232 - Estirar més el braç que la màniga

Diuen que anar més enllà de les nostres possibilitats ens ha portat a aquesta crisi profunda i injusta. Que hem gastat més que no permeten els ingressos. I això és fals, almenys en un bon nombre de casos que tots coneixem.

Si et renegocien les condicions d’un deute contret (sempre en contra teva i on només tu assumeixes les pèrdues d’una desvalorització dels béns adquirits), t’abaixen el sou, t’apugen els impostos i els serveis bàsics (mobilitat, habitatge, ensenyament, alimentació, aigua i energia, bàsicament), no és que t’hagis endeutat per sobre de les teves possibilitats, sinó que t’han fet un atracament a mà armada.

No hem estirat més el braç que la màniga, no. El que passa és que ens han escurçat el vestit sense avís i amb traïdoria.

231 - El ca que vol pa ha de llepar la mà

Significa que qui pretén alguna cosa d’una altra persona, està en condicions d’inferioritat i s’ha de mostrar amable i agraït.

El gos ens és mostrat com l’animal noble per naturalesa. Diuen que la seva relació amb l’amo va més enllà d’aquesta fidelitat.

Però, ai las!, fins i tot el paladí de la noblesa amaga una segona intenció o un benefici propi en els afalacs que, en aquest cas, no són pas de gata.

230 - Amb el cor en la mà, pocs negocis faràs

Hi ha determinats àmbits de la vida on sembla obligat no tenir gaire miraments ni remordiments. Sembla que tot és vàlid per fer diners, a costa del que sigui i en contra de qui sigui. I és clar, si entres en aquest món amb el cor a la mà, segurament te’l massegaran en quatre dies. Per això recomanen tot el contrari: Amb el diner a la mà, tot el món faràs ballar.

Vull pensar que això no és així i que és una altra d’aquelles “veritats incontestables” del refranyer que ens afanyem a desmentir.

Per a mi, anar amb el cor a la mà és el símbol de les bones persones. Persones que actuen dutes pels sentiments, que en totes les coses hi veuen una dimensió sensible que volem tenir en compte.

229 - A la mà tancada sempre se li diu puny

Recordem els refranys perquè són peces curtes, rimades, ritmades i amb un toc d’enginy que fan que siguin fàcils de memoritzar. I sovint hi trobem reflectida alguna imatge que ens colpeix o ens sobta.

En aquest cas, el contrast entre la mà oberta i el puny tancat és força gràfica i hi podem traslladar, per metonímia, uns significats ben clars. La mà oberta representa la generositat, mentre que el puny tancat representa la gasiveria o l’agressió.

I posats a dir veritats incontestables (que en castellà dirien que són ‘como puños’ i nosaltres ens conformarem que siguin com una casa de pagès), ens agraden més les mans que no pas els punys.

228 - Ull per ull, dent per dent

Aquesta sentència és potser de les més antigues adoptades pel refranyer català. Prové d’una sentència bíblica i fa referència a la Llei del Talió: el que em facis et faré. Es tracta d'una pena que consisteix en fer sofrir al delinqüent un dany igual al que ell ha causat. I en el seu moment era un gran avenç demanar “només” la mateixa pena per al delinqüent.

Curiosament és d’aquelles dites que molta gent troba sospitoses de traducció directa. Però és clar, la Bíblia és traduïda a moltes llengües des de temps immemorials. De fet és de les primeres obres escrites de les quals es conserva algun exemplar manuscrit en moltes llengües modernes.

No em cansaré de recordar que a Europa hi ha una tradició proverbial comuna que arrenca de la Bíblia i dels autors grecollatins, majoritàriament, sense menystenir altres influències, com ara el món àrab o altres d’arrel eslava, per exemple.

227 - S’atrapa abans un mentider que un coix

La saviesa proverbial del refranyer català està molt lligada i vinculada a la tradició faulística d’Isop, per exemple, i d’altres autors que conformen la rondallística europea revitalitzada durant l’època romàntica.

I aquest proverbi el podem vincular amb la faula de la tortuga i la llebre, per exemple, amb un toc afegit de moral i religiositat.

Sembla que ha de ser fàcil agafar un coix, que no pot córrer, oi? Doncs ens diu el refranyer que encara és més fàcil atrapar un mentider en la mentida. Perquè la mentida queda impresa arreu des que és dita i pot ser perseguida per qualsevol en qualsevol moment. I és fàcil que, per un descuit, per una confidència o per una equivocació, aquella veritat ocultada rere la mentida suri i torni a aparèixer. Perquè per a mentir, cal tenir bona memòria! I, qui no tingui cap, que tingui cames!

226 - El meu got és petit, però bec en el meu got

Altres coses no haurà fet aquesta crisi, però ens ha retornat a una certa normalitat en la despesa i la reutilització de béns que abans ni reciclàvem ni amortitzàvem. L’obsolescència programada ha estat un invent mesquí que ens ha portat a estirar més el braç que la màniga i ha endeutar-nos fins les orelles per una casa, un cotxe, unes vacances o per tot plegat.

Tornem a les essències, a valorar allò que tenim i que no devem a ningú. Em recorda la pel·lícula d’Indiana Jones a la recerca del Sant Grial, en un habitacle ple a vessar de copes sumptuoses, riques, amb pedres precioses… i mig amagat, entre elles, un got tallat a la fusta, senzill i pràctic per a beure, és clar.

Hem de reflexionar i pensar si aquest creixement sostingut i accelerat és bo. Ja sabem que només és bo per a algunes empreses, però no pas per al planeta ni per a nosaltres.

225 - Del vell, el consell

Amb què rima vell? Amb consell, sens dubte. Una rima fàcil ens porta a una veritat proverbial: cal escoltar (i fer cas) les persones grans. El seu cúmul d’experiència és un pou que cal no esgotar ni deixar perdre. Però també rima amb ‘pell’ i amb ‘cervell’ i per això també trobem que Com més vell, més cervell o Com més vell, més pell, amb altres sentits, que no sempre són laudatoris.

Però el refranyer, que també rima amb juganer, és agradós de construir antiparèmies, aquelles dites amb sentits absolutament contraris, i així també diu, en algun moment, Consell de vell, caga’t en ell.

De tots gustos i de tots colors, com gairebé sempre.

224 - Cara d’ovella i urpes de llop

Llop i ovella. Maldat i bondat. Ambdós animals han servit al refranyer per contrastar dolents i bons.

I algú que posseeixi qualitats dels dos animals només pot voler dir que és una persona hipòcrita, que mostra una cara o fesomia, però n’amaga una altra de més fosca.

El refranyer té moltes maneres per expressar que algú és hipòcrita. Per exemple, Darrere la creu hi ha el diable, Bona cara i dolents fets; Plorar d’un ull; Riure de les dents enfora; Urpes de gat i cara de beat, etc.

223 - Cada ovella amb la seva parella

I Per Nadal cada ovella al seu corral. Perquè el refranyer és reflex de costums ancestrals, arrelats al poble i que s’han anat transmeten, sense qüestionar-los, amb el pas dels anys i les generacions.

Quan diu que cada ovella amb la seva parella, està recomanant que cadascú cerqui algú del seu braç o que sigui semblant pel que fa a ascendència o posició. Segurament aquests ensenyaments són els més qüestionables de les tradicions que perviuen en el nostre refranyer. Mirem sinó com és de complicada i injusta la societat de castes de l’Índia encara avui.

Aquí ens aconsella cercar algú semblant a nosaltres. I això ja ens arriba de Ciceró, quan a De senectute deia «Pares cum paribus facillime congregantur» (traducció: Els iguals s'ajunten més fàcilment amb els iguals).

222 - Barca vella, per fer-ne estella

Si dèiem Bandera vella, honra de capità, el refranyer sempre té aquell contrapunt i també diu que Barca vella, bony o forat o Barques velles sempre fan aigua. Casa vella, tot són goteres. Per tant, algunes coses o estris vells ens són útils i ens mostrem orgullosos de tenir-los, però d’altres esdevenen inservibles o les seves prestacions no són les mateixes que el primer dia. Nostàlgia o novetat?

Contrastar dites com aquesta (podem parlar d’antiparèmies, que són aquelles dites que tenen sentits contraposats o contraris) ens fa allunyar-nos d’aquella dita que diu que El refranyer mai és mentider. O era Home refranyer gos i malfaener?

Alguns contrasentits de dites, sobretot en les meteorològiques pot venir donat per variacions climàtiques, que fan que una dita sigui certa en determinats llocs i en d’altres no. Però contrastos com la dita castellana No por mucho madrugar amanece más temprano o la catalana Qui matina, fa farina (en castellà també diuen A quien madruga, Dios le ayuda) només es poden explicar perquè el refranyer és fruit de la saviesa popular, acumulada de molts anys, tradicions i pensaments.

221 - Bandera vella, honra de capità

Parlàvem de la justificació que feien les persones menudes de la seva talla reduïda amb la dita Al pot petit hi ha la bona confitura i ara ens trobem una altra dita, de les persones velles, per justificar la bonesa de l’edat, més enllà de parlar de l’experiència acumulada.

Diu Josep Anton Trepat a Refranys de vora mar (1995, Ed. Norai): «La bandera que s'hissava en un veler el primer dia que aquest sortia, llest per navegar, de la drassana, i formava part de la nau fins el darrer dia. Conservar-la, després de tràngols i batalles, era motiu d'orgull pel capità i la tripulació, i de lluïment merescut davant d'altres naus».

Aquesta dita ens remet al col·leccionisme, a l’arqueologia, al folklore i als costums. Dóna sentit a una societat que honora les coses de sempre i en fa bandera.

220 - Qui fa un cove fa un cistell

L’experiència és un bé preuat que sovint ens arriba tard. Són molts els refranys que lloen l’experiència ben usada. Per exemple, A músic vell li queda el compàs; Qui ha fet avui, farà demà; Qui fa un cistell en fa cent si li donen vímets i temps; On n'hi ha hagut, sempre en queda, tots equivalents del castellà Quien tuvo, retuvo.

I sembla que ara mateix aquesta experiència que donen els anys, en la nostra societat no és valorada ni aprofitada. Els vells ens fan nosa, a les feines volem joves que cobrin poc i els treballadors massa qualificats surten massa cars i a molts llocs els descarten. No crec que sigui el millor camí i el temps em donarà la raó o me la prendrà.

Perquè només fent i desfent aprèn l’aprenent i també diuen que el dimoni en sap més per vell que per dimoni.

219 - A gat vell, rateta tendra

El refranyer acostuma a ser implacable amb les parelles que es porten molta edat de diferència. També diu A un vell rossí, cal herba tendra o allò que en castellà diuen A la vejez viruelas.

Mireu encara altres dites que van en el mateix sentit, per fer-vos una idea de com s’hi acarnissa el refranyer: A les velleses es fan les bestieses; Gat vell i la cua verda, o A cent anys, coteta verda. Totes ens serveixen per indicar que algú fa coses impròpies a la seva edat.

I és clar que hem de saber destriar entre els bons consells d’algú per la seva experiència acumulada o aquells que no hem de tenir en compte perquè ja no hi és tot.

218 - Com més anys, més desenganys

Els pas dels anys és un cúmul d’experiències. Positives i negatives. El record ens porta a situacions i temps remots i sovint mig oblidats. La dita ens prevé que com més avances en la vida, més coneixes les falsedats de la gent. El que importa és superar aquestes dificultats i aprendre’n.

També diu el refranyer que Anys, danys i desenganys tornen els homes estranys. Pot ser aquesta l’explicació de la vellesa? Jo penso que hi ha molts d’altres factors a tenir en compte.

No sempre és fàcil encaixar el pas del temps i el fer anys. No sempre arribem en plenes facultats a la vellesa. Ans al contrari. Els anys hi deixen petja i sovint hi arribem físicament i emocionalment tocats. Cal cuidar molts aspectes personals per arribar-hi en les millors condicions possibles i que puguem ser el màxim d’autònoms.

217 - Arbre sovint trasplantat no posa arrels

Arribats a l’extrem que Arbre vell i trasplantat, primer mort que arrelat. O també A bou vell, muda'l d'aire i hi deixarà sa pell. Ens prevé aquesta dita que som gent de costums i que quan apartem algú dels seus i del seu entorn, sempre és amb un alt cost personal. I aquest cost s’agreuja en el cas de persones grans, que ja no són tan fàcilment adaptables a nous llocs, espais, gents i costums.

Això em fa pensar en situacions quotidianes amb els nostres grans, quan per impossibilitat d’atendre’ls bé, per incapacitat, per sobrecàrregues familiars, per malalties sobrevingudes o pel motiu que sigui, decidim ingressar-los en una residència.

És potser el trasplantament personal més dur i difícil de superar, per molt que sigui llei de vida. És allò que ningú vol vells a casa, però tothom vol arribar a vell.

216 - Pot petit aviat és ple

Quan parlem de pots petits, gairebé sempre, ens estem referint, en sentit metafòric a una persona de mida petita. Per això elles, per defensar-se, diuen que Al pot petit hi ha la bona confitura, en contrast al Com més alt més animal. I encara, amb un cert to de violència lingüística, podem arribar a sentir Val més petit i ardit que gran i ase.

Però en un altre ordre de coses, la petitesa també ens remet cap a la poca capacitat d’emmagatzematge o de contenció. Per això la dita ens recorda que de seguida s’emplena un pot petit.

I com que totes les coses són relatives i se’n pot fer un ús ben diferent, encara trobaríem una altra dita que ens prevé: Al pot petit hi ha la bona confitura i també el pitjor verí.

215 - On va la corda va el poal

S'utilitza, sobretot, referit a la parella, per a indicar que el destí dels dos va lligat, i que així s'ha d'entendre en l'activitat diària. Metafòricament s'aplica quan algú segueix algú altre sense dubtar. En definitiva serveix per expressar que dues persones (o institucions o el que sigui) estan molt unides i actuen a l’una.

Ho podem veure com un acte de servilisme. Però també es pot entendre com un acte de respecte, de responsabilitat o de coherència. Valors dels quals no sempre anem sobrats i que ens agradaria trobar en tothom arreu.

Poal/galleda també és d’aquells parells de paraules que els atles lingüístics fan servir per a traçar isoglosses entre determinats parlars d’una mateixa llengua (a casa diem galleda i escombra; però sabem que en d’altres llocs diuen poal i granera).

214 - Li diu el mort al degollat: -Qui t'ha fet eixe forat?

Aquesta és una dita típica valenciana que serveix per recriminar en els altres allò que nosaltres tenim agreujat. Ho podem expressar de moltes altres maneres, com per exemple, veure la palla en els ulls dels altres i no veure la biga en el seu, o cap geperut no es veu el gep, ni cap banyut les banyes, o encara diu l’ase al mul: ‘fes-te enllà, orellut’ o el perol diu a la paella: ‘si m’embrutes, t’emmascaro’.

És condició humana. Evidentment els nostres ‘pecats’ ens semblen menors o més passables que els dels altres, que ens molesten i fins i tot ofenen.

I ben sovint allò que recriminem en els altres ho tenim nosaltres corregit i augmentat. Ho podem doncs vincular també amb aquella citació bíblica que diu que llanci la primera pedra aquell que estigui net de culpa.

213 - Estira més un pèl de figa que una maroma de barco

El refranyer català és ple d’expressions grolleres, malsonants i escatològiques. De paraulotes i renecs. Aquesta part més popular no sempre ha estat gaire visible. Per censura a l’hora de publicar o autocensura dels propis autors. És usual trobar repertoris de finals del s. XIX i primers del segle XX (o fins i tot posteriors) on el cul esdevé c… i així passa amb qualsevol altra paraula malsonant o desaconsellada.

La dita que ens ocupa ve a dir que el sexe ho mou tot. Significa que els homes solen sacrificar les coses més importants quan hi ha alguna dona pel mig. O en l’ordre de prioritats, el sexe és per davant de moltes altres qüestions.

Així s’entenen moltes guerres, assassinats, venjances i fins i tot el moviment del món. En castellà també és una imatge prou clara del sentit de l’expressió: Tiran más un par de tetas que cien carretas.

212 - En la terra dels cecs, el borni és el rei

No sempre cal ser perfecte. De vegades, davant d’una mediocritat manifesta i generalitzada, destacant una mica o estant una mica per sobre de la mitjana ja acumulem el protagonisme.

Aquest refrany prové d'una màxima d'Erasme de Rotterdam, “in regione caecorum rex est luscus”, i assenyala que a on escasseja quelcom, el que en té una mica ja sobresurt. Amb aquest antecedent clàssic, s’explica que aparegui en moltes llengües amb un format ben pròxim i semblant: En tierra de ciegos, el tuerto es el rey (en castellà), Au royaume des aveugles, le borgne est le roi (en francès) o In the country of the blind, the one-eyed is the king (en anglès), per exemple.

I previsor que és el refranyer, també ens aconsella que quan passis per la terra dels bornis, acluca un ull: més val no destacar a primera vista. I que sempre, d’entre dos mals, triarem el menor (Val més borni que cec).

211 - El que es té al néixer no es perd al créixer

També diuen que els nens vénen amb un pa sota el braç. Reproduir-nos és garantir la pervivència de l’espècie, sens dubte i, a través de la genètica i de la socialització, ja portem a sobre unes càrregues determinades. Bé, càrregues, habilitats, destreses i una carrosseria que s’adapta prou bé a les necessitats del medi.

Per tant, la dita expressa que allò que portem d'herència no ens deixarà mai més. I que allò que és de mena, mai no s’esmena. Però per altra banda, amb una lectura una mica més optimista, també diu que vaig néixer nu i vaig vestit: tot això he adquirit. Perquè tota criatura neix amb sa ventura.

I ja se sap, que geni i figura fins a la sepultura i vici de natura, fins a la sepultura.

210 - A bon entenedor, breu parlador

Al costat de l’economia domèstica, vull destacar també l’economia discursiva. I saber callar quan toca.

També és cert que ens ho facilita un interlocutor espavilat i despert. Però de vegades més val dir quatre paraules ben dites que moltes d’altres de més fosques.

Per això diuen que un és amo dels seus silencis i esclau de les seves paraules. Perquè paraula i pedra solta no tenen volta. I paraula donada, paraula sagrada. Perquè l'home per la paraula i el bou per la banya.

209 - No és més net qui més neteja, sinó qui menys embruta

Totes les coses ens les podem prendre amb una certa relativitat. Ningú posseeix la veritat absoluta ni cada assumpte el podem afrontar d’una única manera. Cada mestre té el seu llibre. I tant! I sort en tenim d’això!

En el cas que ens ocupa és canviar els criteris de valoració. No valorem la netedat en si mateixa, sinó el fet de no embrutar. I aquest no embrutar ens pot estalviar d’haver de netejar moltes coses que no caldrien que fossin brutes o desendreçades.

És una valoració més sostenible i que ens porta a aprofitar millor els recursos que tenim. I no esgotar-los.

Cada vegada que em diuen la quantitat de quilos de brossa que generem per persona, només tenint en compte el que llancem a les escombraries, m’esgarrifo.

208 - Escombra nova escombra bé

Parlàvem del consumisme, que ens agrada lluir i estrenar coses. El refranyer comparteix part de culpa en aquest vici consumista: Per Nadal, qui res no estrena, res no val. Escombra nova, escombra bé. O escombra net.

De ben petits ja ens inculquen l’adoració al consum. Tingues casa teva, el teu cotxe, les teves coses…

Però jo ara no vull escombrar cap a casa, però és cert que casa escombrada, casa endreçada i penseu que d’un mànec d’escombra, en poden sortir bales i no m’agradaria pas que em féssiu anar com una escombra o us hauré de treure a cops d’escombra.

207 - Les aparences enganyen

Res és el que sembla i ben sovint ens volen fer creure coses que no són. Diem que tothom veu la cosa segons la ullera que es posa.

I no ens ha de sobtar, atès que vivim en una societat on el que val és l’aparença, on la possessió és més valorada que la persona. Ens valoren pel que tenim i no pas pel que som. Són altres coses que haurem d’anar canviant, perquè això ens porta a ser una societat feble i malalta.

Aparença i consum. I a què ens porta tot plegat? I com que la veritat molt sovint dol, hem fet de l’eufemisme art i ja no diem les coses pel seu nom (massa dur), sinó que anem inventant nous noms per a les coses per fer-les més passadores. Però la realitat segueix sent allà fora, encara que ens entestem a mirar cap una altra banda.

206 - Quan vegis la barba de ton veí pelar, posa la teva a remullar

És un advertiment sobre la prevenció davant fets que afecten gent propera, però encara no a nosaltres directament. Ho podem lligar amb un altre que ja vam tractar: Qui estigui lliure de pecat, que llenci la primera pedra, on també vam veure que no ens podem desentendre del que passa al nostre voltant, perquè a la llarga ens acabarà afectant i quan vulguem reaccionar potser ja no hi serem a temps.

Cal fer pinya quan ells cerquen el divideix i venceràs. Perquè sempre cerquen la baula més feble. Ens cal unitat d’acció i fortalesa. Aquesta fortalesa que permet les colles castelleres aixecar els castells per damunt del que la raó trobaria raonable.

Per tant, prevenció i aprendre de l’experiència, d’allò viscut i d’allò vist.

205 - Arbre a terra, tothom li fa guerra

Quan veiem el poderós caigut, tothom té temptacions de rematar-lo. L’arbre caigut és la imatge d’aquella persona caiguda del pedestal, defenestrada, suïcidada del seu àmbit.

Justament el que ha fet Jordi Pujol per defensar la família. Vull creure que amb la seva declaració està cobrint pecats d’altri, com a bon cap de família. La família, ai!

De l’arbre caigut, tothom en fa llenya o a barca vella tothom hi fa estella. Sense oblidar que els arbres són com els humans: dels uns en fan carbó, dels altres sants.

El que sí que sabem és que ha posat la integritat dels Pujol per davant del procés. Com gairebé sempre. Anys, danys i desenganys tornen els homes estranys. Però tingueu en compte que les aparences enganyen.

204 - Els testos s’assemblen a les olles, pel cul o per les vores

Les persones s’assemblen als seus progenitors. Tothom porta quelcom, bo o dolent, dels seus pares. No només a nivell de càrrega genètica (hi ha fills que són pastats a un dels pares!), sinó també a nivell social i relacional. Aprenem hàbits i costums dels nostres pares i de tota la família, encara afegiria.

I aquesta càrrega, que uns poden sentir més com a càrrega que d’altrs, és un paquet complet, amb les seves virtuts i amb els seus vicis.

Així també diem A tals pares, tals fills, Fill de pare ballador, tot el dia salta, Qui s'assembla als seus, no fa tort a ningú, Segons l'arbre, el fruit, Si el pare és músic, el fill és ballador, El pare joglar i el fill timbaler, De tal buc, tal eixam, De mala arrel, tard n'ix bon fruit, No és bord qui retira als seus, Cabres virades fan cabrits virats o Per on salta la cabra, salta la xota.

203 - De vells ningú en vol sofrir, però tothom vol envellir

Vivim en una societat que no ha sabut gestionar què fer amb les persones grans. Mentre que en altres societats la vellesa era símbol de saviesa i de respecte, ara mateix les persones grans ens fan nosa.

Però com diu la dita, tothom vol fer-se gran, és clar!

És cert que l’esperança de vida s’ha allargat molt, que les persones vivim ara molts més anys que abans i que la població es va envellint, perquè neixen pocs nadons com per fer baixar la taxa d’edat de la població. I no hem trobat l’encaix d’aquesta població gran, experta i encara vàlida i útil per a moltes tasques i funcions.

I amb cada persona que se’n va, se’n va un món irretrobable.

202 - De tant que et vull et trac un ull

De vegades, a algú que ens estima massa, ens agradaria dir-li que no ens tingués tanta estima, perquè hi ha maneres i maneres d’entendre una relació i uns sentiments. Aquesta dita s'aplica per explicar la contradicció que hi ha entre el dolor que causen les persones i l'amor que diuen que professen.

No sempre hi ha mala intenció, però és clar que l’objectiu cercat difereix molt d’allò obtingut finalment. I entrem llavors en les relacions tòxiques, les relacions que no aporten satisfacció.

I davant d’una situació com aquesta, com quan un estat menysté i esclafa les pretensions de llibertat d’un poble, amb menyspreu per les diferències i les particularitats, no hi ha altre camí que partir peres i intentar remuntar cadascú per separat. I no passa res, perquè hi ha moltes relacions que no funcionen i es trenquen. Però millor ser bons veïns que males parelles.