302 - A poc a poc es va lluny

I a poc a poc, pas a pas, pam a pam, de mica en mica, a passes comptades… s’arriba lluny. I si gireu la vista enrere per veure el camí traçat veureu com de llarga ha estat la travesia. I profitosa.

Perquè a poc a poc anirem lluny. Hem arribat lluny. I això d’avui només és una aturada momentània, perquè anem molt més enllà.

Clou aquí el camí iniciat un 13 de gener de 2014, inspirat pels amics Jordi i Lluís, que em van “inpulsar” a fer-ho i als quals agraeixo que em plantegessin el repte d’escriure cada dia en relació al procés del nostre poble les 300 dites que faran història. No sé si ho havien imaginat així, però aquest n’ha estat el resultat. I com que sóc de lletres i els comptes els faig a ull i a barrisc, les 300 dites han acabat sent aquestes 302 que avui acaben. Gràcies per llegir-me!

301 - Qui dia passa any empeny

I diuen que fent camí s’arriba a la fi. I encara que fos un roda el món i torna al born, aquesta persona que torna, al cap dels anys, amb les vivències apreses i l’experiència viscuda, no és pas la mateixa persona que va marxar.

Qui dia passa any empeny es pot interpretar de dues maneres. Una primera, pot ser anar fent la viu-viu, com qui no vol la cosa, sense fer remor. No vull aquesta accepció avui per aquesta recopilació de dites catalanes.

La vull entendre en un altre sentit, més positiu, de persistència, del principi volen les coses i que cosa començada és mig acabada.

Portem anys empenyent els nostres polítics endavant, després de tenir un estat en contra amb sentències infames, corrupció, deixadesa i desatenció. Ara és l’hora.

300 - Cap a on el cor s’encamina, el peu hi camina

I el cor m’ha portat a dedicar 300 dies al procés d’alliberament nacional, a través de la saviesa dels refranys i les dites.

Durant 300 dies hem fet camí, amb l’objectiu ben clar cap a la consulta del proper dia 9 de novembre. Però aquest camí va més enllà. Ens hi ha portat el cor i hi hem dut aquells que ens hi acompanyen però que ja no hi són i els que vindran i sabran que allà on són hi són perquè tot un poble es va aixecar i ho va fer possible.

Ara o mai. Almenys per als qui ara som aquí. Ara és l’hora.

299 - No hi ha camí que no tingui fi

Ja fa dies fèiem un reguitzell de dites relatives al camí iniciat. Ara que som a la fi, tancarem el cercle amb un altre enfilall, savis com serem, després de la llarga travesia.

Perquè no sempre la drecera és el camí més curt, ni el millor camí és el més curt. I ens hem obert camí, hem passat camí. I encara que per tot arreu hi ha cent llegües de mal camí, petit feix, pel camí creix i qui camina fa camí.

Ens hem pres el nostre temps, perquè qui caminant porta pressa, en camí pla ensopega. I si és ben cert que podíem haver tirat pel camí del mig, finalment tot camí mena a vila i hem arribat a bon port.

298 - El bon dia comença per l'alba

I no diguis mal d'un dia que passat no sia. Sempre intento recordar que tothom té vint-i-quatre hores noves cada dia per disposar-ne segons els seus interessos i voluntat. Sí, ja ho sé que tenim obligacions que ens condicionen. Però fins i tot en això, podem fer de més i de menys i segur que hi podria haver molta més versatilitat i decisió de la que ens pensem.

I el bon dia comença de bon matí, quan surt el sol. Si del dia vols profit que no et trobi el sol al llit. Sobretot era una dita certa per als pagesos, que havien de començar a treballar amb la llum del sol i quan aquest marxava s’acabava la feina al camp. Calia allargar jornades per treure el màxim profit possible.

Doncs això, que el bon dia no ens agafi al llit, encara que també diuen que al llit, tot l'any és primavera.

297 - El calendari nou treu el vell de casa

Entre d’altres, el recull Amades, que ens narra una antiga tradició que tenia lloc amb la substitució del calendari: «Com era costum, el cap de casa, abans d'anar a dormir, amb certa solemnitat familiar abastava el pronòstic vell i el substituïa pel nou tot dient amb certa gravetat aquest refrany».

És llei de vida! I de la mateixa manera que els calendaris compleixen una funció i tenen un cicle vital, així mateix passa amb altres objectes, amb els animals i amb les persones.

I en la vellesa hi ha un traspàs de funcions i d’obligacions cap als membres més joves de la família. I l’ideal fóra trobar un bon acomodament als grans que cedeixen terreny i trobar-los una funció substitutòria adequada a la seva vitalitat i experiència.

296 - El foc té aturador, que l'aigua no

Són moltes les veus que apunten cap al canvi climàtic i que l’actuació de l’home està fent enfadar la natura que bramola desbocada. I com que tenim poca memòria i tot ens sembla nou i diferent al que passava abans, sempre tenim la sensació que la climatologia està canviant, que abans no nevava fora de temps, ni feia fred a l’estiu, ni queien pluges torrencials com passa ara.

Jo crec que són sensacions. I els registres meteorològics d’anys i dècades així ho demostren. Són cicles que, amb més o menys precisió, es van repetint.

Som en un territori que és dins el clima mediterrani i això comporta que els focs provocats per causes naturals siguin més o menys habituals. Veritables catàstrofes acompanyades de dol i de cendra. Però ens adverteix el refranyer que davant del foc hi ha coses a fer, a banda de la prevenció. En canvi quan hi ha riuades o pluges molt fortes no es pot fer res més que esperar que pari. Perquè mai ha plogut tant que no hagi mancat. I també sabem que quan plou, plou; quan neva, neva; quan fa vent, aleshores fa mal temps.