252 - De baralles i de plets, el qui en fuig és ben discret

El refranyer sempre ens adverteix sobre els plets. Hem d’evitar-los a qualsevol preu, perquè, tot i guanyar-los, hi acabem perdent. Tothom hi perd en un plet. Almenys les dues parts. Els únics beneficiats són els estaments legislatius (jutges, advocats i procuradors, a l’infern de dos en dos) i els advocats que defensen les dues parts.

Per això, entre d’altres recomanacions, el refranyer ens diu que A plet clar, no cal advocat; a plet dubtós, ni un ni dos. Amb tres menes de gents no vulguis plets: amb qui treu el cap per la finestra de llana (els frares), amb qui es vesteix pel cap (dones) i amb qui mai parla per boca pròpia (gent de lleis o elements oficials)

El millor plet és aquell que no arriba a celebrar-se: Ans de moure plet, fes-hi avinença. Com més lleis, més plets. Perquè Els plets arruïnen les cases i Els plets, guanyant es perden.

250 - Com sembraràs, colliràs

Justifica el càstig per una mala acció, com amb altres equivalents: Qui la fa, la paga, Tal faràs, tal trobaràs. O, amb un sentit més genèric, també vol dir que tard o d'hora, tothom rep el seu premi o càstig, en funció dels seus actes.

La metàfora del camp també dóna lloc a altres dites de sentit semblant, com ara Qui sembra vents, recull tempestats.

Per tant, hem de ser responsables dels nostres actes i respondre d’ells. Ja sigui en positiu o en negatiu. I és clar que una bona feina comportarà recollir bons fruits. O almenys aquesta és la teoria.

249 - Com més lleis, més mals

O més plets. Com més corrupte és un estat, més lleis, normes, procediments i circulars edita i legisla. Quan les normes són clares i diàfanes no calen gaire lectures ni “especialistes” en interpretar unes lleis que tothom pot entendre sense dificultat.

La complexitat legislativa comporta unes lectures interpretatives de les normes i que qui té més mitjans (diners) pot pagar advocats que trobin els punts febles d’aquelles lleis i puguin, així, saltar-se-les o evitar-ne càstigs i càrrecs.

Clara i neta. Aquesta és la justícia que volem. I poques normes. Només aquelles imprescindibles per garantir els drets i la igualtat de tothom.

184 - Tothom vol justícia, però no per casa seva

Tothom vol que la justícia es respecti i s’apliqui implacablement, sempre que no li toqui directament a ell o als seus. És un doble raser i una doble moral molt estesa i consentida.

Només cal mirar les declaracions inflamades dels partits polítics amb els escàndols que afecten… els altres partits. I el silenci o les justificacions ignominioses que troben als mateixos actes quan els fa algú de les seves files.

Bona és la justícia si no la doblés la malícia. I quan la justícia és sota sospita de no actuar amb equitat, llavors el que se’n va en orris és la democràcia i el nostre sistema social. Aquesta justícia que aprova injustícies, que vota per quotes de poder o que dicta sentències d’una manera aleatòria o indiscriminada no fa cap bé a la balança que aguanta aquella dona cega...

156 - La necessitat no té llei

Parlem de la necessitat quan arribem en aquell punt de desesper que ens obliga a prendre decisions sense valorar-ne les conseqüències. Per això el refranyer diu que la llei no val per a la necessitat. És un terme que s’empra entre juristes i vol dir que les lleis no han de ser sols punitives, sinó també protectores. Perquè quan s’està desesperat, s’incompleix qualsevol llei humana o divina per trobar una solució.

I encara que podríem distingir entre coses “de necessitat” o “de primera necessitat”, qui pateix aquest desfici segur que no ens sabrà posar el llistó que les diferenciï.

Veiem doncs que la necessitat és mala consellera i el refranyer ens en parla en alguna altra sentència: El qui juga per obligació, perd per necessitat, Ensenya més la necessitat que la universitat, La necessitat no fa vacances, i encara, La necessitat és l'última arma i la més poderosa.

155 - Qui la fa, la paga

Tard o d’hora hem d’esperar que es faci justícia i que qui ha fet una malifeta no resti impune i en pagui les conseqüències.

Arribant a un major punt de detall, el refranyer també diu que Qui la fa torta se l'emporta o Qui trenca el vidre, el paga i encara Qui la fa i erra, tot ho esguerra.

El podem relacionar també amb aquell altre refrany que diu Tal faràs, tal trobaràs, que posa en relació els teus actes amb allò que rebràs.

153 - Per força els pengen

Evidentment ningú vol ser penjat voluntàriament i aquesta dita s’aplica a algú que ens vol forçar a fer alguna cosa.

L’ús de la força mai és recomanable, però també és ben cert que cal preservar la comunitat, els béns i les persones d’actituds mafioses, del desordre i de la llei de la selva.

Si no hi ha una força que salvaguardi aquests béns, el més fort acostuma a voler imposar la seva llei d’una manera unilateral i, sovint, violenta.

132 - Van les lleis per on volen els reis

I per això som independentistes. I laics. I republicans. Perquè no pot ser que es legisli pels interessos d’uns pocs i en contra del bé comú.

Una altra economia és possible. Una altra societat és possible, Més justa. Més solidària. Sense tanta desigualtat ni anestèsia.

Per això és important que, paral·lelament al procés sobiranista, hi hagi un debat social a fons de com volem que sigui aquesta Catalunya.

Actualment la separació de poders és una fal·làcia i tenim llops vigilant els ramats d’ovelles. I el que ens cal són vigilants i mitjans per controlar els qui tenen el poder.

089 - Costums trenquen lleis

Ahir dèiem que Costums fan lleis, en el sentit que la reiteració d’un fet habitual pot acabar esdevenint llei.

De la mateixa manera, en un sentit antitètic i antiparèmic (sempre hi ha parèmies que volen dir coses absolutament contraposades, com en aquest cas) un fet habitual i reiteratiu pot acabar amb lleis que legislaven contràriament.

La justícia és un dels àmbits més immobilistes del nostre entorn. Però cal no defallir i pensar que lleis injustes poden caure per la força dels bons usos o costums.

088 - Costums fan lleis

Perquè sí. Perquè sempre s’ha fet així. Per què fins ara ho he pogut fer i ara em dius que no?

Realment el costum té un poder que li reconeixen les lleis. I sovint aquestes lleis s’adapten a través dels usos i costums que en fa la gent i els pobles.

I aquest dret consuetudinari és recollit en la doctrina judicial i pot acabar creant precedent.

058 - A l’ase que més treballa, a aquest li donen menys palla

Torno a aprofitar les propostes de Joan Calsapeu a Ucronies (en aquest cas en l’apartat d’Injustícia). D’alguna manera ho podem lligar també amb allò de Cornuts i pagar el beure. Sempre sembla que qui més treballa i més feina fa, topa amb unes condicions pitjors per poder desenvolupar les seves habilitats.

En el cas del nostre país, a banda d’unes balances fiscals que ofeguen la nostra economia, sembla que tot són entrebancs i més llosa per al manteniment i la reactivació de l’economia. Desinversió, involució democràtica, atac sistemàtic als nostres signes identitaris. Uns greuges infinits que mai s’acaben i que ens porten a entonar la cançó de l’enfadós, però sense obtenir cap resposta.

037 - Advocats i procuradors, a l’infern de dos en dos

La justícia hauria de prevaldre per damunt de totes les coses i garantir la igualtat de tothom davant la llei. Pel tracte que el refranyer dispensa als qui viuen de la justícia, no sembla que aquesta premissa s'acompleixi amb regularitat.

Són professionals que tenen mala fama en general perquè intervenen en la nostra vida sense que en tinguem cap gana, com els metges. És la maledicció vers l'advocacia del qui ha tingut un plet, perquè d'una manera o altra, sempre hi ha sortit perdent.

I així ens adverteix que Bon advocat, mal veí o que D'advocat, ni un ni cap. I si hem de fer precs a Déu, diríem que De jutge, notari i advocat, Déu ens en guard.

I per això ens adverteix: L'advocat i el comediant, de la mateixa manera fan de moro que de cristià o En plet clar, cap advocat; en dubtós, ni un ni dos.

Doncs, apa!, Notaris i advocats, a l'infern tots plegats.

018 - Advocat, jutge i doctor, com més lluny, millor

Un bon consell és no cercar raons ni bregues, sempre que es pugui evitar i sempre que el silenci no ens faci còmplices, com diu Joaquim Maria Puyal, respecte del tancament d'emissions de Catalunya Ràdio al País Valencià.

Diu el refranyer que el millor judici és el que no s'arriba a celebrar i que en un judici tots hi perden (menys els advocats, és clar). I el jutge.

Haver de tenir tractes amb jutges i advocats vol dir que som enmig d’algun plet. I tractes amb el doctor són senyal de mala salut.

016 - La llei de l’embut: ample per a mi, estret per a tu

Una de les garanties de l'estat de dret i de la democràcia és que tots siguem iguals davant la llei, que la llei s'apliqui a tothom per igual.

Quan els garants de la justícia són sota sospita, tot plegat s'esfondra com un castell de cartes abatut pel vent. Per això, quan diem que algú ve amb embuts, volem dir que no és sincer, que amaga la veritat i quan fem embuts, diem les coses amb rodeigs, de manera poc clara i poc precisa, on embut és un so bucal mal produït.

Quan tenim la sensació d'haver posat al llop a tenir cura de les ovelles, un dels pilars de la nostra societat s'ensorra indefectiblement.