201 - De pare músic, fill ballador

Tenim molts refranys per expressar aquesta mateixa idea de la semblança entre pares i fills, ja sigui físicament o pel que fa a gustos o tirada.

Diuen que els testos s’assemblen a les olles (del mig o de les vores); Tal pare, tal fill; De bon arbre, en surt bon fruit; El fill de la gata, rates mata; El pare joglar i el fill timbaler; A tals pares, tals fills; Fill de pare ballador, tot el dia salta; Qui s'assembla als seus, no fa tort a ningú; De tal buc, tal eixam; No és bord qui retira als seus; Cabres virades fan cabrits virats; Per on salta la cabra, salta la xota… I en trobaríem molts i molts més. És un filó inesgotable!

Amb tot, cal tenir en compte que aquest tipus de parèmies habitualment s’apliquen en sentit negatiu, perquè els fills s'assemblen als pares i solen heretar llurs mateixos defectes.

200 - A camí llarg, passa curta

Una bona recomanació de com emprendre una tasca llarga i feixuga, com aquesta de publicar durant 300 dies seguits una dita relacionada amb el procés d’autodeterminació del poble català. A poc a poc i bona lletra, i sense precipitació, no fos cas que féssim una sortida de cavall i aturada d’ase.

Som a mig camí ja passat. Anem pel bon camí. Anem pel camí dret i un bon camí no és marrada, sinó que un bon camí sempre és drecera. I el camí més curt no sempre és el millor. Perquè camí començat és mig acabat. Perquè a aquestes alçades, no desfarem pas el camí. I sí és cert que el qui troba bon padrí, ja ha conegut mig camí. Però no hem fet pas el viatge del peresós, que per un camí en fa dos, perquè sabíem que en llarg camí una palla pesa i l’hem fet lleugers, però decidits.

I ja sabeu: Fent camí s'arriba a la fi.

199 - Com més cosins, més endins

És una dita sarcàstica, d’aquelles que de tant en tant trobem al refranyer, on traspua un cert llibertinatge i transgressió de l’ordre establert.

En aquest cas no deixa de ser una rima fàcil, però que al darrera porta una càrrega forta de relacions familiars no admeses o consentides. Encara que en alguns reculls se’ns vulgui explicar com al fet que sovint els parents ens porten més mala voluntat que els externs. O encara d’una manera no gaire clara, però ja apuntant cap al sentit que oferíem inicialment: “A vegades es prenen confiances excessives amb alguns parents que són més allunyats que no pròxims”.

Perquè ja se sap que, on no hi ha sang, botifarres no s’hi fan.

198 - Sap més el dimoni per vell que per dimoni

Encara que té la connotació negativa de ser aplicada al dimoni, aquesta dita és una lloança a l’experiència, a l’acumulació de saviesa que només es pot obtenir en la vellesa.

És molt present la figura del dimoni en el nostre refranyer, de profunda arrel cristiana. Així, quan algú acaba dedicant-se a una cosa que ningú s’esperava, diem que a la vellesa, el dimoni es va fer sabater. Quan algú té remordiments perquè no ha actuat bé, diem que a qui es burla, el dimoni li furga. I quan algú és molt dolent, diem que el dimoni només li guanya de banyes.

I èpiques són les baralles i les temptacions del dimoni amb Sant Antoni o Sant Martí, entre d’altres. Sempre amatent per fer-los desviar del bon camí i de les bones intencions.

197 - Qui escup al cel, a la cara li cau

Vol dir que les injúries dirigides a Déu, o a les coses santes, es converteixen en dany del qui les profereix o en un altre sentit, més genèric, quan una mala acció reverteix en un mateix.

És una sentència bíblica de l’Eclesiastés, prou antiga, doncs per a blasmar els blasfems. I juga amb una imatge ben gràfica, aprofitant que la tradició situa Déu al cel. Si vols escopir-li, el gargall no tindrà prou força i s’acabarà tornant en contra teva.

Moltes són les paraules, actuacions o fets que es poden tornar contra un mateix, talment com si fos un bumerang. Perquè ja ens adverteixen que, la paraula solta, no té volta.

196 - Déu inventà la balança, i el diable la romana

… i Montoro les balances fiscals. Amanides i ben embolicades amb paper de cel·lofana per a regal (i perquè no facin tuf). Sempre hi ha hagut el dubte sobre si les balances, siguin quines siguin, pesen correctament o són manipulades (sempre en favor del propietari i en contra del comprador).

La Justícia és representada com una dona amb els ulls tapats i unes balances a la mà, com a metàfora de la imparcialitat, que se li suposa.

La balança té aquest punt d’equilibri dels seus plats, a la recerca d’un pes just, imparcial i matemàtic. I no sé perquè sempre ens mirem les balances amb aquell punt d’incredulitat o de desconfiança.

195 - Continua gotera forada la casa

Dèiem fa uns dies que qui no adoba la gotera ha d’adobar la casa entera, en el sentit que cal prendre les decisions quan toquen i cal fer els arranjaments necessaris en el moment que encara no són un problema greu.

La saviesa dels refranys també ens indica que de petit es cria l’arbre dret. Perquè quan encara no té un tronc robust, encara som a temps d’adreçar-lo i fer-lo anar amunt o cap on ens vagui.

Cal ser persistent, a l’hora d’educar i a l’hora de perseguir els somnis. Si no defallim acabarem arribant a aquell objectiu desitjat, per poc que ens ho proposem.