170 - Ahir pastor i avui senyor

Es diu com a crítica de qui ha progressat socialment o econòmicament, sempre amb aquest sentit de progressió, d’anar de menys a més. I també el podem relacionar amb aquell altre refrany que diu que de porc i de senyor se n’ha de venir de mena, amb un cert menyspreu pels orígens humils d’aquelles persones que han progressat, però sense adoptar bones maneres.

L’enveja és molt mala consellera i les enraonies acostumen a ser implacables amb persones que han triomfat. Potser per això aquest mateix sentit el podem expressar amb un grapat d’altres refranys, com ara El món fa com els catúfols: puja i baixa, o Baixen les muntanyes i pugen les cabanyes, o encara Fa pilota el lleó, és l'escarabat senyor.

Si l’hi volem trobar una lectura més positiva, podem dir que  les castes o els estats socials no són inamovibles, sinó que són permeables per fortuna o amb esforç i bona feina.

169 - A cal ferrer, ganivet de fusta

O a cal sabater, sabates de paper. O el sastre és el qui va més mal vestit. Perquè qui té una professió, sol descuidar més la casa pròpia que la dels altres, que és d’on obté el benefici. No cal aprofundir-hi gaire, perquè ho veiem cada dia i segurament fins i tot a casa nostra.

No és que et desvisquis pels altres i descuidis els teus. Però com que de per mig hi ha una transacció econòmica i un compromís, això fa que prioritzem aquelles tasques, remunerades, que la mateixa a feina, a casa.

És el mateix que passa amb els favors o les feines que fem per voluntariat o per amistat. Ja ho faré. Ja m’hi posaré. I avui és demà.

168 - Qui ha fet avui farà demà

Aquesta societat tan competitiva desestima l’empenta i il·lusió de les persones joves, no facilitant-los la feina ni que puguin independitzar-se i viure per ells mateixos, amb el seu propi esforç i desaprofita l’experiència acumulada de les persones grans, que molt abans que es jubilin ja fan nosa i sembla que no serveixin per a res. Malament anem i tot apunta que anirem a mal borràs si seguim per aquest camí.

Diuen que l’experiència és bona consellera, però que sempre arriba tard. Perquè s’aprèn dels errors i errada a errada anem acumulant l’experiència necessària per no repetir-los.

I si creiem i apostem per les persones i invertim en la seva formació acabarem recollint, tots plegats, els fruits d’aquesta tasca continuada. Perquè qui fa un cove, fa un cistell i qui ha fet avui farà demà.

167 - Hi ha més dies que llonganisses

La frase original és més llarga: Hi ha més dies que llonganisses, més setmanes que botifarres i més anys que capellans i es refereix al fet que hi ha molt temps disponible o sobrer per a fer una determinada acció. Que no cal tenir pressa, vaja.

És d’aquelles frases ben nostrades, de difícil traducció a altres llengües i que la popularitat ha fet que s’escurci, primer, condensant tot el sentit en la primera part de la dita, i que prengui més sentits, en segon terme, i que tingui aplicació en altres situacions comunicatives.

Així hi ha gent que la interpreta amb d’altres sentits, com ara, per indicar que algú sap compaginar el que té per viure, perquè ha d’ajustar la durada dels dies al nombre de botifarres que té. Segurament devia néixer quan n’hi havien de sobreres i tothom lligava els gossos amb llonganisses.

166 - El temps perdut mai més no torna

Parlàvem l’altre dia d’aspectes que ens igualen, siguem pobres i rics i un era el fet de morir-se, que ningú se n’escapa.

I això és així perquè el temps és el mateix per a tothom. Cada dia tothom té el comptador a zero de les vint-i-quatre hores de les quals disposarà. I cadascú —amb més o menys llibertat, és cert— decidirà en què les destina i com les esgota.

Per això sempre se m’escapa un somriure sorneguer quan algú em diu “—No tinc temps! No tinc temps!”, perquè som nosaltres qui decidim en què invertim les hores que tenim cada dia i som nosaltres qui decidim què fem i a on anem.

La resta, són excuses de mal pagador.

165 - Quan plou, plou per a tothom

Ens han volgut fer creure que tots som iguals davant la llei o que les vides humanes tenen el mateix valor a l’hora de moure mitjans sanitaris o humanitaris. I és fals.

Hi ha, però, alguns aspectes que ens igualen, com és el cas de la mort, de la qual ningú se n’escapa, sigui rei o sigui papa. I passa el mateix amb la pluja, que quan plou afecta tothom per igual si els enxampa al descobert.

Una altra cosa és que tinguem la sensació que Sempre plou quan no hi ha escola o que Sempre plou sobre mullat, quan sembla que les desgràcies vénen una darrere l’altra, en aquella reacció tan humana de pensar que tot ens passa a nosaltres i només a nosaltres.

164 - Quan plou molt no valen paraigües

Hi ha circumstàncies contra les quals no ens podem enfrontar, perquè no tenim mitjans materials per combatre-les.

Recordo aquells dies que plou amb un vent intens a rauxes, que fa que obrir el paraigües signifiqui sacrificar-ne una o més barnilles, sinó el paraigües sencer. Si podem, el sentit comú ens recomana posar-nos a cobert, aixoplugar-nos al primer racó que trobem i deixar passar la tempesta, que mai una tempesta ha durat per sempre més. I després de la tempesta, ve la calma.

Un dels proverbis catalans més antics ens recorda que la tempesta fora, bé o mal es passa; la pitjor de totes, la de dins de casa.

163 - La mar, com més té, més brama

Seguim explorant les dites marineres. I el respecte que els mariners senten pel mar els fa tenir molta cura i prevenció quan les condicions no són prou bones.

I saben els mariners que la fam del mar és inesgotable i que aprofita qualsevol oportunitat per engolir-ho tot. I sí que després de la tempesta ve la calma, però que els ho expliquin als que mai no han tornat.

En sentit figurat, s’aplica a la cobdícia humana. Qui més té, més vol. És aquell mai tenir-ne prou que fa que puguem passar de la cobdícia a la corrupció i la mala praxi professional o de gestió.

162 - Com més mar més peix (o més vela)

Sembla que els mariners dominen prou l’art de navegar per aconsellar aquesta actuació en cas de tempesta o mar brava. En un sentit metafòric, vol dir que davant d’una adversitat hem de fer el cor fort i no desesperar.

En el fons el que ens aconsella és saber aprofitar les ocasions, recorrent, un cop més a la rica fraseologia marinera, com no pot ser d’altra manera en un poble obert a la mar.

Quan la dita fa referència a que com més mar (o maror), més peix, es refereix al fet que en circumstàncies de desordre, hi ha més possibilitats de fer captures, com quan diem En temps de Belluga, campi qui puga.

161 - Posar portes al mar

O Posar portes al camp (o a la muntanya). Indica que algú fa feina vana, com per exemple donar a qui més té, ensenyar a qui més sap, etc.

La immensitat del mar fa impossible tancar-lo amb una porta. És una imatge ben gràfica d’un impossible. I una altra manera d’indicar aquesta feina absurda és Portar aigua al mar.

Aquesta absurditat o impossibilitat, en sentit contrari, ens serveix per indicar algú que no sap veure allò que és ben evident. I llavors diem: Aigua a mar no trobaries!

160 - L’home és un llop per a l’home

Aquesta sentència és d’origen llatí (concretament de Plaute), encara que la va popularitzar Thomas Hobbes: Homo homini lupus est.

Vol deixar constància de l’egoisme de les persones que fan prevaldre el seu interès personal per damunt del dels altres. I en aquest “per damunt del dels altres” hi cap tot. I per això s’escenifica amb la figura del llop, aquell animaló de bosc que tants maldecaps i perjudicis ha creat a l’home des de sempre.

El llop era l’enemic declarat dels ramats i dels pastors (A ramat comptat el llop se'n menja la meitat) i aprofitava qualsevol distracció per donar compte de les ovelles: Bestiar de molts, menja de llops. I darrere les seves malifetes, també hi ha els qui se’n beneficien i alegren: Del mal que fan els llops, molt se n'alegren els corbs.

159 - Llops amb llops no es mosseguen

Aquesta dita ens recorda que el corporativisme és molt arrelat entre nosaltres. Hi ha professionals d’àmbits ben determinats que no s’enfronten per res del món. I sinó, vegeu que el que el metge esguerra, ho tapa la terra.

I aquella actitud de coherència i sentit comú que hauria de ser un valor ben positiu i valorar-lo, quan esdevé una tapadora del que fan altres iguals que tu, de protecció d’una casta i d’un statu quo establert, doncs ja no ho veiem amb tant bons ulls, sinó més aviat tot el contrari.

La lleialtat, com a valor, ha de tenir uns límits establerts. I la ratlla o la frontera que ens porti a traspassar-los ha de ser delimitada per la llei i la justícia.

158 - Fer tots els papers de l’auca

Hi podem fer dues lectures interessants, d’aquesta frase feta. D’una banda, es pot referir al fet d’avenir-se a fer qualsevol cosa de què es pugui treure profit; adaptar-se a qualsevol ambient, circumstància o situació. D’altra banda, també es refereix a les persones que serveixen per a qualsevol situació.

Habitualment s’utilitza quan algú ho ha de fer tot, sense comptar amb gaire complicitats o ajuda d’altres persones. Però ja ens prevé el refranyer que no es pot nedar i guardar la roba o repicar les campanes i anar a la processó. Per tant, no ho veu pas en sentit positiu sinó més aviat tot al contrari.

157 - Llibre tancat, mestre callat

Un bon mestre no necessàriament ha de ser una persona que tinguem al davant i que ens expliqui lliçons. Hi ha mestres amagats en d’altres llocs, com ara als llibres. Cada cop que obres un llibre, t’apareix un mestre.

Del llibre vell, el bon consell, perquè els clàssics solen ser font de saviesa i de vegades tenim la sensació que ens repetim i que allò que escrivim o fem ja ho havien dit o fet altres molt abans que nosaltres.

També diuen que cada mestre té el seu llibre i que d’Amics i llibres, pocs i bons. Cal saber, doncs, triar i escollir allò d’on podrem treure’n algun ensenyament.

És ben clar que tothom disposa cada dia de 24 hores per fer-ne l’ús que en vulgui. La tria que en fem, farà que siguin més o menys profitoses.

156 - La necessitat no té llei

Parlem de la necessitat quan arribem en aquell punt de desesper que ens obliga a prendre decisions sense valorar-ne les conseqüències. Per això el refranyer diu que la llei no val per a la necessitat. És un terme que s’empra entre juristes i vol dir que les lleis no han de ser sols punitives, sinó també protectores. Perquè quan s’està desesperat, s’incompleix qualsevol llei humana o divina per trobar una solució.

I encara que podríem distingir entre coses “de necessitat” o “de primera necessitat”, qui pateix aquest desfici segur que no ens sabrà posar el llistó que les diferenciï.

Veiem doncs que la necessitat és mala consellera i el refranyer ens en parla en alguna altra sentència: El qui juga per obligació, perd per necessitat, Ensenya més la necessitat que la universitat, La necessitat no fa vacances, i encara, La necessitat és l'última arma i la més poderosa.

155 - Qui la fa, la paga

Tard o d’hora hem d’esperar que es faci justícia i que qui ha fet una malifeta no resti impune i en pagui les conseqüències.

Arribant a un major punt de detall, el refranyer també diu que Qui la fa torta se l'emporta o Qui trenca el vidre, el paga i encara Qui la fa i erra, tot ho esguerra.

El podem relacionar també amb aquell altre refrany que diu Tal faràs, tal trobaràs, que posa en relació els teus actes amb allò que rebràs.

154 - O tots moros o tots cristians

O tots frares o tots canonges. O tots lladres o tots serenos. Suposo que la dita més antiga és la que feia O tots monges o tots canonges, quan els monges encara no eren monjos.

El que vol dir és que tots som iguals davant la llei. Sense distincions. En concret, que tots els membres d'un col·lectiu han de rebre un mateix tractament. No fer parts ni quarts.

I en això som encara, quan ja no equiparem moros i cristians, o monges i canonges, sinó pobres i rics, quan la vara de la justícia no és la mateixa segons tinguis o no tinguis diners.

153 - Per força els pengen

Evidentment ningú vol ser penjat voluntàriament i aquesta dita s’aplica a algú que ens vol forçar a fer alguna cosa.

L’ús de la força mai és recomanable, però també és ben cert que cal preservar la comunitat, els béns i les persones d’actituds mafioses, del desordre i de la llei de la selva.

Si no hi ha una força que salvaguardi aquests béns, el més fort acostuma a voler imposar la seva llei d’una manera unilateral i, sovint, violenta.

152 - Més val pedaç que forat

Si l’altre dia dèiem que tot forat té el seu pedaç, en el sentit que sempre hi ha alguna solució adequada per a cada problema específic o per a cada persona concreta, en el cas d’avui avaluem la mida de dos mals, per triar-ne el menor.

Sembla clar, oi? Si ens donen a triar entre dos mals, sempre triarem en primera instància el que ens perjudiqui menys. Així també diu el refranyer que Val més borni que cec o que Val més estripat, que despullat.

També ens indica que convé més posar remei a una cosa poc espatllada que deixar el mal tal com està i esperar que sigui pitjor. Un remei quan toca estalvia temps i esforços: L’arbre, de xiquet, si està tort es pot fer dret. Que no ens hàgim de sentir dir, en aquell llatí tardoral: ’Tardis piulastis’, si hem reaccionat amb lentitud o hem fet tard.

151 - Qui menja hores, caga rellotges

Gairebé sempre, en totes les entrevistes que em fan, ja temo la pregunta fatídica: —I quin és el refrany que més t’agrada? Per mi, preguntar-me pel refrany que més m’agrada és com preguntar-li a un pare quin és el fill preferit. Cada fill (cada refrany) té les seves coses i t’aporta un sentiment.

I normalment me’n surto donant visibilitat al refrany que va quedar com a més popular de l’enquesta del Top ten de refranys catalans: Qui no vulgui pols, que no vagi a l’era. Perquè he fet molt camí amb ell i me l’heu fet estimar.

Doncs aquest del rellotge també podria ser un dels candidats destacats. Per aquell punt d’escatologia, que tantes vegades traspua en les dites catalans i per la fantàstica imatge que és representar els qui tenen pressa com uns cagadors de rellotges (em ve al cap la imatge del conill d’Alícia al País de meravelles). I el sentit és clar: critica aquells que viuen amb presses o estan sempre pendents de l’horari.

150 - Al mig dels boigs hi viuen els savis

La frontera entre la sensatesa i la bogeria és tan fina que si intentéssim traçar una ratlla al mig per a separar-los a banda i banda, segur que no ens en sortiríem.

I un mig pot expressar moltes coses. Veure el got mig ple o mig buit. Ser a mig camí. El podríem definir com el punt equidistant entre l’inici i el final de qualsevol cosa, fet o projecte. Mig camí ens indica que encara ens cal fer el mateix que ja portem fet.

Avui, doncs, arribem a mig projecte de les 300 dites que faran història. Des del 13 de gener us he anat proposant i comentant una dita diària per relacionar el nostre refranyer i l’essència de les seves fonts i continguts amb el procés que hem decidit endegar com a poble que ha de tenir un moment culminant en la consulta del proper 9 de novembre.. Mig camí… i avall!, que fa baixada.

149 - Ser un castell de cartes

La gràcia del refranyer ve d’aquest llenguatge figurat que usa amb tanta ciència i gust. I en aquest cas, relacionar el castell amb les cartes genera una amalgama entre la solidesa del castell i la feblesa de les cartes, que una bufada tomba.

Una altra imatge molt gràfica i plàstica amb castells és aixecar castells en l’aire. Tota la solidesa de les fortificacions, amb peus de fang, amb una base nebulosa que no s’aguanta per enlloc.

Veiem clar, doncs, que un castell de cartes és una construcció feble i inestable, que qualsevol adversitat derrueix i fa miques. Talment com començar la casa per la teulada.

148 - Perdre bou i esquelles

Vol dir perdre-ho tot. Perquè el refranyer ja ens avisa que Més val perdre que més perdre. I no és l’anar perdent a poc a poc, l’empitjorar lentament, que expressem amb A cada bugada es perd un llençol.

També podem dir Perdre barca i bolig, Perdre fins la camisa, Perdre bous i bestiar, Perdre dents i queixals, Perdre cavall i cavaller, etc. És perdre-ho tot, absolutament tot.

Molt pitjor, per tant, també que fer el negoci de Robert amb les cabres (que diuen que en donava dues de negres per una de blanca). Tot sigui que no perdem l’oremus ni la clau del cul!

147 - Ja et conec, herbeta, que et dius marduix

Si seguim furgant en la tradició faulística, hi ha una altra dita que ha esdevingut proverbial, que és la que ens ocupa avui. És una expressió de malfiança i d'incredulitat. Concretament, qui la fa servir expressa que desconfia d’una altra persona.

En castellà tenen unes maneres ben castisses d’expressar això mateix: Te conozco, Orozco, Te conozco, bacalao, aunque vengas disfrazado o també Ya te veo, besugo, que tienes el ojo claro.

Aquesta malfiança la podem expressar amb altres expressions, com per exemple Amor de sogra, afalacs de gata, Anar l'ull al bou, Mirar de cua d’ull (o de reüll), Déu ens guardi d’aigua que no corri i gat que no mioli o Guarda't del diable quan resa.

146 - Divideix i venceràs

És una frase atribuïda a Lluís XI, rei de França (1461-1483), encara que d’altres ho atribueixen a estratègies de combat de l’emperador romà Juli Cèsar: Divide et impera. Quan tens un enemic, sembla més fàcil poder-lo derrotar si l’afebleixes en diversos bàndols que si t’hi has d’enfrontar de ple i directament.

Joan Amades recull una història relacionada en una de les faules del Refranyer isòpic, "Dels quatre bous". Diu que hi havia quatre bous molt units, que per tal de salvar-se de tots els perills i de defensar-se de qualsevol atac sempre anaven junts. Cap animal no els podia envestir, puix que tots es defensaven braument i quan un estava en perill, l'ajudaven.

Sembla clar que quan es trenca aquesta unitat d’acció, resulta molt més fàcil derrotar l’enemic o contrincant. La desunió confereix debilitat i afavoreix la victòria de qualsevol possible enemic.

145 - Gos que lladra no mossega (o perd el mos)

Aquesta dita la podem interpretar en el sentit recte i en el sentit figurat. Quan un gos borda, això no vol dir que intenti de mossegar algú; senzillament, pot estar excitat o espantat d'algun soroll o moviment. A més, és obvi que mentre borda no pot mossegar. Aquest és el sentit recte de la dita.

Si la interpretem en sentit figurat, aplicat a persones, per exemple, vol dir que una persona que crida o amenaça molt, amaga la seva feblesa i difícilment aquesta amenaça sonora esdevindrà en fets.

La podem també vincular amb la dita de l’altre dia, que es referia a la impossibilitat (o dificultat) de fer dues accions alhora. En aquest cas hi ha la impossibilitat manifesta de convivència de les dues accions. També podríem dir que no es pot nedar i guardar la roba o repicar les campanes i anar a la processó.

144 - Un ull al plat i un altre al gat

Molt s’ha parlat, sobretot en els debats de guerres de sexes, sobre les capacitats de les persones (d’un i altre sexe) per poder fer o atendre més d’una tasca simultàniament.

Si ens hem de creure el refranyer, no podem dubtar d’aquesta capacitat innata en les persones, d’ambdós sexes, perquè altrament aquesta dita expressaria un impossible i el que vol és fer metàfora de la prevenció. Ens diu que hem d’anar previnguts.

Els ulls són un dels òrgans que tenim vinculats als sentits. En concret al sentit de la vista. I és a través dels sentits que ens posem en relació amb el món. I per això hi ha tantes dites i frases fetes que contenen algun d’aquests òrgans sensitius com a nucli per fer esment de sensacions, prevencions i altres suggeriments.

143 - Quan el gat dorm, les rates ballen

O també quan el gat no hi és, les rates ballen. En les relacions laborals, on hi ha caps i subordinats, aquesta jerarquia deriva habitualment en tasques de control més o menys subliminals que poden degenerar en controls autoritaris i arbitraris.

Fruit d’aquesta relació de poder entre uns i altres, a banda de les reticències i recels mutus, quan qui fa el seguiment i el control no hi és, o s’absenta, acostuma a haver-hi una certa relaxació en les feines i obligacions. I res més que això transmet aquest refrany que també ens torna a parlar de gats i de rates.

142 - Gat amb guants no agafa rates

Els animals sempre han estat ben presents al nostre refranyer. Animals domèstics, de granja, de bosc… Com gat i gos. El gat i el gos sempre es barallen. Gats i rates no fan lliga. Per genètica, el gat caça rates. Fill de gat, caçador de rates. I per això també ens prevé el refranyer que el gat, sense voler, esgarrapa. Però si el gat té guants… no agafa rates, és clar. Vol dir que el qui és massa donat a la pròpia comoditat i no sol molestar-se a fer un esforç, no sol fer gaire cosa de bo.

El paral·lelisme entre gats i rates és equiparable al d’ovelles i llops. El fort es menja el feble, en el cas del llop i les ovelles. El gran es menja el petit, en el cas del gat i les rates. Com passa amb els peixos: El peix gros es menja el xic.

Posats a triar, hauríem de decidir si volem ser gats o rates i, si triem ser gats, si volem anar amb guants o sense.

141 - Al malfeiner cap eina li va bé

Excuses i més excuses. Que gira-li, que tomba-li. Quan algú no vol treballar hi troba pèls a tot. Qualsevol excusa és bona.

Una persona amb manya (sempre ens han dit que val més manya que força), amb quatre andròmines fa el que calgui. Ai!, però el qui no vol treballar! Ni al millor taller hi trobarà allò que necessita per tirar endavant cap projecte.

Per tant, ens cal gent preparada, sí; però també gent amb imaginació i prou cintura per improvisar solucions davant qualsevol problema, gent que cerqui solucions on hi ha problemes, gent amb imaginació i empenta per anar endavant malgrat les inclemències del temps.