302 - A poc a poc es va lluny

I a poc a poc, pas a pas, pam a pam, de mica en mica, a passes comptades… s’arriba lluny. I si gireu la vista enrere per veure el camí traçat veureu com de llarga ha estat la travesia. I profitosa.

Perquè a poc a poc anirem lluny. Hem arribat lluny. I això d’avui només és una aturada momentània, perquè anem molt més enllà.

Clou aquí el camí iniciat un 13 de gener de 2014, inspirat pels amics Jordi i Lluís, que em van “inpulsar” a fer-ho i als quals agraeixo que em plantegessin el repte d’escriure cada dia en relació al procés del nostre poble les 300 dites que faran història. No sé si ho havien imaginat així, però aquest n’ha estat el resultat. I com que sóc de lletres i els comptes els faig a ull i a barrisc, les 300 dites han acabat sent aquestes 302 que avui acaben. Gràcies per llegir-me!

301 - Qui dia passa any empeny

I diuen que fent camí s’arriba a la fi. I encara que fos un roda el món i torna al born, aquesta persona que torna, al cap dels anys, amb les vivències apreses i l’experiència viscuda, no és pas la mateixa persona que va marxar.

Qui dia passa any empeny es pot interpretar de dues maneres. Una primera, pot ser anar fent la viu-viu, com qui no vol la cosa, sense fer remor. No vull aquesta accepció avui per aquesta recopilació de dites catalanes.

La vull entendre en un altre sentit, més positiu, de persistència, del principi volen les coses i que cosa començada és mig acabada.

Portem anys empenyent els nostres polítics endavant, després de tenir un estat en contra amb sentències infames, corrupció, deixadesa i desatenció. Ara és l’hora.

300 - Cap a on el cor s’encamina, el peu hi camina

I el cor m’ha portat a dedicar 300 dies al procés d’alliberament nacional, a través de la saviesa dels refranys i les dites.

Durant 300 dies hem fet camí, amb l’objectiu ben clar cap a la consulta del proper dia 9 de novembre. Però aquest camí va més enllà. Ens hi ha portat el cor i hi hem dut aquells que ens hi acompanyen però que ja no hi són i els que vindran i sabran que allà on són hi són perquè tot un poble es va aixecar i ho va fer possible.

Ara o mai. Almenys per als qui ara som aquí. Ara és l’hora.

299 - No hi ha camí que no tingui fi

Ja fa dies fèiem un reguitzell de dites relatives al camí iniciat. Ara que som a la fi, tancarem el cercle amb un altre enfilall, savis com serem, després de la llarga travesia.

Perquè no sempre la drecera és el camí més curt, ni el millor camí és el més curt. I ens hem obert camí, hem passat camí. I encara que per tot arreu hi ha cent llegües de mal camí, petit feix, pel camí creix i qui camina fa camí.

Ens hem pres el nostre temps, perquè qui caminant porta pressa, en camí pla ensopega. I si és ben cert que podíem haver tirat pel camí del mig, finalment tot camí mena a vila i hem arribat a bon port.

298 - El bon dia comença per l'alba

I no diguis mal d'un dia que passat no sia. Sempre intento recordar que tothom té vint-i-quatre hores noves cada dia per disposar-ne segons els seus interessos i voluntat. Sí, ja ho sé que tenim obligacions que ens condicionen. Però fins i tot en això, podem fer de més i de menys i segur que hi podria haver molta més versatilitat i decisió de la que ens pensem.

I el bon dia comença de bon matí, quan surt el sol. Si del dia vols profit que no et trobi el sol al llit. Sobretot era una dita certa per als pagesos, que havien de començar a treballar amb la llum del sol i quan aquest marxava s’acabava la feina al camp. Calia allargar jornades per treure el màxim profit possible.

Doncs això, que el bon dia no ens agafi al llit, encara que també diuen que al llit, tot l'any és primavera.

297 - El calendari nou treu el vell de casa

Entre d’altres, el recull Amades, que ens narra una antiga tradició que tenia lloc amb la substitució del calendari: «Com era costum, el cap de casa, abans d'anar a dormir, amb certa solemnitat familiar abastava el pronòstic vell i el substituïa pel nou tot dient amb certa gravetat aquest refrany».

És llei de vida! I de la mateixa manera que els calendaris compleixen una funció i tenen un cicle vital, així mateix passa amb altres objectes, amb els animals i amb les persones.

I en la vellesa hi ha un traspàs de funcions i d’obligacions cap als membres més joves de la família. I l’ideal fóra trobar un bon acomodament als grans que cedeixen terreny i trobar-los una funció substitutòria adequada a la seva vitalitat i experiència.

296 - El foc té aturador, que l'aigua no

Són moltes les veus que apunten cap al canvi climàtic i que l’actuació de l’home està fent enfadar la natura que bramola desbocada. I com que tenim poca memòria i tot ens sembla nou i diferent al que passava abans, sempre tenim la sensació que la climatologia està canviant, que abans no nevava fora de temps, ni feia fred a l’estiu, ni queien pluges torrencials com passa ara.

Jo crec que són sensacions. I els registres meteorològics d’anys i dècades així ho demostren. Són cicles que, amb més o menys precisió, es van repetint.

Som en un territori que és dins el clima mediterrani i això comporta que els focs provocats per causes naturals siguin més o menys habituals. Veritables catàstrofes acompanyades de dol i de cendra. Però ens adverteix el refranyer que davant del foc hi ha coses a fer, a banda de la prevenció. En canvi quan hi ha riuades o pluges molt fortes no es pot fer res més que esperar que pari. Perquè mai ha plogut tant que no hagi mancat. I també sabem que quan plou, plou; quan neva, neva; quan fa vent, aleshores fa mal temps.

295 - Un cop acabat el joc, el rei i el peó tornen a la mateixa caixa

És un proverbi italià que ve a dir que, malgrat les diferències de situació o categoria, al final no hi ha diferències de tracte.

S’acostuma a dir de la mort, que és igual per a tothom i de la qual ningú se n’escapa: Caga el rei, caga el papa i de la mort ningú se n’escapa. Perquè amb la mort, tot s'acaba i de la mort enllà no es pot passar.

Em quedo doncs amb la interpretació que apunta que malgrat les diferències aparents, a la fi tots som iguals i per això peó i rei comparteixen caixa. Una altra possible interpretació podria ser que en qualsevol joc calen reis i peons i que tots són imprescindibles per a la partida, encara que cadascú tingui una funció (i unes atribucions) ben diferents.

294 - No podem impedir el vent, però podem construir molins

És un proverbi holandès. O d’atribució holandesa, perquè quan parlem de molins, o ens referim al Quixot o a Holanda, sense pensar-hi gaire. I l’altre dia en sentia un altre que acaba d’aclarir o matisar el sentit d’aquest: davant del fort vent hi ha gent que aixeca murs, mentre d’altres basteixen molins.

Mostra diferents maneres d’afrontar les adversitats. Amb prevenció i por (murs) o amb valentia i enginy (molins de vent).

I podem reduir moltes de les nostres actuacions a aquestes dues actituds davant els esdeveniments: amagar el cap sota l’ala o fer-hi front.

293 - El primer cop que m’enganyis, la culpa serà teva; el segon cop, la culpa serà meva

És un proverbi àrab. De la rica tradició del refranyer català crec que no està prou estudiada la influència que hi té el món àrab. De la mateixa manera que sempre he pensat que segur que ha d’haver-hi connexions i coincidències amb la tradició proverbial xinesa o hindú, ja sigui per les relacions comercials o per la influència de les religions entre elles. Caldrà estudiar-ho.

La dita d’avui la podem emparentar amb aquella que diu que l’home és l’únic animal que ensopega dues vegades amb la mateix pedra. Persistim en l’error, enlloc d’aprendre de les errades.

I si hem de fer confiança a algú, ens enredarà el primer cop, però no una segona vegada.

292 - Per educar un nen cal tota la tribu

És un proverbi africà que ens diu que, per conformar la personalitat i l’educació d’algú, cal la participació de moltes persones. Allà parlen de tota la tribu, on nosaltres hauríem de fer referència als pares, als germans, a la família, als mestres, als companys de feina, als caps i a un llarg etcètera.

Recordo quan els meus fills eren a l’educació infantil o primària, que habitualment tenen un tutor per a la gran majoria d’assignatures i alguns d’especialistes per a d'altres de determinades, com ara música, gimnàstica o idiomes. I jo sempre pensava que millor que cada any tinguessin un tutor o tutora diferent, perquè això els enriquia. Per molt bo que hagués estat el del curs anterior i per molt que se l’estimessin.

Sempre he defensat que hem de ser com més polièdrics millor. Amb inquietuds en diversos camps i àmbits. Alimentar l’esperit, el cos, a través de l’esport, la música, el coneixement de la natura i les relacions personals. Per això som éssers que vivim en societat.

291 - La caminada més llarga comença amb un pas

Aquest proverbi hindú s’emparenta amb el nostre feina començada és mig acabada i altres que en són sinònims ben semblants i inspirats. Perquè començament volen les coses. Així no ens sobta sentir cosir i gratar (o cantar) tot és començar, El començament és la meitat del tot (que és la traducció d’una dita d’Hesíode, filòsof grec dels volts del segle VIII aC) o que el bon dia comença per l'alba.

Sobre els camins a fer, el nostre refranyer també ens dóna uns bons consells perquè ens resulti menys feixuga la travessa: Qui camina camí fa o a camí llarg, passa curta i, si podem, millor que no fem sols el trajecte. Hem de dur l’imprescindible (A llarg camí, petit pes carrega) i hem d’aconseguir bona companyia (Company de camí o de sort, se fa amic i amic molt fort). I recordar que bon camí no és marrada o bon camí sempre és drecera.

290 - L'home és amo del que calla i presoner del que diu

La cultura xinesa, mil·lenària, ens ha reportat un bé de Déu de proverbis i pensaments que ens ajuden a reflexionar i a posar en paraules, amb píndoles breus, sabers universals.

Saber callar, el silenci, no dir, paraules dites sense reflexió… També n’és ple el nostre refranyer. Però veiem, acostant-nos al ric repertori proverbial xinès, que ni en som els inventors, ni en tenim pas l’exclusiva.

Al ben callat li diuen savi, La paraula és plata, el silenci és or, Aprèn de callar i sabràs molt de parlar. Perquè de callar, un mai se'n penedeix.

289 - Plorava perquè no tenia sabates fins que vaig veure un home que no tenia peus

Ja en la recta final d’aquestes 300 dites que faran història, deixarem de mirar-nos el melic i ens acostarem a altres tradicions. I aquest exercici ens servirà per comprendre que, des que el món és món, hi ha hagut gent enginyosa que ha intentat deixar per escrit pensaments universals d’una manera brillant, musical i captivadora.

La dita d’avui és un proverbi persa que ens fa adonar que els nostres mals, ben sovint, no són tan mals com ens semblen.

I no hi ha millor manera que la comparació i la gradació d’aquests inconvenients per adonar-nos que la nostra queixa és injustificada. Perquè ja se sap que cadascú se sent dels seus mals. Tot i que Ciceró ja ens recomanava que de dos mals, el més petit.

I cal també saber veure si ens toca carregar amb aquestes càrregues, perquè dels mals dels pares, els fills en surten geperuts.

288 - Prometre és com una veta, que dura fins que no peta

Ai, el prometre! De prometre a complir hi ha molt a dir. De vegades sembla que les promeses són fetes per incomplir-les i així arribem a l’oxímoron de les promeses electorals i les actuacions dels nostres polítics només degudes al que van prometre al programa electoral o en aquells llargs i pesats dies de campanya. I s’hi aferren com si fos el fill petit de la sacrosanta constitució!

Diuen que prometre no fa pobre. I tant! I potser per això cada vegada té menys valor la paraula donada i el refranyer ens adverteix amb allò de fets i no paraules o fes el que jo dic, però no et fixis en el que jo faig.

I tornant a relacionar paremiologia i meteorologia podem dir (no sé si mai l’hem sentit dels nostres homes i dones del temps) que el prometre és núvol i el donar és pluja, en el sentit que el prometre és voluntari i el complir és forçat.

287 - Per un frare no es perd un convent, ni per un soldat un regiment

Res ni ningú no és imprescindible. De vegades entendre això ens pot alliberar de molta pressió innecessària. I cada dia és un nou dia i tot segueix la seva evolució i procés hi hagi qui hi hagi al capdavant. Aquesta dita concreta serveix per indicar que una persona sola no influeix decisivament en l'actuació d'una comunitat o multitud de gent.

També ho podem dir amb altres imatges metafòriques, com ara per un poll no es perd la llocada o per un nap no es deixa de coure l'olla, segons vulguem aprofitar imatges de la vida del camp o de la gastronomia. I trobem, en sentit contrari, que per un clau es va perdre una guerra, o per un clau es perd una ferradura, per una ferradura un cavall i per un cavall un cavaller. Però això ja són figues d’un altre paner.

286 - No hi ha temps que no torni

Diuen que el temps és com un pèndol que va i ve (Jaume Alzamora dixit a Espigolant dins l'antigor). La naturalesa és cíclica i repetitiva, com els costums i les modes dels humans, i tot es repeteix al cap d’un temps (diu Adolf Gisbert en un refranyer temàtic que es troba a internet).

No sé si ja és tot inventat, però les modes van i vénen i sovint tenim la sensació que tot són cicles que es van repetint i repetint. Per sort ara tenim registres d’anys que poden confirmar aquestes sensacions. Quants cicles ha viscut (i perdut) Catalunya des del 1714 fins ara per recuperar les seves llibertats? Ara és l’hora!, més que mai.

No cal arribar als extrems de la pel·lícula Atrapat en el temps, amb Bill Murray i Andy MacDowell, basada en la tradició del dia de la marmota, cada 2 de febrer, a Punxsutawney, a l’Estat de Pennsilvània, quan la marmota Phil pronostica l’acabament de l’hivern, d’una manera semblant a la nostra Candelera.

285 - No hi ha roses sense espines

El refranyer és ple de contrapunts, de sí, però no, d’advertiments. Aquesta dita que ens prevé que darrere les coses boniques sempre hi ha amagada alguna cosa no tan bona, és el paradigma d’aquest tipus de sentències i, malauradament, no és l’excepció que confirma la regla.

En aquests casos el refranyer aposta per la seguretat, per la tradició, per l’immobilisme més ferotge. Com quan diu que Més val boig conegut que savi per conèixer, Més val un pardal en la mà que una perdiu en l'aire, El millor està per arribar, Encara no som allà on anem o Qui és el pitjor enemic? El del teu ofici.

Ja veiem que les dites no són neutres i que transmeten un fons, inconscient, que ens pot marcar tota la vida. Per tant, ull!, amb el que ens diem i amb el que diem als altres.

284 - Mentider conegut, ja no és cregut

També: En boca de mentider, la veritat és sospitosa. Una de les grandeses del refranyer (deixeu-me que avui escombri cap a casa) és que comparteix píndoles de saviesa popular presents en molt diverses tradicions. Ho veurem encara més clar quan ens endinsem en els proverbis tradicionals de diverses cultures.

En el cas d’avui, quan algú ostenta la fama de mentider ja mai més no és cregut. Ens remet a la faula de Pere i el llop, magníficament orquestrada per Sergei Prokofiev l'any 1936, basada en un conte tradicional rus.

La mentida és una xacra molt mal considerada en les persones. I el refranyer ens n’adverteix en moltes ocasions: S'atrapa més aviat un mentider que un coix, Cada mentida fa un sopar agre, De regions llunyanes, mentides a puntades, La mentida té les cames llargues o també El mentider ha de tenir molta memòria.

283 - L'ofici del burgès: menjar, jeure i no fer res

El refranyer és ple de dites i pensaments dedicats a diversos oficis, als quals tracta (o millor dit, maltracta) sense misericòrdia ni miraments.

No cal que recordem com de malparats en surten sastres i moliners (Cent moliners, cent teixidors i cent sastres, tres-cents lladres), advocats i procuradors (a l’infern, de dos en dos), ferrers, vinaters i traginers; pescadors i caçadors…

I del burgès n’explica la fama de vividor, de viure de rendes, perquè considera que viu sense treballar i viu d’una manera folgada. Per això diu: Els tres enemics de l'home són: el burgès, l'amo de la casa i la sogra o L'ofici de burgès: atipar-se bé i no fer res. Ja deia Joan Fuster a “Consells, proverbis i insolències” que la gran felicitat del burgès és que és burgès sense adonar-se'n.