020 - Endavant les atxes!

Sense “haches” ni destrals. Som-hi, va!

Les atxes són els ciris grossos que obrien el pas en determinades processons de Setmana Santa. Primer passaven les atxes i després la resta de la processó. Era l'indicatiu que la processó avançava. Talment com quan en la construcció d'un castell, les gralles comencen a sonar quan pugen els terços. Terços amunt!

Ara és un crit d'ànim determinat per emprendre una decisió valenta i decidida, quan ens donem ànims per emprendre una acció, malgrat les dificultats que s'endevinen. Doncs això: endavant les atxes!

019 - Cada cosa al seu temps, i les figues per l’agost

Cada cosa al seu temps i un temps per a cada cosa. Aquesta sentència bíblica, de l'Eclesiàstés, que indica que les coses cal fer-les o abordar-les quan toca, ha inspirat filòsofs, poetes, músics i tota altra gent que l'ha recollit, comentat i reformulat.

Hi ha un temps de néixer i un de morir. Temps de matar i temps de guarir; temps d'enrunar i temps de construir. Temps de callar i temps de parlar; temps d'estimar i temps d'odiar. Temps de guerra i temps de pau.

I quan ha passat el temps de cada cosa, fem tard, ja no hi ha retop. Per tant, pas ferm i endavant les atxes!

018 - Advocat, jutge i doctor, com més lluny, millor

Un bon consell és no cercar raons ni bregues, sempre que es pugui evitar i sempre que el silenci no ens faci còmplices, com diu Joaquim Maria Puyal, respecte del tancament d'emissions de Catalunya Ràdio al País Valencià.

Diu el refranyer que el millor judici és el que no s'arriba a celebrar i que en un judici tots hi perden (menys els advocats, és clar). I el jutge.

Haver de tenir tractes amb jutges i advocats vol dir que som enmig d’algun plet. I tractes amb el doctor són senyal de mala salut.

017 - El secret de l'Ametller, que el sap un de cada carrer

Tots els secrets fan de mal guardar i és molt difícil de mantenir amagada una malifeta per gaire temps. Del secret de l'Ametller també diuen que només el sabien tres: els de la vila i els forasters. O El secret de l'ametlló, jo el puc saber i tu no.

En el mateix moment que el secret és revelat a algú, s'escampa com la pólvora. Com el foc, que per més pregon que es faci, sempre fumeja.

Per això es valora tant la discreció en les persones: El discret guarda el secret.

Per tant, si no vols que se sàpiga, no ho facis, O vigila que no hi hagi cap periodista del diari “El Mundo” a la vora, ni reservis taula a la Camarga, ni acceptis cap ram de flors de Mètodo 3.

016 - La llei de l’embut: ample per a mi, estret per a tu

Una de les garanties de l'estat de dret i de la democràcia és que tots siguem iguals davant la llei, que la llei s'apliqui a tothom per igual.

Quan els garants de la justícia són sota sospita, tot plegat s'esfondra com un castell de cartes abatut pel vent. Per això, quan diem que algú ve amb embuts, volem dir que no és sincer, que amaga la veritat i quan fem embuts, diem les coses amb rodeigs, de manera poc clara i poc precisa, on embut és un so bucal mal produït.

Quan tenim la sensació d'haver posat al llop a tenir cura de les ovelles, un dels pilars de la nostra societat s'ensorra indefectiblement.

015 - Fa més por una mala llengua que una pedregada en sec

Quan el refranyer parla de males llengües es refereix a les enraonies, les murmuracions, al Calumnia, que alguna cosa queda. Els rumors o estendre dubtes sobre l'honorabilitat de les persones acostuma a fer una mal irreparable. El mal ja està fet.

Per això dèiem que La llengua no té ossos, però en trenca de ben grossos. I darrere d'aquestes murmuracions i falsedats normalment hi ha la intenció de fer por, d'aconseguir la desmotivació o la immobilitat de la gent.

Per tant, en contra de les llengües d'escorpí, o verinoses, o de ganivet, o serpentines, o viperines i l'anar de boca en boca, cal contraposar-hi enginy, seny i tenir clar el nostre horitzó.

Que el dir de la gent i el fer córrer les tisores de determinats mitjans i polítics no ens facin defallir ni trair el nostre somni. Perquè ja se sap que Quan murmures, a tu mateix t'acuses.

014 - Si vols estar ben servit, fes-te tu mateix el llit

El proverbi aconsella atendre personalment les coses que ens interessen especialment. Millor no esperar que algú altre faci allò que creiem que és important i necessari.

Qui millor que un mateix per saber com vol les coses? És ben cert que una mateixa cosa o assumpte es pot abordar des de molt diferents aspectes, àmbits o punts de vista. Només si prenem la iniciativa ho farem com a nosaltres ens abelleix.

Com deia Joan Fuster, «Recordeu que la política que no fem nosaltres, serà feta contra nosaltres».

Nota: Robin, en un comentari al blog, em proposava aquesta dita.

013 - Qui canta a la taula i xiula al llit, no té el seny gaire eixerit

Seny i rauxa. Nedar i guardar la roba. La puta i la Ramoneta. Aquesta dualitat tan catalana que podríem equiparar al Dr. Jekyll i Mr. Hide.

El moment actual ens crida a la rauxa, a cremar totes les naus. Però aquestes pors endèmiques heretades, la llavor de les derrotes, ens porten a actuar amb cautela i seny.

L'altre dia, precisament, m'arribava una curiosa consulta per correu electrònic. Em demanaven dites i refranys catalans sobre el seny i la rauxa. Del seny, un grapat: A bon seny, no hi val engany; A qui té sort, poc seny li basta; Anar amb seny de bèstia vella; Cabell llarg, seny curt; D'hora al llit, bo i matiner, hauràs salut, seny i diner; El que no té seny no té fred; El seny és el millor moble que tenim a casa; El seny i els cabells blancs no vénen per anys, sinó per afanys; Qui a trenta anys no té seny i a quaranta no té cabal, a cinquanta a l'hospital; Qui canta a la taula i xiula al llit, no té el seny ben complit, etc.

I de la rauxa? Doncs de la rauxa només he trobar A rauxes, en el sentit d'anar a rampells, a llunes. En què quedem doncs, som un poble de seny o de rauxa?

012 - Qui molt s’abaixa, el cul ensenya

Dignitat. Si tenim clara alguna cosa amb tot el procés endegat d’autodeterminació nacional és que volem restituir la dignitat dels catalans. I el respecte.

Després de tres-cents anys de vassallatge per dret de conquesta i de ser com un gra al cul per al govern d'Espanya, pel difícil encaix, atesa la poca cintura i pluralitat dels governants, cal trobar una sortida digna per al nostre poble.

La clau, a banda del respecte per la diversitat que no es veu enlloc («¡brilla por su ausencia!»), ha estat aglutinar cap al sentiment nacional els nouvinguts d'ara i els que van vindre en diversos moments i han viscut en la pròpia carn els greuges de ser català o viure a Catalunya.

Ho podem lligar amb altres dites, com ara Cornut i pagar el beure, Pagar els esquellots, o Quedar cul batut i cara alegre.

011 - Qui no adoba la gotera, ha d’adobar la casa entera

Cal posar remei a les situacions al més aviat possible, abans no es compliquin i demanin una solució molt més costosa o dràstica.

I és clar, quan comencem la casa per la teulada o fem les coses amb els peus (en comptes de fer-ho amb el cap) passen les coses que passen: equipaments amb un pressupost sobre plànol que es multiplica exponencialment quan es passa a la realitat (amb quitances i mossecs de molts paràsits pel camí) o que s'acaba tan malament que li cal un manteniment constant i car. Que els ho diguin als valencians amb el Palau de les Arts de Calatrava o als venecians amb el Pont de la Constitució (també de Calatrava, vés per on!).

Ho podem lligar amb aquella altra dita que fa: Val (o Costa) més la salsa que els caragols. O el suc que la perdiu. O el mall que l'enclusa. O el farciment que el gall. O el brou que les tallades. O l'espart que l'escurada. O el mànec que el martell. O el pedaç que la camisa. Que vol dir que es dóna més importància a la circumstància que a la substància, a les coses subsidiàries que no pas a les essencials.

010 - Tal faràs, tal trobaràs

Aquesta és la justícia del refranyer: has de respondre dels teus actes. Ras i curt. Tan simple i tan complicat alhora. També prioritza els actes per sobre de les paraules. Que quedi constància. Que no hi hagi dubte d'interpretació.

La política juga molt amb les paraules justes, amb el llegir entre línies, amb la interpretació de mots i silencis, amb la creació d'un nou codi, tant oral com escrit, i amb els eufemismes, és clar. Potser es pensen que canviant el nom de les coses podran canviar la realitat.

I juguen també amb una memòria molt curta, de curt abast. En el millor dels casos, d'un abast de quatre anys, just el que va d'una contesa electoral a una altra.

És la tècnica de les estadístiques duta a les últimes conseqüències, on poden tergiversar declaracions i fets al seu lliure albir, mentre els deixem. Tècniques apreses dels trilers de les Rambles que els donen rendiment polític immediat i continuat. O només cal esperar que l'altre ho faci tan malament o pitjor que jo, perquè així els votants (de curta memòria, com hem dit) ens tornin a votar i ens facin confiança.

Tal faràs, tal trobaràs… i després diuen que la política està desprestigiada!

009 - Entre caixes i bancs, tot són entrebancs

Encara que el repertori de refranys és un repertori tancat, amb molt poques novetats i creacions noves (fixeu-vos, si no, quants refranys parlen d'autobusos, d'informàtica o de neveres elèctriques, per exemple), hi ha situacions actuals que han de tenir cabuda en el refranyer nostrat, aquell ple de consells i actituds. 

Per això no és d'estranyar que en els darrers temps hagi pogut fer fortuna alguna recreació de refrany amb els bancs i les caixes d'estalvi de protagonistes, després del desprestigi acumulat i els maldecaps que ens han causat. 

En referència a les caixes i bancs, cal recuperar també aquelles dites que ens advertien de la lletra petita i de no signar res que no hagis llegit abans. Per si de cas, és clar!

008 - Deixa diners als amics si vols tenir enemics

Els diners i l'amistat no casen bé i per això el refranyer ens adverteix que, per mor de l'amistat, no hem de deixar diners als amics, perquè l'amistat se n'acabarà ressentint quan li reclamem el deute o en el moment que l'altre hagi de fer la torna. 

Afortunat en el joc, desafortunat en amors. Sembla doncs que tampoc casen bé els diners i l'amor. Amb què lliguen doncs els diners? 

Amb el poder, és clar. Qui té diners té poder. Amb diners es dobleguen voluntats. I diuen que no donen la felicitat, però sembla que hi ajuden. 

I com n'hauríem de dir dels FLA (Fons de Liquiditat Autonòmica)? Perquè, tècnicament no són un préstec, sinó un avançament d'aquells diners nostres que ens deuen i que ens deixen amb interessos. Un negoci ben rodó!

007 - On hi ha patró, no mana mariner

Les jerarquies, fruit del coneixement i del reconeixement, són necessàries i cal respectar-les, pressuposant que cadascú ocupa el càrrec o lloc que li correspon per la seva preparació i formació. Ai, si això fos sempre així i tan fàcil! 

Però perquè això sigui així cal que hi hagi un bon patró i que mani, que faci la seva feina i que no s'arronsi davant les dificultats. 

Tenim patró, tenim mariners, la nau és ferma i salpem en direcció la nostra Ítaca. Mans i caps no en falten. Hissa, amunt!

006 - Els catalans, bons mariners i bons comerciants

Ens volen fer fora de la Unió Europea… i de la Via Làctia i del Sistema Mètric Decimal. Però el poble català té arrels europees i mediterrànies. No ens fa por el vostre papu! Sent europeus, tampoc són a la Unió Europea els suïssos, ni els noruecs, ni els andorrans, ni el papa, si m'apuren. I no passa res. Ja veurem si ens convé i interessa ingressar-hi i en quines condicions. Millor ens ho posen. Que no ens hagin de fitxar a preu de crac! 

Com deia el poble català té arrels europees i mediterrànies. Quants cops ens han comparat amb els fenicis, per la nostra bona traça amb els negocis i el comerç? I no podem oblidar que la senyera va onejar en molts ports de la Mediterrània, si no més enllà! Catalunya té port i vol recuperar el corredor mediterrani. Allò que els romans ja van batejar com la Via Augusta. Mireu si no cal fer invents! Només calen inversions en infraestructures i en futur.

005 – La llengua no té ossos, però en trenca de ben grossos

La llengua és el pal de paller d'una cultura. És allò que ens apropa i ens distingeix dels altres. L'element de cohesió de les diferents onades migratòries que ha viscut Catalunya ha estat la llengua a través d'un ensenyament que aplica una immersió lingüística que ha funcionat sense fractura social i sense problemes des de fa quaranta anys. 

La gent nouvinguda aprèn la llengua, s'incorpora a la societat que l'acull i avui, en un procés natural d'evolució personal i social, són independentistes i cerquen el millor per al seu país. Aquesta convivència es trunca quan determinats partits espanyolistes trenquen aquesta pau i ataquen la llengua per treure'n rèdit electoral. Així neixen barbaritats com el Lapao, a la Franja de Ponent, l'Academi de Llengo Baléà a les Illes o teories de polítics (no pas de filòlegs o lingüistes) valencians que diuen que el valencià prové directament de l'iber. 

Si ho barregem amb la llarga llista de sentències dels tribunals superiors espanyols en contra de la llengua catalana, sempre considerada subsidiària del castellà, ens trobem que tres famílies poden fer canviar tota l'organització educativa del Principat, perquè volen rebre l'escolarització només en castellà, però gairebé 100.000 famílies no poden estudiar en valencià al País Valencià perquè el Govern no hi posa prou línies. 

Aquesta és la justícia que preval i aquesta judicialització i l'atorgament de privilegis per llei a uns parlants (monolingües) sí que crea divisió i desequilibris. Són injustícies com aquestes que fan que el clam per l'autodeterminació avui sigui majoritari.

004 - Diners fan diners

A on vas, diners? Allí a on n’hi ha més. Diuen que no donen la felicitat, però que no hi fan nosa. Com diria Joaquín Sabina: "insufribles, pero insustituibles" (ell parlava de les dones, però). L'afany de diners (la usura, si deixem de banda els eufemismes) ens ha portat a aquesta crisi sistèmica que ha eixamplat de manera insospitada les diferències entre els rics (cada cop menys, però amb més diners) i els pobres (cada cop més i amb menys diners). Amb diners es paga tot i Amb diners… torrons! 

La independència ha començat a ser una opció majoritària quan tothom qui viu a Catalunya, fos de la sensibilitat que fos, ha començat a notar l'ofec a la butxaca i a veure que la solidaritat era un eufemisme de l'espoli fiscal que patíem tots els catalans, fóssim o no fóssim independentistes.

Perquè com deia Vicent Andrés Estellés: «Hi haurà un dia que ja no podrem més, i llavors ho podrem tot».

003 - El mariner a la mar, el pagès a la terra i el soldat a la guerra

I el polític? Per què serà que el refranyer diu tan poques coses dels polítics (i cap de bona!). Potser perquè sabia que ser o fer de polític no era cap ofici, sinó un servei temporal que hi dedicaven persones de ben determinats àmbits i professions per al servei del comú? Amb el temps, molts, sense ofici ni benefici, han après a anar tirant de la rifeta i han fet del càrrec públic el seu negoci. Ja tenim el camí fàcil per a la corrupció! 

 Amb aquesta dita només estem dient que cadascú ha de fer la feina que li pertoca o aquella per a la qual està més ben preparat. Si ho hagués de dir en castellà, els diria: ¡Zapatero, a tus zapatos! (per allò del “Aprobaré…”). 

 Excel·lència i preparació per fer les coses ben fetes. En una frase atribuïda a Albert Einstein, l’eminent físic diu que tots som genis. Però que «si jutgem un peix per la seva capacitat de pujar a un arbre, passarà tota la seva vida pensant que és un estúpid».

002 - Cantin papers i mentin barbes

Les paraules se les enduu el vent. Fets i no paraules. Prou bé sabem que els acords i les promeses han de ser escrites perquè tinguin validesa (oi, Sr. Zapatero?). Doncs això vol dir aquesta dita: que els documents o testimonis objectius tenen més força que les afirmacions o negacions personals. 

Ens cal desmuntar les mentides de boqueta amb fets incontestables i per això és bo que es parli del procés ‘en mitjans neutrals’ d’altres països, que s’internacionalitzi el procés. Bones són les notícies aparegudes al Washington Post o a Le Monde. I les cartes que envia el president a altres caps de govern perquè sàpiguen què està passant aquí: que un poble es vol expressar a les urnes i ho volen reprimir: Callin barbes i cantin cartes (oi, Sr. Rajoy?)

Entrevista a TV Sant Cugat 1, amb Laura Pou

Mentre no arriba el dia D (dilluns, 13 de gener de 2014), si voleu saber de primera mà una mica més d'aquest projecte, podeu mirar l'entrevista que em va fer Laura Pou per al programa d'entrevistes Contraportada de TV Sant Cugat 1. Són poc més de 10 minuts.

El vídeo el deixaré penjat a la barra lateral dreta del blog.

001 - Cap fred, cor calent, puny ferm i peus a terra

El procés d'alliberament nacional ha comptat amb un capità agradós de les dites marineres. Així hem sentit a parlar de singladures, de redreçar rumbs, de vents i tempestes en contra, de capitans i mariners. En podem ampliar a bastament l'inventari i l'imaginari.

En unes declaracions que ja tenen una mica de temps i que van inspirar alguns passatges del Polònia deia aquest capità:

"Jo faig front a aquesta situació d'un país farcit de problemes amb aquell lema que figura en una roda de timó de vaixell que em va regalar un modelista naval de Premià de Mar un temps enrere, i que en la seva inscripció diu: "Cap fred, cor calent, puny ferm i peus a terra". Faig front a aquesta singladura amb aquesta actitud."

El refranyer, al respecte té una dita, referida a la salut i el cos humà que crec que n'és la inspiradora: «Cap calent, peus freds, ventre lleuger i cor net». Diu que són els millors ingredients per no haver de visitar el metge. Però hi hem de saber llegir, al darrera, el sentit metafòric de cadascun d'aquests consells.