Benvinguts a 300 dites que faran història.

En aquest espai, des del 13 de gener al 9 de novembre de 2014, dia que som convocats a les urnes per decidir cap a on volem anar i què volem ser, podrem resseguir el procés nacional d’autodeterminació a través de les dites del refranyer català.

diumenge, 9 de novembre de 2014

302 - A poc a poc es va lluny

I a poc a poc, pas a pas, pam a pam, de mica en mica, a passes comptades… s’arriba lluny. I si gireu la vista enrere per veure el camí traçat veureu com de llarga ha estat la travesia. I profitosa.

Perquè a poc a poc anirem lluny. Hem arribat lluny. I això d’avui només és una aturada momentània, perquè anem molt més enllà.

Clou aquí el camí iniciat un 13 de gener de 2014, inspirat pels amics Jordi i Lluís, que em van “inpulsar” a fer-ho i als quals agraeixo que em plantegessin el repte d’escriure cada dia en relació al procés del nostre poble les 300 dites que faran història. No sé si ho havien imaginat així, però aquest n’ha estat el resultat. I com que sóc de lletres i els comptes els faig a ull i a barrisc, les 300 dites han acabat sent aquestes 302 que avui acaben. Gràcies per llegir-me!


dissabte, 8 de novembre de 2014

301 - Qui dia passa any empeny

I diuen que fent camí s’arriba a la fi. I encara que fos un roda el món i torna al born, aquesta persona que torna, al cap dels anys, amb les vivències apreses i l’experiència viscuda, no és pas la mateixa persona que va marxar.

Qui dia passa any empeny es pot interpretar de dues maneres. Una primera, pot ser anar fent la viu-viu, com qui no vol la cosa, sense fer remor. No vull aquesta accepció avui per aquesta recopilació de dites catalanes.

La vull entendre en un altre sentit, més positiu, de persistència, del principi volen les coses i que cosa començada és mig acabada.

Portem anys empenyent els nostres polítics endavant, després de tenir un estat en contra amb sentències infames, corrupció, deixadesa i desatenció. Ara és l’hora.


divendres, 7 de novembre de 2014

300 - Cap a on el cor s’encamina, el peu hi camina

I el cor m’ha portat a dedicar 300 dies al procés d’alliberament nacional, a través de la saviesa dels refranys i les dites.

Durant 300 dies hem fet camí, amb l’objectiu ben clar cap a la consulta del proper dia 9 de novembre. Però aquest camí va més enllà. Ens hi ha portat el cor i hi hem dut aquells que ens hi acompanyen però que ja no hi són i els que vindran i sabran que allà on són hi són perquè tot un poble es va aixecar i ho va fer possible.

Ara o mai. Almenys per als qui ara som aquí. Ara és l’hora.


dijous, 6 de novembre de 2014

299 - No hi ha camí que no tingui fi

Ja fa dies fèiem un reguitzell de dites relatives al camí iniciat. Ara que som a la fi, tancarem el cercle amb un altre enfilall, savis com serem, després de la llarga travesia.

Perquè no sempre la drecera és el camí més curt, ni el millor camí és el més curt. I ens hem obert camí, hem passat camí. I encara que per tot arreu hi ha cent llegües de mal camí, petit feix, pel camí creix i qui camina fa camí.

Ens hem pres el nostre temps, perquè qui caminant porta pressa, en camí pla ensopega. I si és ben cert que podíem haver tirat pel camí del mig, finalment tot camí mena a vila i hem arribat a bon port.


dimecres, 5 de novembre de 2014

298 - El bon dia comença per l'alba

I no diguis mal d'un dia que passat no sia. Sempre intento recordar que tothom té vint-i-quatre hores noves cada dia per disposar-ne segons els seus interessos i voluntat. Sí, ja ho sé que tenim obligacions que ens condicionen. Però fins i tot en això, podem fer de més i de menys i segur que hi podria haver molta més versatilitat i decisió de la que ens pensem.

I el bon dia comença de bon matí, quan surt el sol. Si del dia vols profit que no et trobi el sol al llit. Sobretot era una dita certa per als pagesos, que havien de començar a treballar amb la llum del sol i quan aquest marxava s’acabava la feina al camp. Calia allargar jornades per treure el màxim profit possible.

Doncs això, que el bon dia no ens agafi al llit, encara que també diuen que al llit, tot l'any és primavera.


dimarts, 4 de novembre de 2014

297 - El calendari nou treu el vell de casa

Entre d’altres, el recull Amades, que ens narra una antiga tradició que tenia lloc amb la substitució del calendari: «Com era costum, el cap de casa, abans d'anar a dormir, amb certa solemnitat familiar abastava el pronòstic vell i el substituïa pel nou tot dient amb certa gravetat aquest refrany».

És llei de vida! I de la mateixa manera que els calendaris compleixen una funció i tenen un cicle vital, així mateix passa amb altres objectes, amb els animals i amb les persones.

I en la vellesa hi ha un traspàs de funcions i d’obligacions cap als membres més joves de la família. I l’ideal fóra trobar un bon acomodament als grans que cedeixen terreny i trobar-los una funció substitutòria adequada a la seva vitalitat i experiència.


dilluns, 3 de novembre de 2014

296 - El foc té aturador, que l'aigua no

Són moltes les veus que apunten cap al canvi climàtic i que l’actuació de l’home està fent enfadar la natura que bramola desbocada. I com que tenim poca memòria i tot ens sembla nou i diferent al que passava abans, sempre tenim la sensació que la climatologia està canviant, que abans no nevava fora de temps, ni feia fred a l’estiu, ni queien pluges torrencials com passa ara.

Jo crec que són sensacions. I els registres meteorològics d’anys i dècades així ho demostren. Són cicles que, amb més o menys precisió, es van repetint.

Som en un territori que és dins el clima mediterrani i això comporta que els focs provocats per causes naturals siguin més o menys habituals. Veritables catàstrofes acompanyades de dol i de cendra. Però ens adverteix el refranyer que davant del foc hi ha coses a fer, a banda de la prevenció. En canvi quan hi ha riuades o pluges molt fortes no es pot fer res més que esperar que pari. Perquè mai ha plogut tant que no hagi mancat. I també sabem que quan plou, plou; quan neva, neva; quan fa vent, aleshores fa mal temps.


diumenge, 2 de novembre de 2014

295 - Un cop acabat el joc, el rei i el peó tornen a la mateixa caixa

És un proverbi italià que ve a dir que, malgrat les diferències de situació o categoria, al final no hi ha diferències de tracte.

S’acostuma a dir de la mort, que és igual per a tothom i de la qual ningú se n’escapa: Caga el rei, caga el papa i de la mort ningú se n’escapa. Perquè amb la mort, tot s'acaba i de la mort enllà no es pot passar.

Em quedo doncs amb la interpretació que apunta que malgrat les diferències aparents, a la fi tots som iguals i per això peó i rei comparteixen caixa. Una altra possible interpretació podria ser que en qualsevol joc calen reis i peons i que tots són imprescindibles per a la partida, encara que cadascú tingui una funció (i unes atribucions) ben diferents.


dissabte, 1 de novembre de 2014

294 - No podem impedir el vent, però podem construir molins

És un proverbi holandès. O d’atribució holandesa, perquè quan parlem de molins, o ens referim al Quixot o a Holanda, sense pensar-hi gaire. I l’altre dia en sentia un altre que acaba d’aclarir o matisar el sentit d’aquest: davant del fort vent hi ha gent que aixeca murs, mentre d’altres basteixen molins.

Mostra diferents maneres d’afrontar les adversitats. Amb prevenció i por (murs) o amb valentia i enginy (molins de vent).

I podem reduir moltes de les nostres actuacions a aquestes dues actituds davant els esdeveniments: amagar el cap sota l’ala o fer-hi front.


divendres, 31 d’octubre de 2014

293 - El primer cop que m’enganyis, la culpa serà teva; el segon cop, la culpa serà meva

És un proverbi àrab. De la rica tradició del refranyer català crec que no està prou estudiada la influència que hi té el món àrab. De la mateixa manera que sempre he pensat que segur que ha d’haver-hi connexions i coincidències amb la tradició proverbial xinesa o hindú, ja sigui per les relacions comercials o per la influència de les religions entre elles. Caldrà estudiar-ho.

La dita d’avui la podem emparentar amb aquella que diu que l’home és l’únic animal que ensopega dues vegades amb la mateix pedra. Persistim en l’error, enlloc d’aprendre de les errades.

I si hem de fer confiança a algú, ens enredarà el primer cop, però no una segona vegada.


dijous, 30 d’octubre de 2014

292 - Per educar un nen cal tota la tribu

És un proverbi africà que ens diu que, per conformar la personalitat i l’educació d’algú, cal la participació de moltes persones. Allà parlen de tota la tribu, on nosaltres hauríem de fer referència als pares, als germans, a la família, als mestres, als companys de feina, als caps i a un llarg etcètera.

Recordo quan els meus fills eren a l’educació infantil o primària, que habitualment tenen un tutor per a la gran majoria d’assignatures i alguns d’especialistes per a d'altres de determinades, com ara música, gimnàstica o idiomes. I jo sempre pensava que millor que cada any tinguessin un tutor o tutora diferent, perquè això els enriquia. Per molt bo que hagués estat el del curs anterior i per molt que se l’estimessin.

Sempre he defensat que hem de ser com més polièdrics millor. Amb inquietuds en diversos camps i àmbits. Alimentar l’esperit, el cos, a través de l’esport, la música, el coneixement de la natura i les relacions personals. Per això som éssers que vivim en societat.


dimecres, 29 d’octubre de 2014

291 - La caminada més llarga comença amb un pas

Aquest proverbi hindú s’emparenta amb el nostre feina començada és mig acabada i altres que en són sinònims ben semblants i inspirats. Perquè començament volen les coses. Així no ens sobta sentir cosir i gratar (o cantar) tot és començar, El començament és la meitat del tot (que és la traducció d’una dita d’Hesíode, filòsof grec dels volts del segle VIII aC) o que el bon dia comença per l'alba.

Sobre els camins a fer, el nostre refranyer també ens dóna uns bons consells perquè ens resulti menys feixuga la travessa: Qui camina camí fa o a camí llarg, passa curta i, si podem, millor que no fem sols el trajecte. Hem de dur l’imprescindible (A llarg camí, petit pes carrega) i hem d’aconseguir bona companyia (Company de camí o de sort, se fa amic i amic molt fort). I recordar que bon camí no és marrada o bon camí sempre és drecera.


dimarts, 28 d’octubre de 2014

290 - L'home és amo del que calla i presoner del que diu

La cultura xinesa, mil·lenària, ens ha reportat un bé de Déu de proverbis i pensaments que ens ajuden a reflexionar i a posar en paraules, amb píndoles breus, sabers universals.

Saber callar, el silenci, no dir, paraules dites sense reflexió… També n’és ple el nostre refranyer. Però veiem, acostant-nos al ric repertori proverbial xinès, que ni en som els inventors, ni en tenim pas l’exclusiva.

Al ben callat li diuen savi, La paraula és plata, el silenci és or, Aprèn de callar i sabràs molt de parlar. Perquè de callar, un mai se'n penedeix.


dilluns, 27 d’octubre de 2014

289 - Plorava perquè no tenia sabates fins que vaig veure un home que no tenia peus

Ja en la recta final d’aquestes 300 dites que faran història, deixarem de mirar-nos el melic i ens acostarem a altres tradicions. I aquest exercici ens servirà per comprendre que, des que el món és món, hi ha hagut gent enginyosa que ha intentat deixar per escrit pensaments universals d’una manera brillant, musical i captivadora.

La dita d’avui és un proverbi persa que ens fa adonar que els nostres mals, ben sovint, no són tan mals com ens semblen.

I no hi ha millor manera que la comparació i la gradació d’aquests inconvenients per adonar-nos que la nostra queixa és injustificada. Perquè ja se sap que cadascú se sent dels seus mals. Tot i que Ciceró ja ens recomanava que de dos mals, el més petit.

I cal també saber veure si ens toca carregar amb aquestes càrregues, perquè dels mals dels pares, els fills en surten geperuts.


diumenge, 26 d’octubre de 2014

288 - Prometre és com una veta, que dura fins que no peta

Ai, el prometre! De prometre a complir hi ha molt a dir. De vegades sembla que les promeses són fetes per incomplir-les i així arribem a l’oxímoron de les promeses electorals i les actuacions dels nostres polítics només degudes al que van prometre al programa electoral o en aquells llargs i pesats dies de campanya. I s’hi aferren com si fos el fill petit de la sacrosanta constitució!

Diuen que prometre no fa pobre. I tant! I potser per això cada vegada té menys valor la paraula donada i el refranyer ens adverteix amb allò de fets i no paraules o fes el que jo dic, però no et fixis en el que jo faig.

I tornant a relacionar paremiologia i meteorologia podem dir (no sé si mai l’hem sentit dels nostres homes i dones del temps) que el prometre és núvol i el donar és pluja, en el sentit que el prometre és voluntari i el complir és forçat.


dissabte, 25 d’octubre de 2014

287 - Per un frare no es perd un convent, ni per un soldat un regiment

Res ni ningú no és imprescindible. De vegades entendre això ens pot alliberar de molta pressió innecessària. I cada dia és un nou dia i tot segueix la seva evolució i procés hi hagi qui hi hagi al capdavant. Aquesta dita concreta serveix per indicar que una persona sola no influeix decisivament en l'actuació d'una comunitat o multitud de gent.

També ho podem dir amb altres imatges metafòriques, com ara per un poll no es perd la llocada o per un nap no es deixa de coure l'olla, segons vulguem aprofitar imatges de la vida del camp o de la gastronomia. I trobem, en sentit contrari, que per un clau es va perdre una guerra, o per un clau es perd una ferradura, per una ferradura un cavall i per un cavall un cavaller. Però això ja són figues d’un altre paner.


divendres, 24 d’octubre de 2014

286 - No hi ha temps que no torni

Diuen que el temps és com un pèndol que va i ve (Jaume Alzamora dixit a Espigolant dins l'antigor). La naturalesa és cíclica i repetitiva, com els costums i les modes dels humans, i tot es repeteix al cap d’un temps (diu Adolf Gisbert en un refranyer temàtic que es troba a internet).

No sé si ja és tot inventat, però les modes van i vénen i sovint tenim la sensació que tot són cicles que es van repetint i repetint. Per sort ara tenim registres d’anys que poden confirmar aquestes sensacions. Quants cicles ha viscut (i perdut) Catalunya des del 1714 fins ara per recuperar les seves llibertats? Ara és l’hora!, més que mai.

No cal arribar als extrems de la pel·lícula Atrapat en el temps, amb Bill Murray i Andy MacDowell, basada en la tradició del dia de la marmota, cada 2 de febrer, a Punxsutawney, a l’Estat de Pennsilvània, quan la marmota Phil pronostica l’acabament de l’hivern, d’una manera semblant a la nostra Candelera.


dijous, 23 d’octubre de 2014

285 - No hi ha roses sense espines

El refranyer és ple de contrapunts, de sí, però no, d’advertiments. Aquesta dita que ens prevé que darrere les coses boniques sempre hi ha amagada alguna cosa no tan bona, és el paradigma d’aquest tipus de sentències i, malauradament, no és l’excepció que confirma la regla.

En aquests casos el refranyer aposta per la seguretat, per la tradició, per l’immobilisme més ferotge. Com quan diu que Més val boig conegut que savi per conèixer, Més val un pardal en la mà que una perdiu en l'aire, El millor està per arribar, Encara no som allà on anem o Qui és el pitjor enemic? El del teu ofici.

Ja veiem que les dites no són neutres i que transmeten un fons, inconscient, que ens pot marcar tota la vida. Per tant, ull!, amb el que ens diem i amb el que diem als altres.


dimecres, 22 d’octubre de 2014

284 - Mentider conegut, ja no és cregut

També: En boca de mentider, la veritat és sospitosa. Una de les grandeses del refranyer (deixeu-me que avui escombri cap a casa) és que comparteix píndoles de saviesa popular presents en molt diverses tradicions. Ho veurem encara més clar quan ens endinsem en els proverbis tradicionals de diverses cultures.

En el cas d’avui, quan algú ostenta la fama de mentider ja mai més no és cregut. Ens remet a la faula de Pere i el llop, magníficament orquestrada per Sergei Prokofiev l'any 1936, basada en un conte tradicional rus.

La mentida és una xacra molt mal considerada en les persones. I el refranyer ens n’adverteix en moltes ocasions: S'atrapa més aviat un mentider que un coix, Cada mentida fa un sopar agre, De regions llunyanes, mentides a puntades, La mentida té les cames llargues o també El mentider ha de tenir molta memòria.


dimarts, 21 d’octubre de 2014

283 - L'ofici del burgès: menjar, jeure i no fer res

El refranyer és ple de dites i pensaments dedicats a diversos oficis, als quals tracta (o millor dit, maltracta) sense misericòrdia ni miraments.

No cal que recordem com de malparats en surten sastres i moliners (Cent moliners, cent teixidors i cent sastres, tres-cents lladres), advocats i procuradors (a l’infern, de dos en dos), ferrers, vinaters i traginers; pescadors i caçadors…

I del burgès n’explica la fama de vividor, de viure de rendes, perquè considera que viu sense treballar i viu d’una manera folgada. Per això diu: Els tres enemics de l'home són: el burgès, l'amo de la casa i la sogra o L'ofici de burgès: atipar-se bé i no fer res. Ja deia Joan Fuster a “Consells, proverbis i insolències” que la gran felicitat del burgès és que és burgès sense adonar-se'n.


dilluns, 20 d’octubre de 2014

282 - El rei es val de la traïció i no del traïdor

És una reedició d’aquella altra dita tan coneguda que diu que Roma no paga els traïdors, esdevinguda quan van ajusticiar els lusitans que van permetre la mort de Viriat a traïció, allà pel segle II aC.

Moltes vegades, per guanyar-se el favor dels poderosos, hi ha persones disposades a fer el que sigui. I el refranyer ens ensenya que aquestes traïcions són gairebé sempre aprofitades, però la persona que les facilita no rep la recompensa que pensava obtenir pels seus serveis.

Hi ha res pitjor que trair la confiança d’algú que creia en tu?


diumenge, 19 d’octubre de 2014

281 - Llibres, camins i dies porten saviesa

Encara que fer anys, per ell mateix, no aporta saviesa, perquè persones de la mateixa generació poden tenir experiències vitals i interessos ben diferents que els hagin portat a acumular una saviesa ben diversa i no sempre equiparable.

Els anys fets (com a acumulació de dies) ens aporten memòria i experiència. Els camins triats i trescats (com a acumulació de vivències) també condicionen aquesta experiència. I els llibres que ens hagin acompanyat (lectures i interessos) acabaran de conformar el mapa de la nostra saviesa.

I la saviesa acumulada és en un punt intermedi d’aquestes tres variables (edat, experiència i aprenentatges). I cal saber-la compartir i treure-la enfora perquè llueixi i pugui ser la nostra carta de presentació.


dissabte, 18 d’octubre de 2014

280 - L'estopa prop del foc s'encén

L’estopa és la part basta que es separa del lli i del cànem en trencar-los o pentinar-los. És per tant molt lleugera i pren amb facilitat prop del foc. Alhora és un foc d’encenalls i de poca durada. Per això diu el refranyer: Amor de lluny i fum d'estopa, tot és u.

Per altra banda, donar estopa vol dir donar llenya, pegar fort. Però en el cas que ens ocupa, té un ús metafòric i significa que les temptacions són difícils de portar o d’evitar, de la mateixa manera que l’estopa prop del foc s’encén irremeiablement. Usualment el refranyer usa aquesta metàfora en un context de parelles i de passió amorosa. I així diu que donzella entre barons, com estopa entre tions o que dos promesos en el mateix lloc són estopa vora el foc.

En el nostre context actual hem d’evitar l’estopa de totes totes. Hem d’evitar les batusses i també la temptació d’encendre fogueres de vanitats o que inflamin els ànims que ja són prou encesos.


divendres, 17 d’octubre de 2014

279 - La paciència és una pasta que, com més se’n té, més se’n gasta

El paradigma bíblic de la paciència és Job. A través del Llibre de Job, de l’Antic Testament, sabem de les vicissituds que va haver de passar per demostrar la seva lleialtat i veneració a Déu.

Quan algú és molt extremadament pacient i resignat, diem que és més pacient que Job, o que és com un Job.

Estem doncs d’acord en valorar la paciència com una virtut. I per això el refranyer ens diu que a allò que no pot ser, paciència. I que fem les coses a ciència i paciència d’algú (o sigui amb el seu coneixement i consentiment). I que a gran dolor, paciència major i a qualsevol mal, la paciència és remei. O que amb advocats i paciència es guanya la sentència (encara que no aclareix si necessitem més advocats que paciència o a l’inrevés), entre moltes altres que podríem trobar. Paciència i no grunyatis!


dijous, 16 d’octubre de 2014

278 - Després de la foscor, ve el dia amb bona claror

No he fet balanç de quantes dites optimistes he inclòs en el recull de 300 dites que faran història. Però em venia de gust, ara que arribem al final del camí, d’obrir una petita escletxa a l’esperança i de pensar que podem tirar endavant i que tot està bé.

Diuen que després d’una tempesta ve una bonança i que, fins i tot, no hi ha mal que per bé no vingui. Crec en els cicles que marquen tendències, però dels quals ens podem apartar o els podem capgirar. No crec en la predestinació. I m’agrada mirar el món amb optimisme. Després d'un dia, un altre en ve. I tal dia farà un any.


dimecres, 15 d’octubre de 2014

277 - De terres apartades, mentides a cabassades

En un altre moment dèiem allò que de la ignorància, ve la desconfiança. I també la desinformació. Abans de l’aparició dels mitjans de comunicació digital i fins i tot abans de l’aparició dels altres mitjans de comunicació tradicionals (ràdio, televisió i premsa, bàsicament), les notícies trigaven molt més a transmetre’s. I com en el joc dels disbarats o el del telèfon, com més nòduls informadors hi hagués, més tergiversada i exagerada que podia arribar la notícia.

Ara, internet, ha permès la immediatesa de les comunicacions i la globalització de la informació. En tot moment podem estar assabentats del que passa en qualsevol racó de món.

Ens apropa, això? No ho crec, però d’alguna manera esvaeix moltes fronteres informatives i fa que el poder de la informació ja no recaigui només en algunes oligarquies, sinó que, amb tots els filtres i impediments que ens puguem imaginar, és a l’abast de tothom. O, si més no, de molta més gent, que hi pot interactuar i influir.


dimarts, 14 d’octubre de 2014

276 - Bona nit, gresol, que la llum s'apaga

Es diu quan alguna cosa s'ha acabat o perdut. L’expressió denota la consumació d'un fet que ja no té remei, la pèrdua irremeiable d'una cosa. Té l’origen en la finitud de l’oli dels cresols o en els ciris, que s’acaben. També diem Bona nit, caragol!, Bona nit, viola! o Bona nit i tapa’t!

El cresol o gresol, entre d’altres accepcions, és un recipient de terra refractària, de metall, etc., dins el qual es posa oli i un ble per a fer llum.

Aquestes expressions es creuen amb d’altres que sovint s’utilitzen com a fórmules de comiat, amb més o menys voluntat de tornar a veure la persona de qui ens acomiadem: Bon vent i barca nova! o Bona nit i bona hora (i bona mort quan sigui l’hora).


dilluns, 13 d’octubre de 2014

275 - De la ignorància, ve la desconfiança

Ara potser parlarien d’empatia, un mot comodí que serveix per a tot. Però la trista realitat és que vivim en un estat que diu que és sensible a la riquesa de la diversitat de la seva gent i regions, però res és més lluny de la realitat. Aquella realitat tossuda que ens demostra avui i sempre que no entenen la diferència ni estan disposats a esdevenir un estat plurinacional i pluricultural que aculli i respecti els trets distintius dels seus pobles.

La primera discriminació, protegida per la sacrosanta Constitució, és que no totes les llengües són iguals, perquè el castellà és d’obligat coneixement per a tots, arreu del territori, i només alguns parlants són bilingües: els que tenen una altra llengua que el castellà.

I s’han encastellat en aquests privilegis i en voler-los fer complir perquè la llei els empara. Una llei imposada, per dret de conquesta, quan van abolir els furs propis de les nacions sotmeses.

Fins quan? Potser depèn una mica de tots i cadascun de nosaltres acabar amb aquestes injustícies.


diumenge, 12 d’octubre de 2014

274 - De lluny, es veu la vila, i de prop, la gent

Quan no s’aprofundeix en les coses es té una impressió superficial i de conjunt; quan es produeix el contacte humà s’aprecia la individualitat de cada persona, amb els seus defectes i virtuts.

De lluny tenim una visió general de les coses, que de vegades ens pot convenir. També pot ser que, des de lluny estant, no ens impliquem tant en algun assumpte concret. I això ens pot interessar en determinats moments, però en d’altres potser volem entrar més en el detall, sentir l’escalf i percebre més directament els sentiments.

També diuen que Qui de lluny ho pareix, de prop ho és. Per tant, no és que sigui millor una percepció que una altra, sinó que haurem de determinar quina ens cal en cada moment o situació.


dissabte, 11 d’octubre de 2014

273 - El llit calent fa la taula freda

Aquesta dita lliga amb el vici de la peresa. El refranyer ens adverteix contra ella, perquè ens arrossega a la misèria i la pobresa: la peresa és germana (o mare, o parenta) de la pobresa o Obre la porta a la peresa i entrarà a ta casa la pobresa. I per tant, la peresa porta tristesa.

Diu una altra dita que el llit menja, amb un sentit clar que dormir més hores de les recomanades comporta no atendre les feines que hem de fer.

I el refranyer relaciona bàsicament la peresa amb dormir massa. Vegem-ne alguns altres exemples: Al llit tot l'any és primavera, En ser de dia ix del llit i tindràs salut i profit, Si de dia vols profit, que no et trobi el sol al llit. Perquè ja se sap, que Si vols estar ben servit fes-te tu mateix el llit.


divendres, 10 d’octubre de 2014

272 - La llengua d'un mal veí pica més que un escorpí

Diuen que una bona casa la fan els bons veïns. Però també que amb el veïnat, bona amistat i el portal tancat. I, evidentment, quan els veïns malparlen d’algú, tot el poble en va ple. I moltes vegades només són enraonies sense fonament, però fan molt mal.

La reputació cadascú se l’ha de guanyar. I costa molt de guanyar una bona reputació. Doncs aquesta feina d’anys de sembrar i de moderació es pot veure torbada i destruïda en un moment per les injúries o les acusacions d’un mal veí.

Per això un altre refrany ens recomana: pany i clau i barra travessera a la porta o també Cadascú a casa seva i Déu en la de tots.


dijous, 9 d’octubre de 2014

271 - Tornarem a lluitar, tornarem a sofrir, tornarem a vèncer

El 9 d’octubre és la Diada Nacional del País Valencià. i es commemora l'entrada a la ciutat de València de les tropes catalanoaragoneses comandades pel rei Jaume I l'any 1238. Als pobles els calen festivitats i commemoracions. Conformen la seva història, el seu llegat que perviu i passa de generació en generació.

La frase d’avui és una citació d’un discurs de l’any 1936 de Lluís Companys i Jover, president de la Generalitat de Catalunya afusellat pel règim franquista al 1940 després d’un judici militar sumaríssim, pel qual el govern espanyol encara no ha demanat perdó.

Quan parlem de balances fiscals, d’espoli, d’atac a la llengua catalana ho hem de fer en clau de Països Catalans. perquè aquest espoli continuat va més enllà del Principat de Catalunya. Només cal que mireu els atacs a la llengua catalana a les Illes Balears, al País Valencià, a la Franja de Ponent… Allà on mana el PP, amb el vistiplau d’altres forces, com ara el PSOE.


dimecres, 8 d’octubre de 2014

270 - La llengua està bé dins la boca

Callar. Aquesta dita ens recomana callar. I és un bon consell en moltes ocasions, quan no tenim res per a dir o per afegir al que ja han dit o que sigui millor que el que ja han aportat altres.

Això no vol pas dir atorgar ni conformar-se. Cal saber valorar quan cal callar i quan cal alçar la veu, si cal.

I a través d’aquesta dita me’n vaig a una altra, estrafeta, anònima, encara qua atribuïda a moltes i diverses personalitats, amb algunes diferències en la redacció: «Qui calla no sempre consent… A vegades no té ganes de discutir amb idiotes».


dimarts, 7 d’octubre de 2014

269 - La millor paraula és la que està per dir

Dèiem que el silenci és or o que la paraula és com la pedra, que un cop llançada no pot tornar enrere. I que més val avergonyir-se que tard penedir-se.

El podríem enllaçar amb aquella dita que usen les persones per excusar uns resultats fluixos, no adequats a les expectatives generades: el millor encara ha d’arribar. El que no saben és que aquesta dita la podem emparentar amb l’avui no es fia de molts comerços (o el "Vuelva usted mañana", de Mariano José de Larra): el “demà” d’avui mai esdevindrà “avui” i anirem demorant allò desitjat indefinidament.

Però ja veieu que la dita que ens ocupa avui va per una altra banda i apunta un sentit ben diferent.


dilluns, 6 d’octubre de 2014

268 - La clau és la pau

Casa mia per pobra que sia. I el fet de poder fer córrer la clau i deixar la porta tancada, lluny de mirades indiscretes. La nostra llar ens dóna seguretat i repòs. Perquè a cada porta la seva clau. Potser per això quan algun lladre entra a casa, ens ve un sentiment d’inseguretat i d’incertesa, perquè sembla que ja ni a casa estiguem segurs.

Amb un altre sentit també diuen que una clau d’or obre tots els panys, donant compte de la facilitat amb què s’aconsegueixen les coses amb diners.

I tot fa pensar que a casa del ferrer, clau de fusta. I vetllar, perquè de la clau no hi sigues esclau. Només em resta, doncs, recomanar-vos que de tot el món fiau i dues voltes a la clau.


diumenge, 5 d’octubre de 2014

267 - La boca el perd

Hi ha moltes dites que recomanen callar, sobretot quan no se’n sap prou d’un tema o s’és amb persones molt més preparades i capaces que nosaltres mateixos.

Però no és fàcil la contenció verbal. Per això aconsellen: A boca tancada la mosca no hi farà estada o el silenci és or. O fins i tot A la boca del discret, el que és públic és secret i Boca muda mai és retuda.

Perquè ja se sap que les paraules van de boca en boca, sobretot si algú se n’ha anat de la boca, perquè bé està la llengua dins de la boca.

I n’hi ha que s’escalfen per la boca, com els forns. I boca amb boca es desboca. Perquè per la boca mor el peix.


dissabte, 4 d’octubre de 2014

266 - Hi ha ulls que s’enamoren de lleganyes

És un crit d’esperança, de no perdre la il·lusió, perquè cada olleta té la seva tapadoreta. Hi ha una variant una mica més extensa que ja ens dóna clarícies del sentit de la dita: Sant Antoni es va enamorar d’un porc i els ulls s’enamoren de lleganyes.

Així, fins i tot els menys afavorits, poden acabar trobant parella. Perquè aquesta dita s’aplica a qui s'enamora o s'agrada de coses o persones lletges o mancades de gràcia.

Serveix, per tant, per criticar el mal gust de determinades persones que, podent optar per una cosa millor, fan una tria equivocada (almenys als ulls de qui ho critica). Ara bé, com que contra gustos no hi ha disputesaquí pau i allà glòria!


divendres, 3 d’octubre de 2014

265 - Hi ha qui dóna un aglà per fer-te cagar un roure

La dita serveix per indicar que algú et vol donar una cosa amb la finalitat d'obtenir-ne una altra de més valor. En essència és que algú et fa un petit favor amb la intenció d’obtenir un gran benefici.

I ens hi trobem sovint, que la gent interactua amb nosaltres o fa coses amb l’esperança de treure’n una contrapartida i no pas desinteressadament, com caldria esperar.

No és pas el mateix que dir Un aglà fa un roure, ja que aquesta altra dita té el sentit que de coses petites esdevenen grans successos.


dijous, 2 d’octubre de 2014

264 - Fes el que jo dic, però no facis el que jo faig

Fets i no paraules. I coherència, entre el que es diu i el que es fa. Aquesta dita ens adverteix que no sempre són coincidents les idees exposades amb els fets posteriors (o anteriors).

Suposo que no és molt demanar ser conseqüents amb les nostres idees. Pensant en exemples d’aquest decalatge entre el que es predica i el que es fa em ve al cap de seguida l’església. Aquella església dels pobres, amb el vot de pobresa, que viu amb fastuositat en palaus, ben allunyada del món.

Un altre cas. Els polítics. Sobretot els que ens alliçonen i després tenen els armaris plens de roba bruta.


dimecres, 1 d’octubre de 2014

263 - El joc no paga la candela

El joc clandestí s’ha relacionat habitualment amb la nit (el que de nit es fa, de dia es veu). De nit tots els gats són negres. La nit atorga aquell revestiment de misteri que cerquen aquestes activitats delictives o prohibides.

I encara que els nostres governs s’entestin a fer-nos jugar i jugar en jocs d’atzar, per al seu lucre i per emplenar les arques de l’estat, el refranyer ens prevé que els guanys en el joc són efímers i fugissers. Fins al punt que amb els guanys del joc no es podia pagar ni tan sols la candela usada per veure-s’hi quan encara no hi havia electricitat i calia il·luminar les taules de joc.

Ja ho diuen: la millor loteria és treballar cada dia.


dimarts, 30 de setembre de 2014

262 - Dos ocells en una espiga no fan lliga

O dos galls en un galliner, no canten bé. Sigui per gelosia o per competència. També es diu que Dos pardals en una figa no fan lliga, amb un sentit ja molt més declaradament sensual, on trobem eufemismes per referir-nos als òrgans sexuals d’una parella.

No és fàcil compartir responsabilitats i, alhora, tampoc resulta fàcil, a qui mana, de saber delegar competències o desviar responsabilitats cap a altres persones que depenen d’ell.

Per tant, sembla clar que els càrrecs els ha d’ostentar sempre algú, individualment, assumint la responsabilitat de la tasca encomanada.


dilluns, 29 de setembre de 2014

261 - Peti qui peti

D‘un temps ençà hi ha una locució “moderna” que ha anat prenent l’espai d’altres expressions més nostrades fins a gairebé foragitar-les o recloure-les només als diccionaris.

És el cas del “sí o sí” que trobem a tort i a dret per expressar que una cosa s’ha de fer de totes totes, peti qui peti, sense alternativa possible.

En el cas que ens ocupa, i sent tan a prop del referèndum del 9N, tot ens aconsella a ser benvolents amb ella i deixar-la campar, almenys durant uns quants mesos més.


diumenge, 28 de setembre de 2014

260 - Des que hi ha campanes hi ha batalls

Hi ha coses que, indefectiblement, van lligades a unes altres. Podríem arribar a dir que, sense les unes, les altres no tindrien motiu d’existència. És el cas que ens ocupa amb els batalls i les campanes. Perquè… què és un batall, sinó una part de la campana? Bé, tècnicament, un batall també és la peça interior de les esquelles, generalment d’os o de fusta. I una paraula grossera.

Alhora, aquesta dita ens remet a temps antics i reculats. De l’any de la picor, de la Maria Castanya, de l’any u.

I això em recorda les picabaralles provocades pel repicar de campanes en pobles on des de sempre hi han sonat, però que, als nouvinguts que s’hi instal·len, els molesten. Es fa difícil de vegades la convivència entre tradició i modernitat, encara que segur que, amb bona voluntat es poden arribar a trobar punts equidistants per a resoldre aquests conflictes que abans, quan les campanes acomplien unes funcions ben clares, no existien.


dissabte, 27 de setembre de 2014

259 - Dels homes és errar; de bèsties, no esmenar

Tothom es pot equivocar. Qui té boca s’equivoca. Forma part de l’aprenentatge. I ja diuen que Només qui fa s’equivoca.

Però de les errades se n’aprèn. I aquest aprenentatge ens ha de portar a no ensopegar dues vegades en la mateixa pedra. Cal analitzar les errades que fem, allà on ens equivoquem, allò que podem millorar i anar-ho polint dia a dia.

També hi ha errades i errades. El que el metge esguerra, ho tapa la terra. Segur que no cal arribar a aquests extrems i, a poc a poc, podem anar millorant a través de l’experiència.


divendres, 26 de setembre de 2014

258 - Del cor neixen sentiments; del cul, els excrements

Els refranyers despatxen aquesta dita dient que és una gran veritat universal (Adolf Gisbert en un document pres de la xarxa), o dient que no li cal cap explicació (Jaume Alzamora a Espigolant dins l'antigor [2008]). O directament, sense comentar-lo (en la resta de repertoris on l’he trobat recollit, fins a deu mencions).

Només Adolf Gisbert, en un altre apartat del seu refranyer temàtic, referit a les relacions humanes, apunta que es podria referir a les persones bones i a les dolentes.

És un dels grans contrastos del nostre refranyer i de la nostra cultura popular. D’una banda es diu que el poble català és un poble barroer i malparlat, però, d’altra banda, els repertoris autocensuren aquestes perles.


dijous, 25 de setembre de 2014

257 - De xiquet es cria l'arbre dret

Com diu Jaume Alzamora a Espigolant dins l'antigor (2008), és quan es vincla i no es romp. És quan és jove que es pot educar una persona. Perquè allò que no s’adreça des d’un principi, després ja no s’arregla.

Els nens són personetes mal·leables, amb una gran capacitat d’aprenentatge i d’adaptació. Són com esponges i tenen molta facilitat per aprendre. I és en aquesta edat inicial quan han de fer els aprenentatges més intensos, per no créixer com els arbres de la Rambla (criar-se a la dula, abandonat, sense cura de cap superior).

I en aquesta època inicial, que són tan flexibles i amb aquesta gran capacitat de retenció i comprensió, cada gota de pluja té un arbre que l'espera.


dimecres, 24 de setembre de 2014

256 - De l'ou al jou, del sou al bou i del bou a la forca

En aquest cas la progressió és negativa i ens porta d’un petit furt sense importància a la forca, en una escala ascendent imparable. Es diu dels que comencen a robar. I la tirallonga pot diferir en molt diverses variants: De l'agulla a l'ou, de l'ou al sou, del sou al bou i del bou a la forca o De la nou ve l'ou, / de l'ou ve el sou, / del sou ve el bou / i del bou la forca.

És una dita efectiva, visual, rítmica i amb una rima que li confereix una musicalitat que en garanteix la pervivència i el record.

I l’esència de l’ensenyança d’aquesta dita és que Qui roba un ou, roba un bou. Antoni Llull Martí el descriu com "la carrera del lladre". Es comença per una insignificància, llavors segueix per una cosa de més valor, fins que per fi, acaben malament.


dimarts, 23 de setembre de 2014

255 - De la gota, la font; de la font, el riu; i del riu, el mar

Perquè Cada gota de pluja fa el seu fang. Fa referència a les accions de les persones, les quals, per petites que siguin, sempre comporten alguna conseqüència, bona o dolenta.

La dita marca una progressió, on tot, per insignificant que sigui, té la seva importància, sobretot si es veu en perspectiva o s’hi acumula la petita aportació constant.

És un elogi de la constància, de la col·laboració, de la feina en equip, on cadascú hi aporta el seu granet de sorra, poc visible en ell mateix, però amb un resultat espectacular si s’acumulen les moltes miques.


dilluns, 22 de setembre de 2014

254 - De bona casa, bona brasa

Dèiem fa dies, Casa mia, per pobra que sia. Perquè ens permet moure’ns en un terreny que coneixem i dominem i en el qual ens sentim còmodes i actuem amb solvència i eficiència.

És molt important disposar del nostre espai propi, aquell que conté el nostre imaginari, els nostres records d’infantesa. Ens hi remeten olors, imatges i unes sensacions inexplicables que ens hi fan sentir còmodes i que ens fan enyorar-ho quan ens n’allunyem.

Com a casa. Bona taula i bona brasa és senyal de bona casa. Res és semblant a les sensacions que sentim en evocar la pròpia llar. Bona casa i bona brasa, bona brasa i bon tió, i bon Nadal que Déu ens do.


diumenge, 21 de setembre de 2014

253 - De bon arbre, bon fruit

Es refereix a les semblances entre fills i pares, referit a la coincidència de virtuts o defectes, principalment. Com també ho fa amb altres dites sinònimes o amb equivalències parcials, com ara, El fill de la gata, rates mata; El pare joglar i el fill timbaler; Els testos s’assemblen a les olles (del mig o de les vores) o Tal pare, tal fill.

El simbolisme que enclou aquesta dita és que d’una bona base es poden alçar bons castells, sòlids i consistents.

Els pagesos saben que un bon arbre, sa i ben cuidat, donarà fruits saborosos i en abundància. Per tant, metafòricament, ens recomana d’establir les bases sòlides en la formació de les persones a partir de l’educació i els bons costums.