que Vesteix un bastó i semblarà un senyor. O una bona capa tot ho tapa. En què quedem?

Del que ens està advertint el primer refrany és que no ens podem refiar de les aparences, que sovint enganyen. La impressió que tenim de les coses pot ser errònia. Perquè la vestidura no fa la figura, ni la barba no fa el filòsof.

Però el refranyer és juganer i li agrada mostrar-nos les dues cares d’una moneda i si pot fer-ho alhora, encara millor.


diumenge, 20 de juliol de 2014

190 - El món no es va fer en un dia

Diuen les Sagrades Escriptures que Déu va necessitar sis dies per a fer el món. I al setè va descansar. Hi ha coses que demanen paciència, perquè tot treball vol el seu temps i no es pot fer precipitadament.

Després, s’ha aplicat a aquelles obres monumentals o que demanen anys i panys de temps i recursos. I cada terra ha fet sa guerra i trobem dites pertot amb diferents imatges: El Born i Santa Maria no es van fer tots en un dia, diuen a Barcelona; o Perpinyà i Santa Maria, no són fetes en un dia, o València no s’ha fet en un dia o França i Llombardia no se van fer en un dia.

I encara, reblant el clau, trobem altres dites rimades com ara Barcelona i Montjuïc no es feren en una nit. Perquè, ja se sap, que Paciència i una canya. I després d’Ibi, ve Tibi.


dissabte, 19 de juliol de 2014

189 - Dels pecats del piu, Nostre Senyor se’n riu

I els pecats de la xona, Déu els perdona. La sensació de ‘pecat’ ha estat històricament diversa i canviant. Venim d’un temps de plorapecats i que ja deien que «Robatòrum» per «menjatòrum», no és «pecatòrum».

Ai, si els nostres avis aixequessin el cap i veiessin l’alegria de la carn, l’ús sexista dels anuncis, la permissivitat... Els agafaria un cobriment! Perquè ara no hi ha possibilitat d’apartar l'ocasió per apartar el pecat, perquè la temptació és pertot.

Per alguna cosa, quan enumeren els Set Pecats Capitals (supèrbia, peresa, ira, gula, enveja, cobdícía i luxúria), deixen la luxúria per al final!


divendres, 18 de juliol de 2014

188 - Uns neixen amb estrella i uns altres amb esquella

La sort. Menyspreada i desitjada. Aquesta dita ens remet a les persones afortunades, que tot els surt de cara sempre, que totes els ponen. I així mentre n’hi ha que sembla que tinguin una flor al cul, altres tot el dia xafen merda. Hi ha qui sempre té sort i hi ha qui no fa més que acumular desgràcies.

El refranyer cerca dites ben plàstiques i expressives per denotar aquest contrast de sort/dissort i, per exemple, diu: Qui és desgraciat (de mena), amb els collons ensopega. O també: Els uns neixen amb estrella i altres neixen estrellats.

Perquè de la mateixa manera que n’hi ha que arriben i besen el sant, o arriben i agranen o arriben i molen, altres s’alcen amb el peu esquerre, ballen amb la més lletja o van néixer per mal forat.


dijous, 17 de juliol de 2014

187 - Uns comptes fa l’ase i uns altres el traginer

Tornem a moure’ns per l’àmbit dels somnis i les il·lusions. I és que costa tan poc somiar!

En aquest cas el refranyer ens adverteix que sovint fem projectes que no és en les nostres mans que es puguin acomplir. O que algú altre haurà projectat uns altres objectius que no sempre seran coincidents amb els nostres i haurem d’assumir-los i acatar-los.

Ase i traginer són una dualitat persistent al nostre refranyer. Una dualitat desequilibrada, on un (l’ase) fa allò que l’altre li mana (el traginer). i Així ho trobem present en un fum de dites, com quan algú, en una enumeració es diu el primer (El ruc del traginer sempre va davant), o quan l’ase no vol fer mai cas del que li manen (A ase ruc, traginer foll) o quan volem remarcar que algú ha corregut molt món (Cavall de traginer, coneix prou bé les tavernes). Tot i que el refranyer no s’està de recomanar-nos que Ni ase de traginer, ni gos de mariner, ni filla d'hostaler no vulguis per cap diner.


dimecres, 16 de juliol de 2014

186 - Tant tens, tant vals

Si en una altra ocasió dèiem que no és més ric qui més té, sinó qui menys necessita, avui reiterem l’atenció en aquest tema de les possessions i les aparences.

Tots sabem la teoria, que els diners no fan la felicitat, però no deixem de somniar que ens toqui la grossa i repassem el conte de la lletera una vegada i una altra amb el que faríem amb aquella fortuna que no tenim.

I també ens repetim que no hi ha millor fortuna que una bona salut. Però a l’hora de la veritat, tendim a prejutjar i valorar les persones no pel que són, sinó pel que tenen. Com canviarien les coses si el que realment valoréssim fossin les persones i no pas les seves possessions!


dimarts, 15 de juliol de 2014

185 - Pel juliol, ni dona ni cargol

L’estiu no està fet per a grans propòsits i la xarxa segueix el mateix patró de la vida real. Les audiències baixen i la gent desconnecta i no està per orgues. Ho fa el clima i ho marca l’entorn. I ho saben també els mitjans de comunicació (ràdio i televisió, sobretot) que preveuen una programació més fresca, amb reposicions i segones espases.

Les 300 dites que faran història segueixen el seu camí durant els mesos d’estiu, sense perdre pistonada. I vull aprofitar l’avinentesa i aquesta relaxació per recomanar-vos uns vídeos entretinguts, curts i de fàcil consum que cada dia d’aquest any 2014 ens ofereix Albert Estengre de la mà de Vilaweb. Són els 300 contes per a un Tricentenari. Una iniciativa semblant a la meva i que sovint deixa el camp de la rondalla i els contes per acostar-se a l’origen de moltes dites i expressions catalanes que diem i que no en sabem l’origen.


dilluns, 14 de juliol de 2014

184 - Tothom vol justícia, però no per casa seva

Tothom vol que la justícia es respecti i s’apliqui implacablement, sempre que no li toqui directament a ell o als seus. És un doble raser i una doble moral molt estesa i consentida.

Només cal mirar les declaracions inflamades dels partits polítics amb els escàndols que afecten… els altres partits. I el silenci o les justificacions ignominioses que troben als mateixos actes quan els fa algú de les seves files.

Bona és la justícia si no la doblés la malícia. I quan la justícia és sota sospita de no actuar amb equitat, llavors el que se’n va en orris és la democràcia i el nostre sistema social. Aquesta justícia que aprova injustícies, que vota per quotes de poder o que dicta sentències d’una manera aleatòria o indiscriminada no fa cap bé a la balança que aguanta aquella dona cega...


diumenge, 13 de juliol de 2014

183 - Robar a lladres no és pecat

Segur que Robin Hood no és l’únic cas d’heroi que robava els rics per a repartir-ho entre els pobres. El refranyer i la consciència popular aproven algunes conductes reprovables quan són dirigides a persones de moral distreta (i ben distreta).

Per això també diu que Qui roba a un lladre, té cent anys de perdó. I ens adverteix de caure en la temptació fàcil del robatori: Qui té mans, no digui lladre; qui té peu, no digui coix.

I per això també apunta a determinats col·lectius que habitualment fan cisa en els tractes amb els compradors: Cent moliners, cent teixidors i cent sastres, tres-cents lladres. I també ens adverteix d’aquells que mai pensaríem que són lladres: Hi ha lladres que porten casaca.


dissabte, 12 de juliol de 2014

182 - Qui té ofici, té benefici

Home de molts oficis, pocs beneficis. La inconstància té conseqüències nefastes. Diem d’algú que no té ofici ni benefici quan no té una manera fixa de treballar, de guanyar-se la vida. De vegades la dispersió ens pot portar a ser uns tastaolletes, que sabem una mica de molt, però poc de cada cosa. Altrament, en altres moments hi havia persones il·lustrades que no limitaven el seu saber a una única disciplina, sinó que excel·lien en camps ben diversos.

En què quedem, doncs? Suposo que, com gairebé sempre, la qüestió és saber trobar l’equilibri entre els dos extrems i navegar-hi còmodament.

Abans, la preocupació dels pares (o dels pares dels nostres pares) quan algun fill no els sortia dotat per a l’estudi era que almenys aprengués algun ofici, per poder-se guanyar la vida i durant molts anys alguns oficis no tenien gaire bona reputació (ni bona remuneració). Molta feina ha fet una bona formació professional per capgirar aquestes tendències!


divendres, 11 de juliol de 2014

181 - Qui sembra, recull

No a l’immobilisme, ni al laisser faire, laisser passer. Si volem recollir, evidentment, abans haurem hagut de sembrar.

Diuen que la feina ben feta no té fronteres i és ben cert que el treball ben desenvolupat acaba tenint el seu fruit o la seva recompensa. Segurament no sempre. Però és ben evident que si abans no hem sembrat, en cap cas no tindrem res a recollir.

I portem molts anys fent feina i bona feina per poder arribar al dia 9 de novembre i expressar a les urnes el nostre dret a decidir què volem ser com a poble. Sembrarem urnes arreu i recollirem el vot del poble.


dijous, 10 de juliol de 2014

180 - Qui no té feina, el gat pentina

I prou content que en deu estar el gat! Encara que la dita es refereix al fet que les persones que no tenen feina o que s’avorreixen, dediquen el seu temps i els seus esforços a feines accessòries i prescindibles.

És una dita que serveix per a criticar els qui treballen malament i hi ha una variant deliciosa que diuen a les Garrigues, en un creuament del gat amb el cap, pel fet del pentinar que diu que Qui no té feina el cap pentina. Una evidència, fruit d’una mala interpretació o transmissió d’un refrany.

Per tant, que no falti la feina ben feta i les ganes de fer-la. Encara que ja se sap que, ben sovint, El dia que no es pentina, ve la veïna, amb un precedent ben prematur de les lleis de Murphy.


dimecres, 9 de juliol de 2014

179 - Qui més té, més vol

Diu el refranyer que La pobresa necessita molt, però a l'avarícia li falta tot. Quan dèiem que No és més ric qui té més, sinó qui menys en necessita estàvem ressituant la mida de totes les coses, relativa i molt diferent per a diverses sensibilitats.

Per això també diem que De por i de fred, com més se'n té més se n'admet, o Com més es beu més set es té. O fer com la mar que com mes té, més brama.

De la mateixa manera també que, en sentit positiu, i referint-se a aquest excés o fora mida, podem sentir a dir que La paciència és una pasta, que com més se'n té més se'n gasta.


dimarts, 8 de juliol de 2014

178 - Qui no tingui cap, que tingui cames

De vegades la cruesa del refranyer se’ns mostra en tot el seu esplendor amb alguna dita incontestable, carregada de raó i de seny.

En aquest cas, els oblits, generalment ens fan recular un camí o fins i tot desfer-lo, per esmenar aquell oblit.

La manca de memòria, per tant, habitualment ens compromet i ens obliga a fer marxa enrere per trobar remei a un oblit o omissió. Per tant, és un bon consell cuidar el cos (les cames) a mida que la memòria (el cap) ens va fent fallida.


dilluns, 7 de juliol de 2014

177 - Qui és el teu enemic? El del teu ofici

El refranyer, amb certa raó, o com a mínim amb la sensatesa de qui mira per ell mateix, ens adverteix sempre contra els del nostre mateix ofici. Evidentment són la nostra competència.

Però també són els que ens poden comprendre, amb qui podem compartir una mateixa passió i els qui ens poden ajudar a millorar i dels que podem aprendre.

Si posem en cada plat d’unes balances els pros i els contres de col·laborar i compartir amb persones de la nostra mateixa professió, guanya per golejada els beneficis que ens pot reportar no tancar-nos en nosaltres mateixos i apostar per la col·laboració i el treball en equip.


diumenge, 6 de juliol de 2014

176 - Qui barata el cap es grata

Baratar en el sentit de bescanviar. És una dita d’ús molt corrent i estès a les Illes Balears que significa que moltes vegades el qui canvia una cosa amb una altra pensant millorar, es troba enganyat i pitjor que abans.

No tots els canvis són per a millor, ni de bon tros. Encara que la por al canvi tampoc ens ha de convertir en conformistes que prefereixen boig conegut que savi per conèixer.

Per tant, sí que pot ser que qui barata, malbarata, però tampoc ens ha de fer por el canvi quan la situació que tenim és dolenta, perquè el canvi i la millora és possible.


dissabte, 5 de juliol de 2014

175 - No és més ric qui té més, sinó qui menys en necessita

Hem d’aprendre a canviar els paràmetres de mesura i a entendre les veritats com a relatives. Allò que per a nosaltres és incontestable i irrenunciable, per a d’altres és secundari i prescindible.

Us sona el mot empatia? Serveix per indicar que hem d’aprendre a posar-nos en la pell dels altres. I veure la realitat a partir de com ho pot interpretar o viure una altra persona ens ajuda a entendre aquesta realitat i a pensar que no sempre les persones actuen en reacció o en contra nostra perquè sí o per fer-nos la guitza, sinó que tenim vares de mesura diferents per a valorar les coses i la realitat.

Quan aprenem a mesurar la riquesa a partir de la necessitat i no pas de l’acumulació de riqueses, tot plegat fa un tomb espectacular.


divendres, 4 de juliol de 2014

174 - Fent i desfent, aprèn l'aprenent

Si fa poc parlàvem de la persistència, quan ens referim a aprenents d’un ofici, la millor recomanació és repetir, repetir i repetir. I equivocar-se. I rectificar.

Aquesta feina absurda de fer i desfer també va servir a Penèlope per restar fidel a Ulisses, tot esperant el seu retorn que es va demorar anys i anys.

També diu el refranyer que qui no fa no s’equivoca. Permetem equivocar-nos les vegades que faci falta i aprenguem a rectificar i a modificar estratègies ja traçades a partir d’aquest aprenentatge.


dijous, 3 de juliol de 2014

173 - Feina començada és mig acabada

De vegades, la immensitat d’una empresa ens fa defugir la responsabilitat d’iniciar-la. Perquè, en perspectiva i sense haver començat cap tasca, ens sembla inabastable.

En aquests casos, per no morir de vertigen, es recomana anar pas a pas, trobar un fil per anar descabdellant la troca.

I així, a poc a poc, solucionant els problemes per etapes, quan es presenten, anirem avançant amb pas ferm cap a la consecució de l’objectiu final. Per tant, només ens cal recomanar paciència, persistència i tenacitat.


dimecres, 2 de juliol de 2014

172 - D'allò perdut treu-ne el que puguis

Penso que ha fet tan mal al país aquesta politiqueta del peix al cove, del sí, però no, de la puta i la Ramoneta, de l’anar fent sense remor, d’avançar una passa i retrocedir-ne quatre… Crec que els nostres polítics no han sabut jugar bé les cartes (podria pensar malament i creure que n’han tret el seu rèdit personal) i que tot sovint s’han venut la pàtria per un plat de llenties.

Que la prudència no ens faci traïdors, com va dir Jordi Carbonell al Fossar de les Moreres el 1977. I la dita d’avui em remet a aquesta actuació de subsistència, de conformar-nos amb les rampoines o amb el que queda després d’algun bon àpat. I penso que ara toca ser una mica més ambiciosos i apuntar alt, que ja vindrà el temps de les rebaixes.


dimarts, 1 de juliol de 2014

171 - Cànter nou fa l'aigua fresca

Deia J. V. Foix que m’exalta el nou i m’enamora el vell, però de la mateixa manera que quan veiem algú feliç diem que sembla un infant amb sabates noves, habitualment relacionem estrenar alguna cosa o la novetat com un valor afegit i positiu de les nostres possessions.

Per Nadal, qui res no estrena, res no val. Som en una societat de consum que si pogués faria que ens venguéssim l’ànima al diable, encara que amb aquesta estafa de crisi ens han deixat més escurats que una rata.

Nou de novetat… Em fa pensar en aquest país nou que somniem i que anem construint passa a passa, dia a dia, amb tenacitat i valentia. País nou… Què en podem esperar d’un país nou? Només de pensar-hi il·lusiona.