Benvinguts a 300 dites que faran història.

En aquest espai, des del 13 de gener al 9 de novembre de 2014, dia que som convocats a les urnes per decidir cap a on volem anar i què volem ser, podrem resseguir el procés nacional d’autodeterminació a través de les dites del refranyer català.

dilluns, 31 de març de 2014

079 - A cada bugada es perd un llençol

De vegades, de petites pèrdues, successives i consecutives, n’acaba arribant un perjudici gran i irreversible.

És aquella sensació de fer un pas endavant i tres endarrere, aquella sensació de no avançar, d’entrar en un bucle de repeticions i perjudicis.

És una metàfora que reflecteix exactament allò que ens passa amb l’estat. Com més hi anem, pitjor. I aquells petits avenços i millores, aconseguides a força d’anys d’esgarrapar petites competències i reconeixements, de cop, s’esvaeixen amb retrocessos que trigarem anys a recuperar. Hi tenim l’estat en contra, no ho oblidéssim pas!


diumenge, 30 de març de 2014

078 - Abans de prendre casa per habitatge, mira bé el veïnatge

Seguim furgant en el refranyer català a veure quins consells ens dóna a l’hora d’establir-nos. Vam veure que, d’entrada, era important que la llar fos nostra, per modesta que fos (Casa mia, per pobra que sia).

Ara ens recorda també que una bona casa la fan els bons veïns i que, per tant, abans d’establir-nos en un lloc que no coneixem, és important saber quin veïnatge hi trobarem.

La família ens ve donada, però els amics i els veïns els triem nosaltres i hem de saber fer bona tria. També ens recomana, però: Amb el veïnat, bona amistat i el portal tancat, perquè Casa tancada fa veïnat bo. I encara hi podríem afegir: Cadascú a casa seva i Déu en la de tots.


dissabte, 29 de març de 2014

077 - Tenir molta terra a l’Havana

Aquesta dita ens recorda l’època colonial, quan molts catalans van anar a fer les Amèriques i van tornar com a indianos rics i, sovint, prepotents i pretenciosos.

Tenir molta terra a l’Havana és encara pitjor que tot això: no és ser ric i poderós, sinó simular tenir riqueses i poder allà, a l’altra banda del mar, lluny, ben lluny. Tan lluny que mai ningú no ho ha vist i ben sovint només respon a la imaginació d’aquell que aparenta i en parla amb fatxenderia.

Ja diuen que val més un veí a la porta, que un parent a Mallorca. I és que El tracte fa el parentiu.


divendres, 28 de març de 2014

076 - Casa mia, per pobra que sia

El meu avi sempre em deia que els diners són cars. Evidentment es referia a quan els has de demanar, perquè te’ls prestin. No surt car, no. Surt caríssim.

Per això aquesta dita pren relleu i actualitat, encara que la forma lingüística ens remeti a temps ben pretèrits: que tinguem casa nostra, que la tinguem pagada i que no ens puguin fer fora d’ella. Encara que sigui humil i sense ostentacions.

Encara que, com veurem en dites subsegüents, no només són importants les quatre parets, sinó el lloc on es troba i les persones que ens envolten. Però no avancem esdeveniments.


dijous, 27 de març de 2014

075 - Brams d’ase no arriben al cel

Recomana de no fer cas dels despropòsits, de no fer cas a qui no té raó. En definitiva, que els raonaments dels ignorants no són presos en consideració per qui sap més que ells. Per això de vegades completen la dita així: Bram d’ase no puja al cel, i si hi puja no posa arrel.

Jo sempre l’he sentit emparentada amb aquella altra que diu que no ofèn qui vol, sinó qui pot.

I com ho podem relacionar amb el procés que estem vivint? Doncs que hem de seguir fent la nostra feina, ben feta, sense pressa, però sense aturar-nos i que vagin dient despropòsits, des de l’amenaça i la por, que ells mateixos, quan obren la boca, es desqualifiquen.


dimecres, 26 de març de 2014

074 - La cara és el mirall de l’ànima

Jo crec molt en la intuïció, aquell sisè sentit que tot sovint ens adverteix i ens aconsella.

El primer que veiem normalment d’una persona és la seva cara i aquest primer contacte, habitualment, ja ens adverteix si hi ha sintonia i hi pot haver confiança.

Les bones persones ho duen escrit a la cara. No se’n poden amagar. I la intuïció, el primer cop que les veiem, ja ens dirà si hi podem confiar o no.

Escolteu la vostra intuïció!



dimarts, 25 de març de 2014

073 - Fes bé i no facis mal, que altra cosa no et cal

Al marge de religiositats casposes i farisees, en allò que ens podem posar d’acord, creients i no creients, és en fer el bé i cercar el benefici de tots.

No cal una profunda religiositat per saber que cal fer el bé, que cal actuar amb honestedat.

I la diferència entre el bé i el mal, si no la duem incorporada als gens, l’aprenem ràpid: actuem bé si no ens hem d’amagar, ni ho hem de fer amb nocturnitat i traïdoria i el cuquet de la consciència no ens interpel·la.



dilluns, 24 de març de 2014

072 - Qui tanca la boca no ensenya les dents

De vegades cal donar un bon cop de puny sobre la taula per dir prou.

Podem ser pacífics, civilitats i fins i tot ben educats. Però això no vol dir que ens hem de deixar trepitjar ni tampoc que hem de permetre la injustícia. Perquè de vegades callar ens fa còmplices.

I també ens recorda el refranyer que Boca que no parla, Déu no l’ou, per moltes mosques que ens estalviem d’empassar.


diumenge, 23 de març de 2014

071 - A bord del veler, després del patró, el cuiner

En la majoria de feines, per les responsabilitats, hi ha una jerarquia establerta.

És clar que en un vaixell hi mana el capità. I on hi ha capità, no hi mana mariner. Però d’entre la tripulació, qui és el veritable número dos?

Ens diu el refranyer que en el vaixell, aquest segon lloc l’ocupa el cuiner, responsable de la bona alimentació de la tripulació.


dissabte, 22 de març de 2014

070 - Tants caps, tants barrets

Aquesta dita es pot abordar des de diferents interpretacions. Complementàries, em sembla a mi.

D’una banda vol dir que hi ha tants parers com persones, Cadascú amb la seva visió i interpretació, a partir de la seva experiència.

D’altra banda també ho podem interpretar com que hi ha un lloc per a cada persona en un assumpte concret i si hi ha tants llocs i tantes persones, a cadascuna l’hi correspon un.

Sigui com sigui, cal comptar amb tothom, ser inclusius i pensar que cadascú aporta la seva vivència i experiència.


divendres, 21 de març de 2014

069 - Els arbres no ens deixen veure el bosc

A vegades ens capfiquem amb un assumpte secundari i no ens deixa tenir prou amplitud de mires per abordar tota la realitat que tenim al davant.

No sempre és fàcil identificar una part com a integrant d’una realitat més complexa. I per això, sovint, ens cal distància per poder veure i analitzar la realitat en tota la seva magnitud.

De vegades, una bona estratègia és abordar un objectiu ambiciós a partir de petites estacions o graons, que ens han de permetre arribar a l’objectiu, pas a pas, i sense el vertigen de veure la finalitat massa ambiciosa i llunyana.


dijous, 20 de març de 2014

068 - No hi ha pitjor enemic que un mal amic

Qui ens pot conèixer millor que un amic? Al dolor de la pèrdua de confiança cal sumar-hi el perjudici que ens pot provocar una persona que se’ns ha acostat de manera fraudulenta, cercant la complicitat i la confessió per tornar-se després en contra nostra.

Dels enemics declarats ja ens en guardem prou. Però davant els amics acostumem a abaixar la guàrdia, a confiar-nos i deixar-nos anar.

Per això el refranyer ens adverteix del risc dels falsos amics o dels amics que per despit es passen al bàndol dels enemics.


dimecres, 19 de març de 2014

067 - Les males notícies corren més que el vent

Amb aquesta dita sempre m’imagino un estany serè, amb l’aigua quieta i el renou que provoca una pedra deixada caure al mig. La pedra s’enfonsa i provoca unes ones concèntriques que expandeixen aquell moviment inicial.

Passa el mateix amb les notícies que es transmeten i retransmeten de boca a orella, de boca a orella, fins arribar als racons més recòndits i insospitats.

Ja ho diuen, que si no vols que se sàpiga, no ho facis. Altrament, segur que s’acabarà sabent, en un degoteig constant de persona a persona, en una proporció exponencial i incontrolable.


dimarts, 18 de març de 2014

066 - Una flor no fa estiu, ni dues primavera

Seguim amb les primeres mencions de proverbis catalans, ara amb un contemporani d’Anselm Turmeda: Bernat Metge i el seu llibre Lo somni.

Aquesta dita, que fins i tot Johann Cruyff va fer servir en alguna de les seves rodes de premsa a can Barça (una mica adaptada, això sí: un palomo no hace verano), ens indica que no hem de creure en les casualitats d’un dia. Que perquè puguem parlar de tendències hi ha d’haver una continuïtat. Un fet isolat o excepcional no pot marcar una regla general.

Per tant, cal que ens carreguem de raons, sempre en el mateix sentit, que reforcin una idea general, però mai basant-nos només en fets excepcionals d’un dia.


dilluns, 17 de març de 2014

065 - Qui molt parla, sovint s’erra

També Anselm Turmeda ens deixa una altra perla del nostre refranyer i una relació de conceptes que després han donat peu a tot un seguit de refranys relacionats amb la saviesa i el silenci, com vèiem en algun cas anterior d’aquesta col·lecció de 300 dites que faran història i que molt probablement tornarà a aparèixer més endavant.

Aquesta dita lliga amb la idea que els qui fan, s’equivoquen i que els qui no s’equivoquen, no és perquè siguin infal·libles, sinó perquè no fan.

Donem-nos el dret a equivocar-nos i més quan d’un error se’n pot aprendre i si rectifiquem podem redreçar un camí mal encaminat inicialment.


diumenge, 16 de març de 2014

064 - Paraula no pot tornar, després que és dita

Seguim amb un repàs de les primeres mencions de refranys catalans, també en aquest cas d’Anselm Turmeda. És el protorefrany que ha donat pas després a reformulacions d’aquesta mateixa dita lligada amb la metàfora de la pedra, per exemple: Un cop una pedra és llençada i surt de la nostra mà, no podem fer que torni i causarà els efectes devastadors que hagi de provocar. Passa el mateix amb les paraules, que no ens podem desdir d’allò que hàgim dit.

I encara que tot sovint ho intenten, com que les paraules se les enduu el vent, però si són escrites, resten, tenim les hemeroteques per poder demostrar casos flagrants de mentides en molts càrrecs públics que viuen de les promeses electorals (després sovint incomplertes).


dissabte, 15 de març de 2014

063 - De poca brasa es fa un gran foc

És també un dels proverbis més antics documentats en català, que també apareix en el Llibre de bons amonestaments, d’Anselm Turmeda, a finals del s. XIV.

Ens remet a les conseqüències derivades d’actes petits, que creixen i prenen volum i transcendència. Tenim tendència a cercar un detonant en qualsevol procés. Què va originar una cosa determinada? I ens ho podem imaginar sovint com una bola de neu que llisca muntanya avall creant una gran allau.

Brasa i foc fan una bona parella en el món dels refranys. Així també diem La brasa del foc, baix la cendra crema o Forn i bugada volen foc de brasa.


divendres, 14 de març de 2014

062 - Si ets estaca sofriràs; si ets maça feriràs

Ens trobem davant d’una de les dites més antigues de la tradició catalana, que ja apareix en Anselm Turmeda, al segle XIV.

Vol dir que cadascú ha d'obrar segons el seu estat i segons les circumstàncies i que hi pot haver cert predeterminisme en el tarannà de les persones, que fa que unes sofreixin i a d’altres la vida els sigui més regalada.

És ben clar que si ens donen a triar no hi hauria dubte que tots voldríem ser maça. Però les coses no sempre van així.


dijous, 13 de març de 2014

061 - Qui no pot segar, espigola

Espigolar se'n diu a l'arreplega de les espigues caigudes als segadors mentre realitzaven la tasca, o els fruits que han quedat al camp després de feta la col·lecta general. Sovint, hi havia pagesos que un cop feta la sega, tenien permís per anar a espigolar als camps, per arreplegar allò que hi havia quedat. I d’aquesta feina en vivien (potser malvivien) força famílies, i potser era el seu únic mitjà de subsistència.

Amb això el que es vol dir és que no cal descartar una feina petita, perquè dóna un benefici, encara que no sigui molt gran. Encara que ja sabem que D’espigolar, pocs es fan rics.


dimecres, 12 de març de 2014

060 - Molta fressa i poca endreça

Ho podem resumir amb moltes paraules i pocs fets. Es diu quan en un assumpte concret hi ha molts preparatius i prolegòmens, per acabar amb no res o amb un resultat ben poc vistós.

També diem Molt renou i poca llana, Molta fatxada i poc trast, Molta llet i poc formatge o Molt soroll de boixets i poques puntes, entre d’altres.

Som en un moment del procés que hi ha molt soroll (fins i tot de sabres) i hem de pensar que la nostra tenacitat i un bon full de ruta han de fer desaparèixer aquests sorolls que distorsionen la realitat.


dimarts, 11 de març de 2014

059 - La pela és la pela

Una frase que ha fet fortuna per a descriure el tarannà mercader dels catalans i que aquests dies ens ha recordat el Sr. Monago amb el seu català castís del “Sitengcuyons” per presentar les seves balances fiscals (o un veritable despropòsit, segons el conseller Mas-Collell).

En el fons hi ha la redundància de dir que allò que dius és allò que dius, com una tautologia. Però el que vols realment ressaltar és que per diners tot té justificació. I d’aquí a vendre’s per un plat de llenties hi ha un pas ben curt.

No cal aprofundir gaire en les balances fiscals presentades pel president d’Extremadura. Em recorda aquella citació clàssica que diu que Quan el neci calla, pots dubtar de la seva niciesa; però quan obre la boca, et treu de dubtes.


dilluns, 10 de març de 2014

058 - A l’ase que més treballa, a aquest li donen menys palla

Torno a aprofitar les propostes de Joan Calsapeu a Ucronies (en aquest cas en l’apartat d’Injustícia). D’alguna manera ho podem lligar també amb allò de Cornuts i pagar el beure. Sempre sembla que qui més treballa i més feina fa, topa amb unes condicions pitjors per poder desenvolupar les seves habilitats.

En el cas del nostre país, a banda d’unes balances fiscals que ofeguen la nostra economia, sembla que tot són entrebancs i més llosa per al manteniment i la reactivació de l’economia. Desinversió, involució democràtica, atac sistemàtic als nostres signes identitaris. Uns greuges infinits que mai s’acaben i que ens porten a entonar la cançó de l’enfadós, però sense obtenir cap resposta.


diumenge, 9 de març de 2014

057 - Què hem de fer? Vendre la casa i anar de lloguer

Aquesta facècia o joc de paraules provocat per la rima a una pregunta retòrica, que és indicació d’allò que mai hauríem de fer, sembla que ho tenen mal entès els nostres governants, que estan malvenent el patrimoni, per quedar-s’hi de lloguer a uns preus que mai sabrem del cert. Preus incerts i beneficiaris incerts, també.

Un indicatiu clau d’anar a mal borràs o de cap a caiguda és haver de vendre patrimoni per anar a altres bandes de lloguer. Justament el que està fent sense mirar-s’hi gaire la Generalitat nostra.


dissabte, 8 de març de 2014

056 - Carrers molls, calaixos eixuts

Hi ha tot un seguit d’estratègies comercials que afavoreixen el negoci i les vendes. Podem parlar de la concentració, les novetats, les ofertes o les rebaixes, entre d’altres.

La dita d’avui ens adverteix que una meteorologia adversa comporta que la gent es quedi a casa i els comerços siguin buits i, per tant, amb el calaix de la caixa buit.

La crisi ha comportat una pèrdua important de poder adquisitiu a tothom: Fins dels que han mantingut la feina. I això ha col·lapsat l’economia del país. Les botigues no venen i tanquen i ens arrosseguen a un futur ben magre i gris. Cap on haurien d’apuntar les polítiques econòmiques?


divendres, 7 de març de 2014

055 - Per un clau es perd una ferradura

La dita és més llarga: Per un clau es perd una ferradura, per una ferradura un cavall i per un cavall un cavaller.

Les conseqüències de les nostres actuacions (o de la manca d’actuació, també) són progressives i proporcionals. Talment com aquella gota persistent que pot acabar foradant la pedra.

La dita ens prevé que cal actuar quan toca, per tal d’evitar mals majors. Perquè ja se sap que qui no adoba la gotera, ha d’adobar la casa entera.


dijous, 6 de març de 2014

054 - El camí de l’infern fa baixada i el del cel fa pujada

Deixant de banda el pòsit religiós d’aquest proverbi, l’ensenyament que atresora, si equiparem infern a mal i cel a bé, és que sempre costa menys deixar-se arrossegar per les males actuacions que pretendre tenir una actuació bona i justa.

Els catalans sempre hem tingut la sensació que cal refermar-se i posicionar-se per defensar els nostres drets culturals i lingüístics.

Tot són facilitats per canviar de llengua i abdicar dels nostres drets com a catalanoparlants.

Per sort som ben de la ceba i de pedra picada.


dimecres, 5 de març de 2014

053 - Arrencada de cavall, parada d’ase

Amb aquesta dita volem reflectir aquelles actuacions desproporcionades, que comencen amb molta empenta i a poc a poc es van desinflant.

Hem de calcular bé la intensitat i la durada de qualsevol actuació per no fer figa abans d’hora.

Talment com si ens preparéssim per a una marató. No hi farem servir la mateixa estratègia que si hem de córrer els 100 metres llisos.

Cada cosa al seu temps i un temps per a cada cosa.


dimarts, 4 de març de 2014

052 - Qui cau i s’alça, camí avança

Sens dubte aprenem dels errors, perquè ningú neix ensenyat.

No és un aprenentatge fàcil ni gratuït, però és una bona estratègia anar avançant pas a pas a través d’errades i encerts.

Si l’encert el podem relacionar amb un camí de roses, el veritable aprenentatge prové d’equivocar-nos i rectificar.

Aquí caic, aquí m’aixeco. Perquè davant els errors hi cap l’anàlisi i la rectificació o persistir insistentment en l’error.


dilluns, 3 de març de 2014

051 - Bou solt es llepa com vol

La llibertat és un bé tan preuat que ha anat lligat a les principals revolucions que han fet girar el món fins on ara el trobem.

Que ningú decideixi per tu. Equivoquem-nos, però amb la llibertat de poder triar l'opció errònia i que ningú no ens digui el que hem de fer o el que podem fer.

Cap animal lliure necessita cabestre. Només quan els mantenim en captivitat i volem que ens facin les feines més feixugues del camp els humiliem i sotmetem. Bou sense cabestrell es llepa allà on vol. A bèstia solta no li cal cabestre.

(Aprofito aquesta dita suggerida per Joan Calsapeu en les seves Ucronies, en l'apartat sobre l'opressió nacional).


diumenge, 2 de març de 2014

050 - Qui a dos amos (o senyors) vol servir, a un o altre ha de fallir (o trair)

Ja ens ho advertien els Evangelis: «ningú no pot servir dos senyors» (Sant Mateu, VI,24). S'ha d'escollir entre mundanitat i devoció. Déu i les riqueses. I podeu afegir-hi aquí totes aquelles coses que ens obliguen a ser en dos llocs alhora o de dir una cosa i la contrària.

Arriba un punt que la indefinició no es pot mantenir. No es pot ser a la processó i tocant les campanes. Cal prendre partit i ser conseqüent amb els actes i amb la voluntat de cadascú. Sense mitges tintes. Perquè sovint aquests possibles dos amos a qui vols servir volen o et demanen coses confrontades o contradictòries.


dissabte, 1 de març de 2014

049 - Fer la puta i la Ramoneta

Aquesta expressió ens remet a l'engany, a actuar amb duplicitat, al sí, però no i fins i tot a l'ara no toca. És voler nedar i guardar la roba, el seny i la rauxa, tirar la pedra i amagar la mà o jugar a les cartes, amb les cartes marcades.

I així, aquesta expressió, fruit d'una mala interpretació que hem anat arrossegant al llarg dels anys, que a través del pudir arriba a una puta ben poc prostituïda, però ben pollosa i pudenta, ha marcat durant anys l'anar fent de la política catalana en les seves relacions amb el govern central de l'Estat.

Aquesta dualitat també ha estat el reflex de la moralitat dels nostres governants, que Vázquez Montalbán definia amb aquell “puta de nit, Ramoneta de dia”.

Potser ja va sent hora d'acabar amb el peix al cove i de vendre la nostra dignitat per un plat de llenties.