197 - Qui escup al cel, a la cara li cau

Vol dir que les injúries dirigides a Déu, o a les coses santes, es converteixen en dany del qui les profereix o en un altre sentit, més genèric, quan una mala acció reverteix en un mateix.

És una sentència bíblica de l’Eclesiastés, prou antiga, doncs per a blasmar els blasfems. I juga amb una imatge ben gràfica, aprofitant que la tradició situa Déu al cel. Si vols escopir-li, el gargall no tindrà prou força i s’acabarà tornant en contra teva.

Moltes són les paraules, actuacions o fets que es poden tornar contra un mateix, talment com si fos un bumerang. Perquè ja ens adverteixen que, la paraula solta, no té volta.

155 - Qui la fa, la paga

Tard o d’hora hem d’esperar que es faci justícia i que qui ha fet una malifeta no resti impune i en pagui les conseqüències.

Arribant a un major punt de detall, el refranyer també diu que Qui la fa torta se l'emporta o Qui trenca el vidre, el paga i encara Qui la fa i erra, tot ho esguerra.

El podem relacionar també amb aquell altre refrany que diu Tal faràs, tal trobaràs, que posa en relació els teus actes amb allò que rebràs.

064 - Paraula no pot tornar, després que és dita

Seguim amb un repàs de les primeres mencions de refranys catalans, també en aquest cas d’Anselm Turmeda. És el protorefrany que ha donat pas després a reformulacions d’aquesta mateixa dita lligada amb la metàfora de la pedra, per exemple: Un cop una pedra és llençada i surt de la nostra mà, no podem fer que torni i causarà els efectes devastadors que hagi de provocar. Passa el mateix amb les paraules, que no ens podem desdir d’allò que hàgim dit.

I encara que tot sovint ho intenten, com que les paraules se les enduu el vent, però si són escrites, resten, tenim les hemeroteques per poder demostrar casos flagrants de mentides en molts càrrecs públics que viuen de les promeses electorals (després sovint incomplertes).

063 - De poca brasa es fa un gran foc

És també un dels proverbis més antics documentats en català, que també apareix en el Llibre de bons amonestaments, d’Anselm Turmeda, a finals del s. XIV.

Ens remet a les conseqüències derivades d’actes petits, que creixen i prenen volum i transcendència. Tenim tendència a cercar un detonant en qualsevol procés. Què va originar una cosa determinada? I ens ho podem imaginar sovint com una bola de neu que llisca muntanya avall creant una gran allau.

Brasa i foc fan una bona parella en el món dels refranys. Així també diem La brasa del foc, baix la cendra crema o Forn i bugada volen foc de brasa.

062 - Si ets estaca sofriràs; si ets maça feriràs

Ens trobem davant d’una de les dites més antigues de la tradició catalana, que ja apareix en Anselm Turmeda, al segle XIV.

Vol dir que cadascú ha d'obrar segons el seu estat i segons les circumstàncies i que hi pot haver cert predeterminisme en el tarannà de les persones, que fa que unes sofreixin i a d’altres la vida els sigui més regalada.

És ben clar que si ens donen a triar no hi hauria dubte que tots voldríem ser maça. Però les coses no sempre van així.

055 - Per un clau es perd una ferradura

La dita és més llarga: Per un clau es perd una ferradura, per una ferradura un cavall i per un cavall un cavaller.

Les conseqüències de les nostres actuacions (o de la manca d’actuació, també) són progressives i proporcionals. Talment com aquella gota persistent que pot acabar foradant la pedra.

La dita ens prevé que cal actuar quan toca, per tal d’evitar mals majors. Perquè ja se sap que qui no adoba la gotera, ha d’adobar la casa entera.