293 - El primer cop que m’enganyis, la culpa serà teva; el segon cop, la culpa serà meva

És un proverbi àrab. De la rica tradició del refranyer català crec que no està prou estudiada la influència que hi té el món àrab. De la mateixa manera que sempre he pensat que segur que ha d’haver-hi connexions i coincidències amb la tradició proverbial xinesa o hindú, ja sigui per les relacions comercials o per la influència de les religions entre elles. Caldrà estudiar-ho.

La dita d’avui la podem emparentar amb aquella que diu que l’home és l’únic animal que ensopega dues vegades amb la mateix pedra. Persistim en l’error, enlloc d’aprendre de les errades.

I si hem de fer confiança a algú, ens enredarà el primer cop, però no una segona vegada.

292 - Per educar un nen cal tota la tribu

És un proverbi africà que ens diu que, per conformar la personalitat i l’educació d’algú, cal la participació de moltes persones. Allà parlen de tota la tribu, on nosaltres hauríem de fer referència als pares, als germans, a la família, als mestres, als companys de feina, als caps i a un llarg etcètera.

Recordo quan els meus fills eren a l’educació infantil o primària, que habitualment tenen un tutor per a la gran majoria d’assignatures i alguns d’especialistes per a d'altres de determinades, com ara música, gimnàstica o idiomes. I jo sempre pensava que millor que cada any tinguessin un tutor o tutora diferent, perquè això els enriquia. Per molt bo que hagués estat el del curs anterior i per molt que se l’estimessin.

Sempre he defensat que hem de ser com més polièdrics millor. Amb inquietuds en diversos camps i àmbits. Alimentar l’esperit, el cos, a través de l’esport, la música, el coneixement de la natura i les relacions personals. Per això som éssers que vivim en societat.

291 - La caminada més llarga comença amb un pas

Aquest proverbi hindú s’emparenta amb el nostre feina començada és mig acabada i altres que en són sinònims ben semblants i inspirats. Perquè començament volen les coses. Així no ens sobta sentir cosir i gratar (o cantar) tot és començar, El començament és la meitat del tot (que és la traducció d’una dita d’Hesíode, filòsof grec dels volts del segle VIII aC) o que el bon dia comença per l'alba.

Sobre els camins a fer, el nostre refranyer també ens dóna uns bons consells perquè ens resulti menys feixuga la travessa: Qui camina camí fa o a camí llarg, passa curta i, si podem, millor que no fem sols el trajecte. Hem de dur l’imprescindible (A llarg camí, petit pes carrega) i hem d’aconseguir bona companyia (Company de camí o de sort, se fa amic i amic molt fort). I recordar que bon camí no és marrada o bon camí sempre és drecera.

290 - L'home és amo del que calla i presoner del que diu

La cultura xinesa, mil·lenària, ens ha reportat un bé de Déu de proverbis i pensaments que ens ajuden a reflexionar i a posar en paraules, amb píndoles breus, sabers universals.

Saber callar, el silenci, no dir, paraules dites sense reflexió… També n’és ple el nostre refranyer. Però veiem, acostant-nos al ric repertori proverbial xinès, que ni en som els inventors, ni en tenim pas l’exclusiva.

Al ben callat li diuen savi, La paraula és plata, el silenci és or, Aprèn de callar i sabràs molt de parlar. Perquè de callar, un mai se'n penedeix.

289 - Plorava perquè no tenia sabates fins que vaig veure un home que no tenia peus

Ja en la recta final d’aquestes 300 dites que faran història, deixarem de mirar-nos el melic i ens acostarem a altres tradicions. I aquest exercici ens servirà per comprendre que, des que el món és món, hi ha hagut gent enginyosa que ha intentat deixar per escrit pensaments universals d’una manera brillant, musical i captivadora.

La dita d’avui és un proverbi persa que ens fa adonar que els nostres mals, ben sovint, no són tan mals com ens semblen.

I no hi ha millor manera que la comparació i la gradació d’aquests inconvenients per adonar-nos que la nostra queixa és injustificada. Perquè ja se sap que cadascú se sent dels seus mals. Tot i que Ciceró ja ens recomanava que de dos mals, el més petit.

I cal també saber veure si ens toca carregar amb aquestes càrregues, perquè dels mals dels pares, els fills en surten geperuts.

288 - Prometre és com una veta, que dura fins que no peta

Ai, el prometre! De prometre a complir hi ha molt a dir. De vegades sembla que les promeses són fetes per incomplir-les i així arribem a l’oxímoron de les promeses electorals i les actuacions dels nostres polítics només degudes al que van prometre al programa electoral o en aquells llargs i pesats dies de campanya. I s’hi aferren com si fos el fill petit de la sacrosanta constitució!

Diuen que prometre no fa pobre. I tant! I potser per això cada vegada té menys valor la paraula donada i el refranyer ens adverteix amb allò de fets i no paraules o fes el que jo dic, però no et fixis en el que jo faig.

I tornant a relacionar paremiologia i meteorologia podem dir (no sé si mai l’hem sentit dels nostres homes i dones del temps) que el prometre és núvol i el donar és pluja, en el sentit que el prometre és voluntari i el complir és forçat.

287 - Per un frare no es perd un convent, ni per un soldat un regiment

Res ni ningú no és imprescindible. De vegades entendre això ens pot alliberar de molta pressió innecessària. I cada dia és un nou dia i tot segueix la seva evolució i procés hi hagi qui hi hagi al capdavant. Aquesta dita concreta serveix per indicar que una persona sola no influeix decisivament en l'actuació d'una comunitat o multitud de gent.

També ho podem dir amb altres imatges metafòriques, com ara per un poll no es perd la llocada o per un nap no es deixa de coure l'olla, segons vulguem aprofitar imatges de la vida del camp o de la gastronomia. I trobem, en sentit contrari, que per un clau es va perdre una guerra, o per un clau es perd una ferradura, per una ferradura un cavall i per un cavall un cavaller. Però això ja són figues d’un altre paner.

286 - No hi ha temps que no torni

Diuen que el temps és com un pèndol que va i ve (Jaume Alzamora dixit a Espigolant dins l'antigor). La naturalesa és cíclica i repetitiva, com els costums i les modes dels humans, i tot es repeteix al cap d’un temps (diu Adolf Gisbert en un refranyer temàtic que es troba a internet).

No sé si ja és tot inventat, però les modes van i vénen i sovint tenim la sensació que tot són cicles que es van repetint i repetint. Per sort ara tenim registres d’anys que poden confirmar aquestes sensacions. Quants cicles ha viscut (i perdut) Catalunya des del 1714 fins ara per recuperar les seves llibertats? Ara és l’hora!, més que mai.

No cal arribar als extrems de la pel·lícula Atrapat en el temps, amb Bill Murray i Andy MacDowell, basada en la tradició del dia de la marmota, cada 2 de febrer, a Punxsutawney, a l’Estat de Pennsilvània, quan la marmota Phil pronostica l’acabament de l’hivern, d’una manera semblant a la nostra Candelera.

285 - No hi ha roses sense espines

El refranyer és ple de contrapunts, de sí, però no, d’advertiments. Aquesta dita que ens prevé que darrere les coses boniques sempre hi ha amagada alguna cosa no tan bona, és el paradigma d’aquest tipus de sentències i, malauradament, no és l’excepció que confirma la regla.

En aquests casos el refranyer aposta per la seguretat, per la tradició, per l’immobilisme més ferotge. Com quan diu que Més val boig conegut que savi per conèixer, Més val un pardal en la mà que una perdiu en l'aire, El millor està per arribar, Encara no som allà on anem o Qui és el pitjor enemic? El del teu ofici.

Ja veiem que les dites no són neutres i que transmeten un fons, inconscient, que ens pot marcar tota la vida. Per tant, ull!, amb el que ens diem i amb el que diem als altres.

284 - Mentider conegut, ja no és cregut

També: En boca de mentider, la veritat és sospitosa. Una de les grandeses del refranyer (deixeu-me que avui escombri cap a casa) és que comparteix píndoles de saviesa popular presents en molt diverses tradicions. Ho veurem encara més clar quan ens endinsem en els proverbis tradicionals de diverses cultures.

En el cas d’avui, quan algú ostenta la fama de mentider ja mai més no és cregut. Ens remet a la faula de Pere i el llop, magníficament orquestrada per Sergei Prokofiev l'any 1936, basada en un conte tradicional rus.

La mentida és una xacra molt mal considerada en les persones. I el refranyer ens n’adverteix en moltes ocasions: S'atrapa més aviat un mentider que un coix, Cada mentida fa un sopar agre, De regions llunyanes, mentides a puntades, La mentida té les cames llargues o també El mentider ha de tenir molta memòria.

283 - L'ofici del burgès: menjar, jeure i no fer res

El refranyer és ple de dites i pensaments dedicats a diversos oficis, als quals tracta (o millor dit, maltracta) sense misericòrdia ni miraments.

No cal que recordem com de malparats en surten sastres i moliners (Cent moliners, cent teixidors i cent sastres, tres-cents lladres), advocats i procuradors (a l’infern, de dos en dos), ferrers, vinaters i traginers; pescadors i caçadors…

I del burgès n’explica la fama de vividor, de viure de rendes, perquè considera que viu sense treballar i viu d’una manera folgada. Per això diu: Els tres enemics de l'home són: el burgès, l'amo de la casa i la sogra o L'ofici de burgès: atipar-se bé i no fer res. Ja deia Joan Fuster a “Consells, proverbis i insolències” que la gran felicitat del burgès és que és burgès sense adonar-se'n.

282 - El rei es val de la traïció i no del traïdor

És una reedició d’aquella altra dita tan coneguda que diu que Roma no paga els traïdors, esdevinguda quan van ajusticiar els lusitans que van permetre la mort de Viriat a traïció, allà pel segle II aC.

Moltes vegades, per guanyar-se el favor dels poderosos, hi ha persones disposades a fer el que sigui. I el refranyer ens ensenya que aquestes traïcions són gairebé sempre aprofitades, però la persona que les facilita no rep la recompensa que pensava obtenir pels seus serveis.

Hi ha res pitjor que trair la confiança d’algú que creia en tu?

281 - Llibres, camins i dies porten saviesa

Encara que fer anys, per ell mateix, no aporta saviesa, perquè persones de la mateixa generació poden tenir experiències vitals i interessos ben diferents que els hagin portat a acumular una saviesa ben diversa i no sempre equiparable.

Els anys fets (com a acumulació de dies) ens aporten memòria i experiència. Els camins triats i trescats (com a acumulació de vivències) també condicionen aquesta experiència. I els llibres que ens hagin acompanyat (lectures i interessos) acabaran de conformar el mapa de la nostra saviesa.

I la saviesa acumulada és en un punt intermedi d’aquestes tres variables (edat, experiència i aprenentatges). I cal saber-la compartir i treure-la enfora perquè llueixi i pugui ser la nostra carta de presentació.

280 - L'estopa prop del foc s'encén

L’estopa és la part basta que es separa del lli i del cànem en trencar-los o pentinar-los. És per tant molt lleugera i pren amb facilitat prop del foc. Alhora és un foc d’encenalls i de poca durada. Per això diu el refranyer: Amor de lluny i fum d'estopa, tot és u.

Per altra banda, donar estopa vol dir donar llenya, pegar fort. Però en el cas que ens ocupa, té un ús metafòric i significa que les temptacions són difícils de portar o d’evitar, de la mateixa manera que l’estopa prop del foc s’encén irremeiablement. Usualment el refranyer usa aquesta metàfora en un context de parelles i de passió amorosa. I així diu que donzella entre barons, com estopa entre tions o que dos promesos en el mateix lloc són estopa vora el foc.

En el nostre context actual hem d’evitar l’estopa de totes totes. Hem d’evitar les batusses i també la temptació d’encendre fogueres de vanitats o que inflamin els ànims que ja són prou encesos.

279 - La paciència és una pasta que, com més se’n té, més se’n gasta

El paradigma bíblic de la paciència és Job. A través del Llibre de Job, de l’Antic Testament, sabem de les vicissituds que va haver de passar per demostrar la seva lleialtat i veneració a Déu.

Quan algú és molt extremadament pacient i resignat, diem que és més pacient que Job, o que és com un Job.

Estem doncs d’acord en valorar la paciència com una virtut. I per això el refranyer ens diu que a allò que no pot ser, paciència. I que fem les coses a ciència i paciència d’algú (o sigui amb el seu coneixement i consentiment). I que a gran dolor, paciència major i a qualsevol mal, la paciència és remei. O que amb advocats i paciència es guanya la sentència (encara que no aclareix si necessitem més advocats que paciència o a l’inrevés), entre moltes altres que podríem trobar. Paciència i no grunyatis!

278 - Després de la foscor, ve el dia amb bona claror

No he fet balanç de quantes dites optimistes he inclòs en el recull de 300 dites que faran història. Però em venia de gust, ara que arribem al final del camí, d’obrir una petita escletxa a l’esperança i de pensar que podem tirar endavant i que tot està bé.

Diuen que després d’una tempesta ve una bonança i que, fins i tot, no hi ha mal que per bé no vingui. Crec en els cicles que marquen tendències, però dels quals ens podem apartar o els podem capgirar. No crec en la predestinació. I m’agrada mirar el món amb optimisme. Després d'un dia, un altre en ve. I tal dia farà un any.

277 - De terres apartades, mentides a cabassades

En un altre moment dèiem allò que de la ignorància, ve la desconfiança. I també la desinformació. Abans de l’aparició dels mitjans de comunicació digital i fins i tot abans de l’aparició dels altres mitjans de comunicació tradicionals (ràdio, televisió i premsa, bàsicament), les notícies trigaven molt més a transmetre’s. I com en el joc dels disbarats o el del telèfon, com més nòduls informadors hi hagués, més tergiversada i exagerada que podia arribar la notícia.

Ara, internet, ha permès la immediatesa de les comunicacions i la globalització de la informació. En tot moment podem estar assabentats del que passa en qualsevol racó de món.

Ens apropa, això? No ho crec, però d’alguna manera esvaeix moltes fronteres informatives i fa que el poder de la informació ja no recaigui només en algunes oligarquies, sinó que, amb tots els filtres i impediments que ens puguem imaginar, és a l’abast de tothom. O, si més no, de molta més gent, que hi pot interactuar i influir.

276 - Bona nit, gresol, que la llum s'apaga

Es diu quan alguna cosa s'ha acabat o perdut. L’expressió denota la consumació d'un fet que ja no té remei, la pèrdua irremeiable d'una cosa. Té l’origen en la finitud de l’oli dels cresols o en els ciris, que s’acaben. També diem Bona nit, caragol!, Bona nit, viola! o Bona nit i tapa’t!

El cresol o gresol, entre d’altres accepcions, és un recipient de terra refractària, de metall, etc., dins el qual es posa oli i un ble per a fer llum.

Aquestes expressions es creuen amb d’altres que sovint s’utilitzen com a fórmules de comiat, amb més o menys voluntat de tornar a veure la persona de qui ens acomiadem: Bon vent i barca nova! o Bona nit i bona hora (i bona mort quan sigui l’hora).

275 - De la ignorància, ve la desconfiança

Ara potser parlarien d’empatia, un mot comodí que serveix per a tot. Però la trista realitat és que vivim en un estat que diu que és sensible a la riquesa de la diversitat de la seva gent i regions, però res és més lluny de la realitat. Aquella realitat tossuda que ens demostra avui i sempre que no entenen la diferència ni estan disposats a esdevenir un estat plurinacional i pluricultural que aculli i respecti els trets distintius dels seus pobles.

La primera discriminació, protegida per la sacrosanta Constitució, és que no totes les llengües són iguals, perquè el castellà és d’obligat coneixement per a tots, arreu del territori, i només alguns parlants són bilingües: els que tenen una altra llengua que el castellà.

I s’han encastellat en aquests privilegis i en voler-los fer complir perquè la llei els empara. Una llei imposada, per dret de conquesta, quan van abolir els furs propis de les nacions sotmeses.

Fins quan? Potser depèn una mica de tots i cadascun de nosaltres acabar amb aquestes injustícies.

274 - De lluny, es veu la vila, i de prop, la gent

Quan no s’aprofundeix en les coses es té una impressió superficial i de conjunt; quan es produeix el contacte humà s’aprecia la individualitat de cada persona, amb els seus defectes i virtuts.

De lluny tenim una visió general de les coses, que de vegades ens pot convenir. També pot ser que, des de lluny estant, no ens impliquem tant en algun assumpte concret. I això ens pot interessar en determinats moments, però en d’altres potser volem entrar més en el detall, sentir l’escalf i percebre més directament els sentiments.

També diuen que Qui de lluny ho pareix, de prop ho és. Per tant, no és que sigui millor una percepció que una altra, sinó que haurem de determinar quina ens cal en cada moment o situació.

273 - El llit calent fa la taula freda

Aquesta dita lliga amb el vici de la peresa. El refranyer ens adverteix contra ella, perquè ens arrossega a la misèria i la pobresa: la peresa és germana (o mare, o parenta) de la pobresa o Obre la porta a la peresa i entrarà a ta casa la pobresa. I per tant, la peresa porta tristesa.

Diu una altra dita que el llit menja, amb un sentit clar que dormir més hores de les recomanades comporta no atendre les feines que hem de fer.

I el refranyer relaciona bàsicament la peresa amb dormir massa. Vegem-ne alguns altres exemples: Al llit tot l'any és primavera, En ser de dia ix del llit i tindràs salut i profit, Si de dia vols profit, que no et trobi el sol al llit. Perquè ja se sap, que Si vols estar ben servit fes-te tu mateix el llit.

272 - La llengua d'un mal veí pica més que un escorpí

Diuen que una bona casa la fan els bons veïns. Però també que amb el veïnat, bona amistat i el portal tancat. I, evidentment, quan els veïns malparlen d’algú, tot el poble en va ple. I moltes vegades només són enraonies sense fonament, però fan molt mal.

La reputació cadascú se l’ha de guanyar. I costa molt de guanyar una bona reputació. Doncs aquesta feina d’anys de sembrar i de moderació es pot veure torbada i destruïda en un moment per les injúries o les acusacions d’un mal veí.

Per això un altre refrany ens recomana: pany i clau i barra travessera a la porta o també Cadascú a casa seva i Déu en la de tots.

271 - Tornarem a lluitar, tornarem a sofrir, tornarem a vèncer

El 9 d’octubre és la Diada Nacional del País Valencià. i es commemora l'entrada a la ciutat de València de les tropes catalanoaragoneses comandades pel rei Jaume I l'any 1238. Als pobles els calen festivitats i commemoracions. Conformen la seva història, el seu llegat que perviu i passa de generació en generació.

La frase d’avui és una citació d’un discurs de l’any 1936 de Lluís Companys i Jover, president de la Generalitat de Catalunya afusellat pel règim franquista al 1940 després d’un judici militar sumaríssim, pel qual el govern espanyol encara no ha demanat perdó.

Quan parlem de balances fiscals, d’espoli, d’atac a la llengua catalana ho hem de fer en clau de Països Catalans. perquè aquest espoli continuat va més enllà del Principat de Catalunya. Només cal que mireu els atacs a la llengua catalana a les Illes Balears, al País Valencià, a la Franja de Ponent… Allà on mana el PP, amb el vistiplau d’altres forces, com ara el PSOE.

270 - La llengua està bé dins la boca

Callar. Aquesta dita ens recomana callar. I és un bon consell en moltes ocasions, quan no tenim res per a dir o per afegir al que ja han dit o que sigui millor que el que ja han aportat altres.

Això no vol pas dir atorgar ni conformar-se. Cal saber valorar quan cal callar i quan cal alçar la veu, si cal.

I a través d’aquesta dita me’n vaig a una altra, estrafeta, anònima, encara qua atribuïda a moltes i diverses personalitats, amb algunes diferències en la redacció: «Qui calla no sempre consent… A vegades no té ganes de discutir amb idiotes».

269 - La millor paraula és la que està per dir

Dèiem que el silenci és or o que la paraula és com la pedra, que un cop llançada no pot tornar enrere. I que més val avergonyir-se que tard penedir-se.

El podríem enllaçar amb aquella dita que usen les persones per excusar uns resultats fluixos, no adequats a les expectatives generades: el millor encara ha d’arribar. El que no saben és que aquesta dita la podem emparentar amb l’avui no es fia de molts comerços (o el "Vuelva usted mañana", de Mariano José de Larra): el “demà” d’avui mai esdevindrà “avui” i anirem demorant allò desitjat indefinidament.

Però ja veieu que la dita que ens ocupa avui va per una altra banda i apunta un sentit ben diferent.

268 - La clau és la pau

Casa mia per pobra que sia. I el fet de poder fer córrer la clau i deixar la porta tancada, lluny de mirades indiscretes. La nostra llar ens dóna seguretat i repòs. Perquè a cada porta la seva clau. Potser per això quan algun lladre entra a casa, ens ve un sentiment d’inseguretat i d’incertesa, perquè sembla que ja ni a casa estiguem segurs.

Amb un altre sentit també diuen que una clau d’or obre tots els panys, donant compte de la facilitat amb què s’aconsegueixen les coses amb diners.

I tot fa pensar que a casa del ferrer, clau de fusta. I vetllar, perquè de la clau no hi sigues esclau. Només em resta, doncs, recomanar-vos que de tot el món fiau i dues voltes a la clau.

267 - La boca el perd

Hi ha moltes dites que recomanen callar, sobretot quan no se’n sap prou d’un tema o s’és amb persones molt més preparades i capaces que nosaltres mateixos.

Però no és fàcil la contenció verbal. Per això aconsellen: A boca tancada la mosca no hi farà estada o el silenci és or. O fins i tot A la boca del discret, el que és públic és secret i Boca muda mai és retuda.

Perquè ja se sap que les paraules van de boca en boca, sobretot si algú se n’ha anat de la boca, perquè bé està la llengua dins de la boca.

I n’hi ha que s’escalfen per la boca, com els forns. I boca amb boca es desboca. Perquè per la boca mor el peix.

266 - Hi ha ulls que s’enamoren de lleganyes

És un crit d’esperança, de no perdre la il·lusió, perquè cada olleta té la seva tapadoreta. Hi ha una variant una mica més extensa que ja ens dóna clarícies del sentit de la dita: Sant Antoni es va enamorar d’un porc i els ulls s’enamoren de lleganyes.

Així, fins i tot els menys afavorits, poden acabar trobant parella. Perquè aquesta dita s’aplica a qui s'enamora o s'agrada de coses o persones lletges o mancades de gràcia.

Serveix, per tant, per criticar el mal gust de determinades persones que, podent optar per una cosa millor, fan una tria equivocada (almenys als ulls de qui ho critica). Ara bé, com que contra gustos no hi ha disputes… aquí pau i allà glòria!

265 - Hi ha qui dóna un aglà per fer-te cagar un roure

La dita serveix per indicar que algú et vol donar una cosa amb la finalitat d'obtenir-ne una altra de més valor. En essència és que algú et fa un petit favor amb la intenció d’obtenir un gran benefici.

I ens hi trobem sovint, que la gent interactua amb nosaltres o fa coses amb l’esperança de treure’n una contrapartida i no pas desinteressadament, com caldria esperar.

No és pas el mateix que dir Un aglà fa un roure, ja que aquesta altra dita té el sentit que de coses petites esdevenen grans successos.

264 - Fes el que jo dic, però no facis el que jo faig

Fets i no paraules. I coherència, entre el que es diu i el que es fa. Aquesta dita ens adverteix que no sempre són coincidents les idees exposades amb els fets posteriors (o anteriors).

Suposo que no és molt demanar ser conseqüents amb les nostres idees. Pensant en exemples d’aquest decalatge entre el que es predica i el que es fa em ve al cap de seguida l’església. Aquella església dels pobres, amb el vot de pobresa, que viu amb fastuositat en palaus, ben allunyada del món.

Un altre cas. Els polítics. Sobretot els que ens alliçonen i després tenen els armaris plens de roba bruta.

263 - El joc no paga la candela

El joc clandestí s’ha relacionat habitualment amb la nit (el que de nit es fa, de dia es veu). De nit tots els gats són negres. La nit atorga aquell revestiment de misteri que cerquen aquestes activitats delictives o prohibides.

I encara que els nostres governs s’entestin a fer-nos jugar i jugar en jocs d’atzar, per al seu lucre i per emplenar les arques de l’estat, el refranyer ens prevé que els guanys en el joc són efímers i fugissers. Fins al punt que amb els guanys del joc no es podia pagar ni tan sols la candela usada per veure-s’hi quan encara no hi havia electricitat i calia il·luminar les taules de joc.

Ja ho diuen: la millor loteria és treballar cada dia.