Benvinguts a 300 dites que faran història.

En aquest espai, des del 13 de gener al 9 de novembre de 2014, dia que som convocats a les urnes per decidir cap a on volem anar i què volem ser, podrem resseguir el procés nacional d’autodeterminació a través de les dites del refranyer català.
Enquesta dels refranys més usuals de la llengua catalana

dimarts, 30 de setembre del 2014

262 - Dos ocells en una espiga no fan lliga

O dos galls en un galliner, no canten bé. Sigui per gelosia o per competència. També es diu que Dos pardals en una figa no fan lliga, amb un sentit ja molt més declaradament sensual, on trobem eufemismes per referir-nos als òrgans sexuals d’una parella.

No és fàcil compartir responsabilitats i, alhora, tampoc resulta fàcil, a qui mana, de saber delegar competències o desviar responsabilitats cap a altres persones que depenen d’ell.

Per tant, sembla clar que els càrrecs els ha d’ostentar sempre algú, individualment, assumint la responsabilitat de la tasca encomanada.


dilluns, 29 de setembre del 2014

261 - Peti qui peti

D‘un temps ençà hi ha una locució “moderna” que ha anat prenent l’espai d’altres expressions més nostrades fins a gairebé foragitar-les o recloure-les només als diccionaris.

És el cas del “sí o sí” que trobem a tort i a dret per expressar que una cosa s’ha de fer de totes totes, peti qui peti, sense alternativa possible.

En el cas que ens ocupa, i sent tan a prop del referèndum del 9N, tot ens aconsella a ser benvolents amb ella i deixar-la campar, almenys durant uns quants mesos més.


diumenge, 28 de setembre del 2014

260 - Des que hi ha campanes hi ha batalls

Hi ha coses que, indefectiblement, van lligades a unes altres. Podríem arribar a dir que, sense les unes, les altres no tindrien motiu d’existència. És el cas que ens ocupa amb els batalls i les campanes. Perquè… què és un batall, sinó una part de la campana? Bé, tècnicament, un batall també és la peça interior de les esquelles, generalment d’os o de fusta. I una paraula grossera.

Alhora, aquesta dita ens remet a temps antics i reculats. De l’any de la picor, de la Maria Castanya, de l’any u.

I això em recorda les picabaralles provocades pel repicar de campanes en pobles on des de sempre hi han sonat, però que, als nouvinguts que s’hi instal·len, els molesten. Es fa difícil de vegades la convivència entre tradició i modernitat, encara que segur que, amb bona voluntat es poden arribar a trobar punts equidistants per a resoldre aquests conflictes que abans, quan les campanes acomplien unes funcions ben clares, no existien.


dissabte, 27 de setembre del 2014

259 - Dels homes és errar; de bèsties, no esmenar

Tothom es pot equivocar. Qui té boca s’equivoca. Forma part de l’aprenentatge. I ja diuen que Només qui fa s’equivoca.

Però de les errades se n’aprèn. I aquest aprenentatge ens ha de portar a no ensopegar dues vegades en la mateixa pedra. Cal analitzar les errades que fem, allà on ens equivoquem, allò que podem millorar i anar-ho polint dia a dia.

També hi ha errades i errades. El que el metge esguerra, ho tapa la terra. Segur que no cal arribar a aquests extrems i, a poc a poc, podem anar millorant a través de l’experiència.


divendres, 26 de setembre del 2014

258 - Del cor neixen sentiments; del cul, els excrements

Els refranyers despatxen aquesta dita dient que és una gran veritat universal (Adolf Gisbert en un document pres de la xarxa), o dient que no li cal cap explicació (Jaume Alzamora a Espigolant dins l'antigor [2008]). O directament, sense comentar-lo (en la resta de repertoris on l’he trobat recollit, fins a deu mencions).

Només Adolf Gisbert, en un altre apartat del seu refranyer temàtic, referit a les relacions humanes, apunta que es podria referir a les persones bones i a les dolentes.

És un dels grans contrastos del nostre refranyer i de la nostra cultura popular. D’una banda es diu que el poble català és un poble barroer i malparlat, però, d’altra banda, els repertoris autocensuren aquestes perles.


dijous, 25 de setembre del 2014

257 - De xiquet es cria l'arbre dret

Com diu Jaume Alzamora a Espigolant dins l'antigor (2008), és quan es vincla i no es romp. És quan és jove que es pot educar una persona. Perquè allò que no s’adreça des d’un principi, després ja no s’arregla.

Els nens són personetes mal·leables, amb una gran capacitat d’aprenentatge i d’adaptació. Són com esponges i tenen molta facilitat per aprendre. I és en aquesta edat inicial quan han de fer els aprenentatges més intensos, per no créixer com els arbres de la Rambla (criar-se a la dula, abandonat, sense cura de cap superior).

I en aquesta època inicial, que són tan flexibles i amb aquesta gran capacitat de retenció i comprensió, cada gota de pluja té un arbre que l'espera.


dimecres, 24 de setembre del 2014

256 - De l'ou al jou, del sou al bou i del bou a la forca

En aquest cas la progressió és negativa i ens porta d’un petit furt sense importància a la forca, en una escala ascendent imparable. Es diu dels que comencen a robar. I la tirallonga pot diferir en molt diverses variants: De l'agulla a l'ou, de l'ou al sou, del sou al bou i del bou a la forca o De la nou ve l'ou, / de l'ou ve el sou, / del sou ve el bou / i del bou la forca.

És una dita efectiva, visual, rítmica i amb una rima que li confereix una musicalitat que en garanteix la pervivència i el record.

I l’esència de l’ensenyança d’aquesta dita és que Qui roba un ou, roba un bou. Antoni Llull Martí el descriu com "la carrera del lladre". Es comença per una insignificància, llavors segueix per una cosa de més valor, fins que per fi, acaben malament.


dimarts, 23 de setembre del 2014

255 - De la gota, la font; de la font, el riu; i del riu, el mar

Perquè Cada gota de pluja fa el seu fang. Fa referència a les accions de les persones, les quals, per petites que siguin, sempre comporten alguna conseqüència, bona o dolenta.

La dita marca una progressió, on tot, per insignificant que sigui, té la seva importància, sobretot si es veu en perspectiva o s’hi acumula la petita aportació constant.

És un elogi de la constància, de la col·laboració, de la feina en equip, on cadascú hi aporta el seu granet de sorra, poc visible en ell mateix, però amb un resultat espectacular si s’acumulen les moltes miques.


dilluns, 22 de setembre del 2014

254 - De bona casa, bona brasa

Dèiem fa dies, Casa mia, per pobra que sia. Perquè ens permet moure’ns en un terreny que coneixem i dominem i en el qual ens sentim còmodes i actuem amb solvència i eficiència.

És molt important disposar del nostre espai propi, aquell que conté el nostre imaginari, els nostres records d’infantesa. Ens hi remeten olors, imatges i unes sensacions inexplicables que ens hi fan sentir còmodes i que ens fan enyorar-ho quan ens n’allunyem.

Com a casa. Bona taula i bona brasa és senyal de bona casa. Res és semblant a les sensacions que sentim en evocar la pròpia llar. Bona casa i bona brasa, bona brasa i bon tió, i bon Nadal que Déu ens do.


diumenge, 21 de setembre del 2014

253 - De bon arbre, bon fruit

Es refereix a les semblances entre fills i pares, referit a la coincidència de virtuts o defectes, principalment. Com també ho fa amb altres dites sinònimes o amb equivalències parcials, com ara, El fill de la gata, rates mata; El pare joglar i el fill timbaler; Els testos s’assemblen a les olles (del mig o de les vores) o Tal pare, tal fill.

El simbolisme que enclou aquesta dita és que d’una bona base es poden alçar bons castells, sòlids i consistents.

Els pagesos saben que un bon arbre, sa i ben cuidat, donarà fruits saborosos i en abundància. Per tant, metafòricament, ens recomana d’establir les bases sòlides en la formació de les persones a partir de l’educació i els bons costums.


dissabte, 20 de setembre del 2014

252 - De baralles i de plets, el qui en fuig és ben discret

El refranyer sempre ens adverteix sobre els plets. Hem d’evitar-los a qualsevol preu, perquè, tot i guanyar-los, hi acabem perdent. Tothom hi perd en un plet. Almenys les dues parts. Els únics beneficiats són els estaments legislatius (jutges, advocats i procuradors, a l’infern de dos en dos) i els advocats que defensen les dues parts.

Per això, entre d’altres recomanacions, el refranyer ens diu que A plet clar, no cal advocat; a plet dubtós, ni un ni dos. Amb tres menes de gents no vulguis plets: amb qui treu el cap per la finestra de llana (els frares), amb qui es vesteix pel cap (dones) i amb qui mai parla per boca pròpia (gent de lleis o elements oficials)

El millor plet és aquell que no arriba a celebrar-se: Ans de moure plet, fes-hi avinença. Com més lleis, més plets. Perquè Els plets arruïnen les cases i Els plets, guanyant es perden.


divendres, 19 de setembre del 2014

251 - Curt de llengua i llarg d'ungles

Aquesta dita la podem “llegir” de diverses maneres, encara que el refranyer l’aplica a les persones malintencionades, a les persones poc parladores o aparentment poc vives, però que saben aprofitar bé les seves ocasions.

Hi ha moltes metàfores i frases fetes relacionades amb els sentits, a través de les diverses parts del cos, a través de les quals es desenvolupen. Així, la llengua, a banda de contenir el sentit del gust, és l’òrgan que ens serveix per parlar. I algú amb la llengua curta és algú poc parlador, que amaga les seves intencions.

I les ungles, la part extrema dels dits, a les mans, que ens serveixen per tocar les coses o, amb un caire més agressiu, per pegar o fer mal els altres, serveixen, doncs, per a agredir o atacar.


dijous, 18 de setembre del 2014

250 - Com sembraràs, colliràs

Justifica el càstig per una mala acció, com amb altres equivalents: Qui la fa, la paga, Tal faràs, tal trobaràs. O, amb un sentit més genèric, també vol dir que tard o d'hora, tothom rep el seu premi o càstig, en funció dels seus actes.

La metàfora del camp també dóna lloc a altres dites de sentit semblant, com ara Qui sembra vents, recull tempestats.

Per tant, hem de ser responsables dels nostres actes i respondre d’ells. Ja sigui en positiu o en negatiu. I és clar que una bona feina comportarà recollir bons fruits. O almenys aquesta és la teoria.


dimecres, 17 de setembre del 2014

249 - Com més lleis, més mals

O més plets. Com més corrupte és un estat, més lleis, normes, procediments i circulars edita i legisla. Quan les normes són clares i diàfanes no calen gaire lectures ni “especialistes” en interpretar unes lleis que tothom pot entendre sense dificultat.

La complexitat legislativa comporta unes lectures interpretatives de les normes i que qui té més mitjans (diners) pot pagar advocats que trobin els punts febles d’aquelles lleis i puguin, així, saltar-se-les o evitar-ne càstigs i càrrecs.

Clara i neta. Aquesta és la justícia que volem. I poques normes. Només aquelles imprescindibles per garantir els drets i la igualtat de tothom.


dimarts, 16 de setembre del 2014

248 - Clau d'or obre qualsevol pany

Diuen que els diners no donen la felicitat, però de vegades faciliten les coses. Aquesta dita expressa que aquell qui té diners pot fer tot allò que vulgui. S'utilitza per manifestar la llibertat del ric per comprar el que li vingui de gust. I té prou volada i antiguitat, perquè ens arriba a través de la tradició llatina, en un recull medieval de Hans Walter a la seva magna enciclopèdia de proverbis i sentències llatines de l’edat mitjana.

També diuen que tothom té un preu i aquest preu pot ser una clau d’or. O la impunitat amb què aconsegueixen les coses els qui tenen diners, que res els és prohibit ni negligit.

Jo vull pensar que no tot s’hi val amb un feix de diners a les mans i que realment hi ha mecanismes que posen fre a l’ambició i la corrupció a tots els nivells.


dilluns, 15 de setembre del 2014

247 - Castiga'n un, n'escalivaràs vint-i-un

Perquè Qui a un castiga, a cent avisa. Els judicis sumaríssims són injustos gairebé sempre i passa el mateix amb les generalitzacions que ens fan posar a tothom en el mateix sac. És ben cert i hi ha molta tendència a fer aquest tipus de simplificacions.

De totes maneres, i segur que molts mestres ho entendran, de vegades un càstig a temps serveix per marcar la ratlla de l’exigència i de la permissivitat. I és ben cert que moltes vegades n’hi ha que escarmenten en el cap d’uns altres.

Ama ton fill i castiga'l bé. La severitat cal en determinats moments de l’ensenyança. A l’escola, a casa amb els fills. Però s’ha de ser prou flexible per permetre excepcions que confirmin la regla.


diumenge, 14 de setembre del 2014

246 - Cases fetes de robar, les veuràs enderrocar

Hem de creure i aconseguir que els enganys, els robatoris i les males accions no restin impunes. Tard o d’hora els malfactors han de retre comptes davant la justícia. I la justícia ha de fer mans i mànigues perquè cap delicte prescrigui ni ningú es lliuri de respondre dels seus actes.

Diuen que el foc sempre s’acaba descobrint, per fondo que sigui i volem creure que tota culpa ha d’acabar aflorant i sent jutjada.

Tenim mites amb peus de fang i la corrupció ha esquitxat bona part de la casta política. Cal fer cau i net i començar de nou. I trobar gent preparada i honesta que ens governi i ens sàpiga portar a bon port.


dissabte, 13 de setembre del 2014

245 - Casa nova, fora rates

De la mateixa manera que diuen que quan un vaixell s’enfonsa els primers en abandonar-lo són les rates, quan hom fa una casa nova, el primer que fa és netejar-la d’aquests rosegadors.

Fer-los fora o marxen per les tasques de reconstrucció o de neteja i posada a punt. També diuen que En casa nova, qui res no hi porta res no hi troba.

I aquest és el repte, perquè poques vegades tenim l’oportunitat de començar de zero i aixecar una nova llar. La il·lusió de l’estrena, d’haver somiat el seu contingut, com la volem i arremangar-nos per donar cos i ales a la il·lusió.


divendres, 12 de setembre del 2014

244 - Cada poble la seva llengua, cada casa la seva façana

És una dita de la Vall d’Aran. També he vist Cada poble la seva llengua, cada ocell la seva cançó.

La podem lligar amb el proverbi que vèiem fa uns dies: Cada poble el seu estil. Tenim una manera de fer les coses. Tenim una llengua i una cultura pròpies que defensem i apliquem i només demanem respecte per la nostra singularitat.

Aquest menyspreu per la diversitat, aquest centralisme exacerbat, aquesta incomprensió secular cap allò que no traspua mesetarisme i espanyolitat ha acabat per decidir-nos de dir-los adéu i de cercar un bon veïnatge on no hi ha pogut haver bona convivència i comprensió.


dijous, 11 de setembre del 2014

243 - Qui perd els orígens, perd identitat

Quan Raimon interpretava aquesta sentència no donava peu a gaires lectures. El poble ha madurat i els mites també evolucionen. Jo només puc donar les gràcies a Raimon per fer-me creure en un futur diferent, que va més enllà del meu Principat i que creu en la nació catalana de Saldes a Guardamar i de Fraga a Maó.

Avui és un dia important per al nostre poble, perquè tornem a sortir al carrer, de manera festiva, per commemorar la Diada de l’Onze de Setembre, avui que fa 300 anys que vam perdre els nostres furs i els nostres drets. I en reclamem la devolució i la restitució.

I farem una “V” al cor de Barcelona, cap i casal, que ens donarà la força i l'ànim que necessitem per arribar a les urnes que ens esperen el pròxim 9 de novembre.


dimecres, 10 de setembre del 2014

242 - Cada poble, el seu estil

I l’estil que està marcant el poble català, sortint al carrer els cops que faci falta any rere any, amb aquest seny, aquesta serenor i de manera pacífica i organitzada marcant un abans i un després.

Jo fa temps que dic que ens caldrà sortir encara moltes vegades més al carrer per reclamar els nostres drets. I que no hi hem de renunciar i que hem d’insistir i persistir.

La senyera del balcó, descolorida, va donar pas a l’estelada, ara ja també esfilagarsada i descolorida. Espero algun dia poder-la llevar i fer-la lluir només en diades assenyalades. Però només hi arribarem si ens ho creiem i si no fem cap pas enrere. Vull un futur per als meus fills.


dimarts, 9 de setembre del 2014

241 - Càrrega que plau no pesa

Quan fem allò que ens agrada hi podem dedicar les hores i els esforços que sigui, encara que puguin resultar increïbles, perquè ho fem de grat i no pas per força.

En el cas de la paremiologia, la ciència que tracta dels refranys, jo sempre parlo de passió. Una passió que m’omple i m’abraça des de fa gairebé vint anys, si no més. I és clar, a banda que la feina acumulada arriba un dia que llueix pel volum inabastable, les hores invertides mai seran considerades una penyora o una penitència, ans tot el contrari.

Us aconsello trobar la vostra passió i abraoneu-vos-hi amb totes les forces del vostre cor. Segur que en algun moment hi trobareu la recompensa.


dilluns, 8 de setembre del 2014

240 - Calla quan mengis sardina, per no empassar-te'n l'espina

Pot ser una dita relacionada, en alguns contextos, amb En boca tancada, la mosca no hi farà estada, en el sentit de no xerrar de més, de callar quan no s’ha de dir res de substanciós.

I és que molta gent peca de no saber dir una paraula de menys i després vénen els penediments tardans.

La sardina i l’espina van molt lligades, com no podria ser d’una altra manera i la sardina, sent un poble mediterrani i mariner com som, també té una certa presència en el nostre refranyer. Per exemple quan diem A qui treballa, una sardina; i a qui no treballa, una gallina (en referència que sovint es premia els qui menys treballen). O també De la llei com de la teranyina, se n'escapa el lluç i la sardina (els poderosos sempre es surten amb la seva). O també La sardina no serà mai pagell, amb el mateix sentit que la dita castellana de la mona i la seda.


diumenge, 7 de setembre del 2014

239 - Paraula dita res no acredita, paraula escrita tot ho testifica

Sí que diem que paraula donada, paraula sagrada, però també hem sentit a dir que les paraules se les enduu el vent. I és ben cert. La paraula dita no sempre és recordada o és susceptible de ser manipulada, tergiversada o modificada a pler.

Aquesta dita em recorda sempre el joc dels disbarats (per aquí m’han dit… i per allà m’han contestat…) o el del telèfon, on, com més vegades reproduïm una paraula o una frase, amb les modificacions que, involuntàriament, hi va introduint cada participant, el text inicial acaba transformat en un altre missatge que no té res a veure amb el primer.

I això que en el joc provoca hilaritat, en altres contextos pot provocar greus inconvenients o problemes. M’havies dit… M’havies promès… Mentin papers i callin barbes.


dissabte, 6 de setembre del 2014

238 - No hi ha paraula ben dita que no pugui ser mal compresa

No em negareu que de vegades el refranyer traspua seny i sentit comú. No crec que li calgui molta explicació a aquesta dita. No sabem per què, però molt sovint i amb segons quines persones més que amb d’altres, per més que ens esforcem a cercar les paraules justes i més adequades al context, una conversa acaba en batalla dialèctica i incomprensió.

Jo crec que no hi ha un patró de persones susceptibles de caure en aquest parany, ni tan sols una temàtica determinada que afavoreixi aquesta mala comprensió.

I aquest fet es veu agreujat i exagerat quan els dos interlocutors no són un davant de l’altre. Inicialment en una conversa telefònica i, ara mateix, en les múltiples converses que podem tenir a través de la xarxa o a través de molt diversos canals i mitjans.

Bé, alguna pista sí que tenim de perquè s’esdevé aquest fet. I jo penso que va molt relacionat amb el llenguatge no verbal. Tot allò que transmet la persona sense dir-ho, a través dels gestos, del moviment, de les faccions de la cara, de la tensió del cos, etc.


divendres, 5 de setembre del 2014

237 - Tenir la mà foradada

El poble català, un poble ple de seny i que es mira molt en les despeses, ha de tenir moltes expressions relacionades amb aquest camp semàntic. I observem que, en molts casos, aquestes dites van vinculades amb les mans (per fer l’acció de donar o de rebre necessites les mans).

En el cas que ens ocupa, significa excedir-se en les despeses. Però amb les mans, podem expressar moltes altres coses, com ara, tenir la mà blana (ésser indulgent), tenir la mà trencada (ésser hàbil o expert), tenir la mà pesada (pegar fort), tenir la mà llarga (tendència a pegar) o tenir per la mà (tenir-hi experiència).

En els darrers anys, entre la crisi i les retallades i pressions de l’estat espanyol per evitar una consulta i un divorci inevitable, tenim les mans més foradades que mai. I ara ens cal trobar els pedaços per tapar tant de forat o trobar uns guants que s’hi ajustin a mida. O engegar-los a fer la mà!


dijous, 4 de setembre del 2014

236 - Passar la mà per la paret

Aquesta expressió la utilitzem per dir que algú no té diners, per dir que algú és pobre. El refranyer té molts expressions per indicar la pobresa (i moltes lligades a la ): Amb una mà al davant i una altra al darrere, Amb les mans darrere, Amb les mans al cap, Amb les mans buides, més pobre que un Déu te'n do i un llarg etcètera. Hi ha moltes maneres per indicar que algú és pobre com una rata o com un drap d’església o que algú està més pelat que Carracuca, o que sant Marc o que una rata.

Les mans són reflex d’allò que fem i hi queden rastres dels nostres actes: Qui oli remena, les mans se n’unta. I la fraseologia referida a les mans (vinculades a la persona i al sentit del tacte) és molt rica i extensa. Vegem-ne alguns altres exemples. També podem passar-li la mà per la cara a algú (avantatjar-lo) o passar-li la mà per l’esquena (afalagar-lo).

Seguirem veient expressions sobre les mans en subsegüents seccions.


dimecres, 3 de setembre del 2014

235 - Més val un pardal en la mà que una perdiu en l’aire

També diem que Val més un ou avui que una gallina demà o Val més un ocell a la mà que cent en el ram o Val més un ocell a la mà que dos que en vegis volar o Val més un pinsà a la mà, que una grua al cel. O, fins i tot, Val més un «té» que dos «et daré», en el sentit que més val un fet que una promesa. És millor una cosa segura que moltes de probables

El filòsof Josep Ferrater Mora analitza aquesta expressió en el seu llibre Las formas de la vida catalana. La considera purament pragmàtica i reflex d'una actitud típicament catalana: la mesura.

I la prudència, afegiria, jo. De vegades aquesta prudència ens priva de progressar, de prosperar i, fins i tot, ens fa còmplices de situacions que hauríem de capgirar.


dimarts, 2 de setembre del 2014

234 - La pedra eixida de la mà, no se sap on va

També diem que La paraula eixida de la boca, no pot tornar enrere, o Paraula i pedra solta jamai tenen revolta, o La paraula vola, amb el sentit que el qui llança pedres o altres projectils no pot estar segur si faran mal o no i aquest acte ja no té volta enrere. Ens adverteix que no es poden dir coses de persones, si no se sap ben cert que són vertaderes. Paraula de boca, pedrada de fona.

Hem de ser responsables de tot allò que diem, per tal que mai alguna cosa que hàgim dit es pugui tornar en contra nostra. I no hi cap el penediment quan s’ha llançat un insult o una injúria.

En un altre ordre de coses, el refranyer també diu que les paraules són com les cireres: en vols treure una i n'ix un bolic. Anem en compte doncs, que no ens haguem de menjar les nostres paraules o ens quedem sense paraules.


dilluns, 1 de setembre del 2014

233 - La mà fereix el cos, la llengua arriba a l'os

Les agressions verbals, encara que no siguin sempre visibles i ostensibles, poden arribar a fer molt més mal que les agressions físiques. La llengua no té ossos, però en trenca de ben grossos. O És arma que fa més mal la paraula que el punyal. O La paraula forada el que no forada l'agulla. O Les paraules de vegades fereixen com espases.

Les agressions físiques són molt més detectables a simple vista. Deixen marca. Mentre que la calúmnia o les injúries es mouen per canals foscos i amagats i van fent el seu camí.

Quan ens referim a agressions a persones sempre fem esment tant de les físiques com de les psíquiques. Les físiques tot sovint deixen un nyanyo que marxa. Les psíquiques poden perdurar anys i anys, fent notar els seus efectes d’una manera molt més sibil·lina. Compte!