140 - Una poma al dia el metge estalvia

Seguim avui amb els consells de la vida natural, que sembla cada cop més allunyada del nostre dia a dia, amb els perjudicis de salut i mediambientals que comporta.

Ja ho diuen que, quan ens posem a règim, ens treuen tot allò que ens agrada. Alguna cosa tindran les coses llamineres que el nostre cos les digereixi tan malament!

Ja podem provar totes les dietes del món. La dels colors, la de la carxofa, la de la pinya… la que vulgueu. Els resultats immediats poden ser més o menys prometedors, però el balanç al cap d’un temps llarg acostuma a ser demolidor: hem recuperat allò perdut i una mica més. I sant tornem-hi!

En canvi amb petits hàbits saludables, com menjar una poma al dia, beure l’aigua que necessita el cos, no menjar entre hores, fer els àpats que ens demana el cos, i una mica de voluntat i seny, segur que podem estalviar moltes visites mèdiques per temes de salut.

139 - Quan la formiga treu terra del niu, adoba la gotera i fuig del riu

La natura és sàvia i els nostres ancestres van aprendre a llegir-ne els indicis. Per transmissió, per repetició o per observació. I els animals són una mostra d’aquesta intuïció i de la percepció que fan dels esdeveniments al moment que cal. Quan la formiga tanca el niu, el cel plora i el moliner riu.

Per això, saber-los llegir pot voler dir que puguem preveure una actuació abans que hi hagi dany o perjudicis. I encara trobem més indicis relacionats amb el quefer diari de les formigues: Posa la formiga el blat al sol? El bon temps vindrà tot sol, Quan arreplega la formiga no t'asseguis a la biga.

Els homes i les dones del temps han après a “llegir” el cel i a fer cas dels símptomes que es desprenen de determinats efectes. Potser ens caldrà tornar a parar atenció i “escoltar” el bosc i la natura per percebre allò que ara mateix ens passa desapercebut.

138 - Sortir del foc per caure a les brases

És una comparació que significa que, a vegades, per intentar evitar un perjudici, ens procurem un mal més gran. Té per tant el matís d’empitjorar, d’anar a pitjor, d’anar a mal borràs.

Trobem, amb un significat semblant, aquella altra dita: pitjor és el remei que la malaltia, també amb el sentit que, volent evitar un mal, en reps un de pitjor.

Ens podem remuntar a un origen llatí de l’expressió: «Incidis in Scyllam cupiens vitare Charybdim» (trad.: 'Caus en Escil·la, desitjant evitar Caribdis'). Escil·la i Caribdis són dos monstres fabulosos situats a ambdós costats de l'estret de Messina, terribles per als navegants.

137 - Per fondo que es faci el foc, el fum sempre respira

Foc i fum van molt relacionats i el refranyer els usa junts en diversos refranys per expressar que indicis i fets sempre van de la mà.

Aquesta dita, en concret, d’una manera figurada ens diu que la veritat d’allò que fem sempre s’acaba sabent. I la imatge perfecta per expressar aquesta idea és un fum que comença a fer-se visible quan dessota hi ha ja un foc ben viu.

Altres dites relacionades: Allà és el foc, on ix el fum, Costum fa veure foc el que és fum, D'allà on se fa foc, fum ha de sortir, No hi ha fum sense foc, Pel fum se sap on hi ha el foc. Perquè per amagat que es faça el foc, ix el fum per algun lloc.

136 - A poc a poc s’encén el foc

Hi ha moltes dites referides a l’elogi de la constància i al fet que petits actes acaben sumant un resultat descomunal. A poc a poc i bona lletra, A poc a poc s’arriba lluny, Gota a gota es forada la roca, De mica en mica s’omple la pica...

En aquest cas, la dita té un altre matís important de destacar: hi ha coses que necessiten el seu temps per madurar. Cal trobar el temps aconsellable per desenvolupar una acció. Això els cuiners ho saben i ho apliquen amb mestria. Quan triga a coure’s un ou o a fer-se l’arròs blanc?

Doncs hem de pensar que tot procés necessita el seu temps de maduració per dur-nos a la fita desitjada i no pas a un carreró sense sortida o fora del món mundial.

135 - Picar ferro fred

No cal ser un expert ferrer per saber que picar en ferro fred és fer una acció que ens fa perdre inútilment el temps i que no ens fa obtenir els resultats desitjats. Per això el refranyer fa servir aquesta imatge tan plàstica per incidir en esforços vans. S’usa per indicar que fem esforços inútils.

Fins i tot un maldestre del bricolatge sap que determinades tasques s’han de fer amb determinades eines i en determinades condicions. I a tots ens vénen les imatges de televisió d’aquelles fargues i forges on el ferrer pica amb el mall damunt l’enclusa aquella barra de ferro roent.

Per tant, ens cal aprendre a usar les eines adequades en els moments propicis per obtenir els resultats desitjats.

134 - El forner i el ferrer, mal estiu i bon hivern té

Tot té els seus pros i les seves contres. Depèn de l’ullera que ens posem. Cadascú veu la cosa segons la ullera que es posa. I a l’hora de prendre decisions, ens cal ajustar prou bé la balança amb les coses positives i les negatives per poder valorar amb tots els elements damunt la taula.

I encara podem dir també que molt sovint pros i contres actuen de manera complementària. Un no pot existir sense l’altre. Com el Ying i el Yang. O el blanc i el negre.

Això em recorda també aquella pregunta recursiva que et fan periòdicament, quan hi ha canvi d’estacions: —Què t’agrada més, l’estiu o l’hivern? I ja se sobreentén que no es pot apostar per un terme mig, com pot ser la primavera o la tardor, de cap al bon temps o al fred, respectivament. Jo sempre contesto que el que m’agrada és l’alternança. M’agrada l’estiu perquè sé que després vindrà un hivern. I m’agrada l’hivern perquè em permet pensar en el pròxim estiu que s’acosta. Només hivern o només estiu, segur que ens acabaria per avorrir.

133 - Un clau treu un altre clau

Aquest refrany ja és present en un discurs de Ciceró («Novo amore, veterem amorem, tamquam clavo clavum, eiciendum putant»), on fa referència al fet de substituir una cosa per una altra de la mateixa índole.

Encara que també hem de tenir present que com més gran és el clau, més forat fa. El refranyer aplica aquest refrany en el sentit que el desamor es cura amb un altre amor. Vaja, que una persona és l’única que ens pot fer oblidar-ne una altra que ens ha decebut.

I com que en qüestions d’amor no es pot fer entrar el clau per la cabota, haurem de baixar del burro i pensar que el temps tot ho cura. Perquè si, a banda d’entossudir-nos, emprem un procediment errat, llavors ens diran que volem clavar el clau per la cabota.

132 - Van les lleis per on volen els reis

I per això som independentistes. I laics. I republicans. Perquè no pot ser que es legisli pels interessos d’uns pocs i en contra del bé comú.

Una altra economia és possible. Una altra societat és possible, Més justa. Més solidària. Sense tanta desigualtat ni anestèsia.

Per això és important que, paral·lelament al procés sobiranista, hi hagi un debat social a fons de com volem que sigui aquesta Catalunya.

Actualment la separació de poders és una fal·làcia i tenim llops vigilant els ramats d’ovelles. I el que ens cal són vigilants i mitjans per controlar els qui tenen el poder.

131 - Mata més una ploma que cent canons

O això ens volen fer creure quan el que cerquen és fer callar les veus discordants i pretenen censurar la llibertat d’expressió i de pensament.

El refranyer atribueix aquesta dita a la força de la infàmia. Difama, que alguna cosa queda. Perquè és molt fàcil escampar enraonies i falsedats i després és molt difícil de restablir el bon nom de la persona injuriada.

Però no es poden matar mosques a canonades ni limitar drets de manera preventiva. Jo sempre dic que el meu Twitter és el reflex del meu mapa i al meu mapa no hi caben els insults ni la violència. Jo creo Twitter. Fem unfollow als violents!

130 - Semblar el mercat de Calaf

Volia, en aquesta tria de 300 dites que faran història incloure-hi tot tipus d’expressions. Refranys, proverbis, frases fetes, locucions, etc. I per això vaig triar el terme genèric de dites, com també podia haver triat el terme parèmia, encara que aquest darrer el vaig descartar perquè penso que encara no és prou conegut.

I això em permet, a banda d’incloure frases fetes com fer mans i mànigues i altres de ben nostrades, poder parlar de la d’avui: semblar el mercat de Calaf.

Es diu quan en un lloc hi ha molta confusió, moltes veus que xerren alhora i això fa que la comunicació i la comprensió d’allò que es diu sigui impossible. L’origen de la dita diu que a Calaf, a l’Anoia, un dia de mercat que hi feia molt fred es van gelar totes les paraules. Quan va remuntar el dia, amb el sol escalfant una mica l’ambient, totes les paraules es van descongelar alhora i es va formar un guirigall descomunal.

129 - Cadascú parla de la fira segons li va en ella

Les percepcions són personals i sempre reflecteixen la manera de ser o de pensar de la persona que les viu. O sigui que un mateix fet, diverses persones, l’interpretaran de maneres ben diferents, en funció dels seus interessos, coneixements i experiència.

Perquè ja se sap que, posa el teu cul en consell: els uns et diran que és blau i els altres que és vermell. I partint d’aquesta premissa, no és gaire assenyat condicionar les nostres decisions al parer dels altres, però sí que és aconsellable assessorar-nos i deixar-nos aconsellar quan haguem de prendre una decisió important, per tal d’estar ben informats. Escoltar tothom, analitzar a fons aquestes decisions i decidir per nosaltres mateixos.

Hi veig molta similitud amb el dret a decidir!

128 - Si poc es guanya filant, menys es guanya mirant

Aquí el refranyer, també vinculat amb aquest món del tèxtil, ens diu que cap guany no és menyspreable, sobretot si el comparem amb el guany zero.

Per això, encara que hi pugui haver estalvis que foraden estovalles, la cultura de l’esforç i de l’estalvi és una bona recomanació per superar mals moments o situacions econòmiques difícils.

Filar era un ofici mal pagat, que donava pocs guanys. Però és ben clar que qui perdia el temps mirant qui filava encara guanyava menys que qui filava.

127 - Tenir mala peça al teler

La indústria tèxtil sempre ha tingut un pes important en l’economia del nostre país. Per això el lèxic català és ple de referències a aquest món, com anirem veient durant uns dies.

Així, diem que algú té mala peça al teler en dues situacions diferents. En una de molt concreta, quan té una malaltia molt greu, però també, amb un sentit més general o inconcret, quan ens trobem en alguna situació difícil.

La peça és un teixit que es fabrica d’un sol cop en un teler. I la peça ha estat sempre una unitat de treball o producció bàsica en el món tèxtil, de manera que es cobrava a tant la peça, sobretot, la gent que feia de teixidor a casa.

126 - De fil prim és teixida la vida

Carpe diem. Viu el moment, perquè només tenim una vida i se’ns escola amb una rapidesa que ni tan sols intuïm.

Ja ho sabien les filadores: A qui fila massa prim, se li sol trencar el fil. I la vida humana és tan feble… Val la pena aturar-se de tant en tant per reflexionar què estem fent amb la nostra vida.

I per això cal que prenem consciència de les coses que són realment importants i les que no ho són tant i la responsabilitat que tenim, cadascú, individualment, en deixar un futur millor als nostres fills i descendents. Sempre m’ha agradat aquell proverbi, ara no recordo de quina cultura, però que comparteixo absolutament, que diu que troba lloable la persona que planta un arbre que no podrà fruir, però que sí que el fruiran els seus néts o bésnets (que potser no arribarà a conèixer mai).

125 - Tot forat té el seu pedaç

O cada olla té la seva tapadora. És com cercar aquella mitja taronja que ens falta i no trobem, quan parlem de temes del cor.

En el fons això ens ve a dir que tot té esmena o solució, encara que en determinats moments ens sembli impossible de trobar la clau que obre una porta determinada.

Perquè Déu tanca una porta, però n’obre una altra. Sempre, I amb paciència i anàlisi tot té solució. Com aquell cub de Rubick que, miraculosament, amb els moviments adequats en mans expertes, mostra les sis cares del color que correspon, de manera uniforme.

124 - Dos galls en un galliner, no pot ser

O dos pardals en una figa, no fan lliga. Ens calen líders. I que siguin líders sòlids. Però també lideratges que compatibilitzin els diversos valors i qualitats de tots els participants.

No crec en els lideratges únics, però com ens diu el refranyer, el lideratge compartit és difícil de comptabilitzar.

Jo aposto per l’especialització i l’excel·lència en àrees concretes que es puguin complementar i construir una sòlida direcció polièdrica i multifuncional. Difícil? Sí. Impossible? No!

123 - Anar amb el lliri a la mà

La bondat no té perquè estar barallada amb la contundència. Ho dic perquè Bo bo (dues vegades ‘bo’) vol dir ‘tonto’. I no és això.

Podem defensar uns principis basats en l’honestedat, el respecte i la bona fe, però això no vol dir pas que ens hem de deixar trepitjar ni que hem de deixar de defensar les nostres idees i interessos amb l’energia i fortalesa que calgui.

Per tant, res del lliri a la mà. Com a molt, la rosa, i només per al dia de Sant Jordi.

122 - Creu el lladre que tots roben

No hi ha ignomínia pitjor que voler fer passar el botxí per víctima i culpabilitzar la persona atacada pels fets que pateix en primera persona.

Quan la senyora de Cospedal acusa de feixistes els qui ataquen el PP de Catalunya cau en la baixesa més miserable que ningú es pugui imaginar.

Aquest escrit el dedico als centenars de milers d’exiliats fora de casa i els centenars de milers ajusticiats per franquistes i feixistes que no han pagat els seus crims i que perpetuen la seva baixesa amb descendents que segueixen manant i no han demanat perdó encara. Potser algú diria que van morir prop de casa o que van passar els darrers anys de la seva vida lluny de casa.

121 - Fer passar bou per bèstia grossa

Una altra dita molt nostrada i amb un origen prou incert i desconegut.

El sentit és clar, amb una clara intenció d’engany o de laisser faire, laisser passer, que podríem relacionar amb fer els ulls grossos i tolerar uns fets que no s’ajusten prou a la regla imperant.

Però, i l’origen? Actualitzada la dita podríem dir allò d’admetre pop com animal de companyia, popularitzada arran d’un joc de taula que anunciaven a la televisió.

Però això de fer passar bou per bèstia grossa… que no és prou gros el bou per considerar-l’hi?

120 - Fer mans i mànigues

Una bona peça de vestir ha d’anar ben ajustada a la nostra mida. Així la màniga ha d’ajustar-se en amplada i llargària al braç que ha de cobrir i mostrar només la mà. Aquesta és la mida justa a ca la modista.

Mans i mànigues van ben relacionades, doncs, i el refranyer en fa esment en un seguit de dites i refranys, com ara la que il·lustra aquesta entrada.

I aquesta dita vol dir que posem tots els mitjans per aconseguir quelcom o que actuem amb tots els mitjans possibles, que ens esforcem molt per aconseguir una cosa. També ho podríem dir amb altres imatges, com ara remoure cel i terra, fer pits i llonzes, fer l'impossible, regirar-ho tot, treure tot l'estam, com ens diu M. Teresa Espinal al Diccionari de sinònims de frases fetes (2004).

119 - El dilluns és el diumenge dels ganduls

El dilluns, peresa a munts. De la mateixa manera que tots els dies tenen vint-i-quatre hores per a tothom, cadascú, amb una llibertat absoluta, pot decidir què fer-ne d’aquestes hores disponibles en el saldo diari personal.

La peresa no és ben vista socialment ni tampoc té bona premsa al refranyer. De fet és un dels set pecats capitals, perquè ens anem fent una idea de la magnitud de la tragèdia quan ens referim a aquest vici tan arrelat.

I el refranyer no té compassió dels peresosos: ─Peresa, vols sopes? ─Fes-te'n o Contra peresa, una vara de freixe (o un bon bastó) o La peresa és germana (o la mare) de la pobresa o Obre la porta a la peresa i entrarà a ta casa la pobresa o Per peresa de llescar, el peresós no menja pa o, encara, Peresa engendra pobresa.

118 - Músic pagat no fa bon so

En aquest cas el refranyer ens recomana no pagar a l’avançada les feines, perquè la persona que ja ha cobrat, no farà la feina amb la mateixa voluntat i professionalitat que aquell que encara és pendent de rebre els emoluments corresponents.

És un consell assenyat i prudent. De la mateixa manera que moltes obres que fem tenen un període de garantia, com passa amb molts productes tecnològics que comprem. I això ha de ser així perquè el fabricant o la persona que ho fa, no sempre pot respondre de la qualitat de tot allò que ven. I així, la llei, ens empara davant negligències manifestes.

Ara bé, si això ho passem al món de la medicina (tot un món, no hi ha dubte), el refranyer ens diu que allò que el metge esguerra, ho tapa la terra. Poca broma, doncs!

117 - Deutes vells, baralles noves

Les situacions problemàtiques s’han de tancar bé i definitivament. Sinó sempre tindran tendència a tornar a sortir, com els bolets, d’una manera inesperada i injustificada.

Un deute antic, sigui del tipus que sigui (no només econòmic, sinó també emocional, passional, d’amistats trencades o de decepcions), pot retornar a l’actualitat amb rebrots de força quan alguna situació actual ens recorda aquell deute pendent.

S’han de saldar els deutes pendents per poder-los tancar, girar full i mirar endavant.

116 - Hi ha estalvis que foraden les estovalles

Magnífica dita que ens prevé del fet que no totes les accions de contenció de la despesa comporten un estalvi real.

La podem relacionar amb altres dites que ja hem vist, com Què hem de fer? Vendre la casa i anar de lloguer!

Moltes accions actuals estan hipotecant el nostre futur i el dels nostres fills i néts. Són males polítiques de gestió que donen pa per a avui, però fam per a demà. I de vegades ni tan sols pa per a avui.

115 - Déu dóna faves a qui no té queixals

Ai, les injustícies divines! Jo que sempre he ensenyat als meus fills, des de petits, que Perquè sí i perquè no no són cap resposta, quan tractem temes de fe, hi hem de creure a ulls clucs.

Aquesta dita es refereix, en concret, a quan algú té una cosa de la qual no pot gaudir, però que faria profit a algú altre. I quants cops ens hem trobat en aquesta circumstància, llavor d’enveges i frustracions.

També diuen que Déu dóna garrofes a qui no les pot rosegar o que Déu dóna les nous al qui no les sap trencar.

114 - De moliner mudaràs i de lladre no t’escaparàs

Aquesta dita crítica determinats oficis, vistos amb desconfiança, perquè històricament han estat oficis que feien tractes amb poca transparència. Com diu Josep Pons Lluch al seu Refranyer menorquí (1993), «Significa que l'ofici de moliner és propens als robatoris, sia llevant farina al client, sia canviant-los la bona per la dolenta».

Hi ha comerciants i oficis que demanen una certa confiança, perquè ens hem de creure que el que han fet ha demanat les hores que ens carreguen o que allò que ens donen fa el pes que diuen que fa. Recordem les barres de pa de mig de 200 gr. o els mites sobre els enganys en els dispensadors de gasolina o les hores de feina de molts professionals que no arriben ni a mitges hores.

També diu el refranyer que Cent moliners, cent teixidors i cent sastres, tres-cents lladres o De moliner mudaràs i de lladre no en sortiràs.

113 - De mica en mica s’omple la pica

Aquesta dita, emparentada molt de prop amb A poc a poc i bona lletra, que ja vam tractar anteriorment, té un matís que podem relacionar amb la paciència, que gota a gota acaba fent vessar el got.

Gota a gota s’omple (o s’escura) la bóta. De vegades, amb actituds persistents que gairebé ni es noten, s’aconsegueixen resultats determinants. Només cal persistència i dedicació.

A poc a poc es va lluny. Una passa és poc visible si el camí és llarg, però a cada pas som més lluny de l’inici i més a prop de la meta si tenim clar el camí i la destinació.

112 - Cap geperut no es veu el gep

La parèmia continua: … ni cap banyut les banyes. La mateixa essència humana fa que ens costi menys trobar defectes en els altres que analitzar els nostres punts febles. Fem servir aquesta dita i moltes altres de sinònimes quan algú recrimina un defecte a una altra persona i els seus són encara pitjors. Veure la palla en els ulls dels altres i no veure la biga en els seus. Diu el mort al degollat: qui t’ha fet eixe forat? Diu l'ase al mul: fes-te enllà, orellut. El perol diu a la paella: «Si m'embrutes, t'emmascaro».

Ja ho veieu! ben diverses maneres d’emmascarar la realitat, de fer els ulls grossos davant l’evidència. Em sembla que ja Freud (o el seu deixeble K. Jung) deien que allò que no suportem en les altres persones reflecteix la nostra personalitat més íntima, allò que no volem reconèixer que no ens agrada de nosaltres mateixos. No serà la primera vegada que psicologia i paremiologia vagin del bracet!

111 - Home petit, carregat de punyetes

Les persones de baixa estatura solen tenir fort geni per complementar aquesta poca alçada. Segurament d’aquesta dita provingui la frase feta ser un perepunyetes, referit a aquelles persones romanceres i buscaraons. Vaja que estan ben carregats de punyetes.

I ni les punyetes són el que sempre ens han volgut fer creure (sinó que la dita engegar a fer punyetes es refereix al fet de treure’ns algú del davant de males maneres, enviant-lo a masturbar-se), ni hem de deixar-nos arrossegar pels tafurs, cercaraons i buscabregues de torn.

Crispació? Cal identificar prou d’on ve la crispació i veurem que tot sovint paguen justos per pecadors.

110 - Qui té boca s’equivoca

Qui té boca s’equivoca i qui té nas es moca. No hi ha dubte que no hi ha ningú infal·lible i que perquè ens puguem equivocar cal, abans, haver fet alguna cosa. Per tant, només s’equivoquen els qui fan coses.

I davant d’una errada, sempre tenim l’opció de rectificar. Perquè rectificar és de savis. I no persistirem en l’errada, sinó que aprendrem de les nostres equivocacions.

També diu el refranyer que els cansats fan la feina, amb el sentit clar que les responsabilitats sempre recauen sobre les mateixes persones. Aquelles en qui pots confiar i que saps que no et defraudaran en un moment donat.