Dèiem que el silenci és or o que la paraula és com la pedra, que un cop llançada no pot tornar enrere. I que més val avergonyir-se que tard penedir-se.
El podríem enllaçar amb aquella dita que usen les persones per excusar uns resultats fluixos, no adequats a les expectatives generades: el millor encara ha d’arribar. El que no saben és que aquesta dita la podem emparentar amb l’avui no es fia de molts comerços (o el "Vuelva usted mañana", de Mariano José de Larra): el “demà” d’avui mai esdevindrà “avui” i anirem demorant allò desitjat indefinidament.
Però ja veieu que la dita que ens ocupa avui va per una altra banda i apunta un sentit ben diferent.
Benvinguts a 300 dites que faran història.
En aquest espai, des del 13 de gener al 9 de novembre de 2014, dia que som convocats a les urnes per decidir cap a on volem anar i què volem ser, podrem resseguir el procés nacional d’autodeterminació a través de les dites del refranyer català.
dimarts, 7 d’octubre del 2014
dilluns, 6 d’octubre del 2014
268 - La clau és la pau
Casa mia per pobra que sia. I el fet de poder fer córrer la clau i deixar la porta tancada, lluny de mirades indiscretes. La nostra llar ens dóna seguretat i repòs. Perquè a cada porta la seva clau. Potser per això quan algun lladre entra a casa, ens ve un sentiment d’inseguretat i d’incertesa, perquè sembla que ja ni a casa estiguem segurs.
Amb un altre sentit també diuen que una clau d’or obre tots els panys, donant compte de la facilitat amb què s’aconsegueixen les coses amb diners.
I tot fa pensar que a casa del ferrer, clau de fusta. I vetllar, perquè de la clau no hi sigues esclau. Només em resta, doncs, recomanar-vos que de tot el món fiau i dues voltes a la clau.
Amb un altre sentit també diuen que una clau d’or obre tots els panys, donant compte de la facilitat amb què s’aconsegueixen les coses amb diners.
I tot fa pensar que a casa del ferrer, clau de fusta. I vetllar, perquè de la clau no hi sigues esclau. Només em resta, doncs, recomanar-vos que de tot el món fiau i dues voltes a la clau.
diumenge, 5 d’octubre del 2014
267 - La boca el perd
Hi ha moltes dites que recomanen callar, sobretot quan no se’n sap prou d’un tema o s’és amb persones molt més preparades i capaces que nosaltres mateixos.
Però no és fàcil la contenció verbal. Per això aconsellen: A boca tancada la mosca no hi farà estada o el silenci és or. O fins i tot A la boca del discret, el que és públic és secret i Boca muda mai és retuda.
Perquè ja se sap que les paraules van de boca en boca, sobretot si algú se n’ha anat de la boca, perquè bé està la llengua dins de la boca.
I n’hi ha que s’escalfen per la boca, com els forns. I boca amb boca es desboca. Perquè per la boca mor el peix.
Però no és fàcil la contenció verbal. Per això aconsellen: A boca tancada la mosca no hi farà estada o el silenci és or. O fins i tot A la boca del discret, el que és públic és secret i Boca muda mai és retuda.
Perquè ja se sap que les paraules van de boca en boca, sobretot si algú se n’ha anat de la boca, perquè bé està la llengua dins de la boca.
I n’hi ha que s’escalfen per la boca, com els forns. I boca amb boca es desboca. Perquè per la boca mor el peix.
dissabte, 4 d’octubre del 2014
266 - Hi ha ulls que s’enamoren de lleganyes
És un crit d’esperança, de no perdre la il·lusió, perquè cada olleta té la seva tapadoreta. Hi ha una variant una mica més extensa que ja ens dóna clarícies del sentit de la dita: Sant Antoni es va enamorar d’un porc i els ulls s’enamoren de lleganyes.
Així, fins i tot els menys afavorits, poden acabar trobant parella. Perquè aquesta dita s’aplica a qui s'enamora o s'agrada de coses o persones lletges o mancades de gràcia.
Serveix, per tant, per criticar el mal gust de determinades persones que, podent optar per una cosa millor, fan una tria equivocada (almenys als ulls de qui ho critica). Ara bé, com que contra gustos no hi ha disputes… aquí pau i allà glòria!
Així, fins i tot els menys afavorits, poden acabar trobant parella. Perquè aquesta dita s’aplica a qui s'enamora o s'agrada de coses o persones lletges o mancades de gràcia.
Serveix, per tant, per criticar el mal gust de determinades persones que, podent optar per una cosa millor, fan una tria equivocada (almenys als ulls de qui ho critica). Ara bé, com que contra gustos no hi ha disputes… aquí pau i allà glòria!
Etiquetes de comentaris:
266,
diversitat,
gust
divendres, 3 d’octubre del 2014
265 - Hi ha qui dóna un aglà per fer-te cagar un roure
La dita serveix per indicar que algú et vol donar una cosa amb la finalitat d'obtenir-ne una altra de més valor. En essència és que algú et fa un petit favor amb la intenció d’obtenir un gran benefici.
I ens hi trobem sovint, que la gent interactua amb nosaltres o fa coses amb l’esperança de treure’n una contrapartida i no pas desinteressadament, com caldria esperar.
No és pas el mateix que dir Un aglà fa un roure, ja que aquesta altra dita té el sentit que de coses petites esdevenen grans successos.
I ens hi trobem sovint, que la gent interactua amb nosaltres o fa coses amb l’esperança de treure’n una contrapartida i no pas desinteressadament, com caldria esperar.
No és pas el mateix que dir Un aglà fa un roure, ja que aquesta altra dita té el sentit que de coses petites esdevenen grans successos.
Etiquetes de comentaris:
265,
expectatives,
interès
dijous, 2 d’octubre del 2014
264 - Fes el que jo dic, però no facis el que jo faig
Fets i no paraules. I coherència, entre el que es diu i el que es fa. Aquesta dita ens adverteix que no sempre són coincidents les idees exposades amb els fets posteriors (o anteriors).
Suposo que no és molt demanar ser conseqüents amb les nostres idees. Pensant en exemples d’aquest decalatge entre el que es predica i el que es fa em ve al cap de seguida l’església. Aquella església dels pobres, amb el vot de pobresa, que viu amb fastuositat en palaus, ben allunyada del món.
Un altre cas. Els polítics. Sobretot els que ens alliçonen i després tenen els armaris plens de roba bruta.
Suposo que no és molt demanar ser conseqüents amb les nostres idees. Pensant en exemples d’aquest decalatge entre el que es predica i el que es fa em ve al cap de seguida l’església. Aquella església dels pobres, amb el vot de pobresa, que viu amb fastuositat en palaus, ben allunyada del món.
Un altre cas. Els polítics. Sobretot els que ens alliçonen i després tenen els armaris plens de roba bruta.
dimecres, 1 d’octubre del 2014
263 - El joc no paga la candela
El joc clandestí s’ha relacionat habitualment amb la nit (el que de nit es fa, de dia es veu). De nit tots els gats són negres. La nit atorga aquell revestiment de misteri que cerquen aquestes activitats delictives o prohibides.
I encara que els nostres governs s’entestin a fer-nos jugar i jugar en jocs d’atzar, per al seu lucre i per emplenar les arques de l’estat, el refranyer ens prevé que els guanys en el joc són efímers i fugissers. Fins al punt que amb els guanys del joc no es podia pagar ni tan sols la candela usada per veure-s’hi quan encara no hi havia electricitat i calia il·luminar les taules de joc.
Ja ho diuen: la millor loteria és treballar cada dia.
I encara que els nostres governs s’entestin a fer-nos jugar i jugar en jocs d’atzar, per al seu lucre i per emplenar les arques de l’estat, el refranyer ens prevé que els guanys en el joc són efímers i fugissers. Fins al punt que amb els guanys del joc no es podia pagar ni tan sols la candela usada per veure-s’hi quan encara no hi havia electricitat i calia il·luminar les taules de joc.
Ja ho diuen: la millor loteria és treballar cada dia.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)






