295 - Un cop acabat el joc, el rei i el peó tornen a la mateixa caixa

És un proverbi italià que ve a dir que, malgrat les diferències de situació o categoria, al final no hi ha diferències de tracte.

S’acostuma a dir de la mort, que és igual per a tothom i de la qual ningú se n’escapa: Caga el rei, caga el papa i de la mort ningú se n’escapa. Perquè amb la mort, tot s'acaba i de la mort enllà no es pot passar.

Em quedo doncs amb la interpretació que apunta que malgrat les diferències aparents, a la fi tots som iguals i per això peó i rei comparteixen caixa. Una altra possible interpretació podria ser que en qualsevol joc calen reis i peons i que tots són imprescindibles per a la partida, encara que cadascú tingui una funció (i unes atribucions) ben diferents.

294 - No podem impedir el vent, però podem construir molins

És un proverbi holandès. O d’atribució holandesa, perquè quan parlem de molins, o ens referim al Quixot o a Holanda, sense pensar-hi gaire. I l’altre dia en sentia un altre que acaba d’aclarir o matisar el sentit d’aquest: davant del fort vent hi ha gent que aixeca murs, mentre d’altres basteixen molins.

Mostra diferents maneres d’afrontar les adversitats. Amb prevenció i por (murs) o amb valentia i enginy (molins de vent).

I podem reduir moltes de les nostres actuacions a aquestes dues actituds davant els esdeveniments: amagar el cap sota l’ala o fer-hi front.

293 - El primer cop que m’enganyis, la culpa serà teva; el segon cop, la culpa serà meva

És un proverbi àrab. De la rica tradició del refranyer català crec que no està prou estudiada la influència que hi té el món àrab. De la mateixa manera que sempre he pensat que segur que ha d’haver-hi connexions i coincidències amb la tradició proverbial xinesa o hindú, ja sigui per les relacions comercials o per la influència de les religions entre elles. Caldrà estudiar-ho.

La dita d’avui la podem emparentar amb aquella que diu que l’home és l’únic animal que ensopega dues vegades amb la mateix pedra. Persistim en l’error, enlloc d’aprendre de les errades.

I si hem de fer confiança a algú, ens enredarà el primer cop, però no una segona vegada.

292 - Per educar un nen cal tota la tribu

És un proverbi africà que ens diu que, per conformar la personalitat i l’educació d’algú, cal la participació de moltes persones. Allà parlen de tota la tribu, on nosaltres hauríem de fer referència als pares, als germans, a la família, als mestres, als companys de feina, als caps i a un llarg etcètera.

Recordo quan els meus fills eren a l’educació infantil o primària, que habitualment tenen un tutor per a la gran majoria d’assignatures i alguns d’especialistes per a d'altres de determinades, com ara música, gimnàstica o idiomes. I jo sempre pensava que millor que cada any tinguessin un tutor o tutora diferent, perquè això els enriquia. Per molt bo que hagués estat el del curs anterior i per molt que se l’estimessin.

Sempre he defensat que hem de ser com més polièdrics millor. Amb inquietuds en diversos camps i àmbits. Alimentar l’esperit, el cos, a través de l’esport, la música, el coneixement de la natura i les relacions personals. Per això som éssers que vivim en societat.

291 - La caminada més llarga comença amb un pas

Aquest proverbi hindú s’emparenta amb el nostre feina començada és mig acabada i altres que en són sinònims ben semblants i inspirats. Perquè començament volen les coses. Així no ens sobta sentir cosir i gratar (o cantar) tot és començar, El començament és la meitat del tot (que és la traducció d’una dita d’Hesíode, filòsof grec dels volts del segle VIII aC) o que el bon dia comença per l'alba.

Sobre els camins a fer, el nostre refranyer també ens dóna uns bons consells perquè ens resulti menys feixuga la travessa: Qui camina camí fa o a camí llarg, passa curta i, si podem, millor que no fem sols el trajecte. Hem de dur l’imprescindible (A llarg camí, petit pes carrega) i hem d’aconseguir bona companyia (Company de camí o de sort, se fa amic i amic molt fort). I recordar que bon camí no és marrada o bon camí sempre és drecera.

290 - L'home és amo del que calla i presoner del que diu

La cultura xinesa, mil·lenària, ens ha reportat un bé de Déu de proverbis i pensaments que ens ajuden a reflexionar i a posar en paraules, amb píndoles breus, sabers universals.

Saber callar, el silenci, no dir, paraules dites sense reflexió… També n’és ple el nostre refranyer. Però veiem, acostant-nos al ric repertori proverbial xinès, que ni en som els inventors, ni en tenim pas l’exclusiva.

Al ben callat li diuen savi, La paraula és plata, el silenci és or, Aprèn de callar i sabràs molt de parlar. Perquè de callar, un mai se'n penedeix.

289 - Plorava perquè no tenia sabates fins que vaig veure un home que no tenia peus

Ja en la recta final d’aquestes 300 dites que faran història, deixarem de mirar-nos el melic i ens acostarem a altres tradicions. I aquest exercici ens servirà per comprendre que, des que el món és món, hi ha hagut gent enginyosa que ha intentat deixar per escrit pensaments universals d’una manera brillant, musical i captivadora.

La dita d’avui és un proverbi persa que ens fa adonar que els nostres mals, ben sovint, no són tan mals com ens semblen.

I no hi ha millor manera que la comparació i la gradació d’aquests inconvenients per adonar-nos que la nostra queixa és injustificada. Perquè ja se sap que cadascú se sent dels seus mals. Tot i que Ciceró ja ens recomanava que de dos mals, el més petit.

I cal també saber veure si ens toca carregar amb aquestes càrregues, perquè dels mals dels pares, els fills en surten geperuts.